JA TENIM AQUÍ LES VACUNES... (PFIZER)

Aquesta darrera setmana ja m’han preguntat vàries vegades la meva opinió envers la vacuna de la COVID-19. La resposta no és senzilla, perquè cal tenir en compte, entre d’altres coses, que no estem parlant de la vacuna sinó de les vacunes de la COVID-19, que n’hi ha unes quantes i amb mecanismes de funcionament diferents.

A les primeries del segle XVIII, la verola era una causa important de mortalitat, i de fet va ser una de les armes amb que els “Conquistadores de Amèrica” van causar nombroses baixes entre els indígenes. L’any 1796 Edward Jenner, un metge anglès, va observar que les munyidores de vaques patien una verola molt suau a partir de les pústules de les mamelles de les vaques. Vist això va pensar que si provocava en una persona una verola “suau”, la de les vaques, podria evitar que patissin una verola greu. Va decidir fer la prova amb el fill del seu jardiner inoculant-li fluids de les “pupes” d’una munyidora infectada; i vist que funcionava la va aplicar posteriorment al seu fill, entre d’altres. Per això el nom que es va donar a aquesta inoculació: vacuna, perquè ve de les vaques (com ja vàrem comentar en l’anterior entrada). Així es va crear la primera vacuna, quan encara faltaven 100 anys perquè Robert Koch establís que els microbis podien ser causants de malalties. Una història una mica més detallada de la vacuna de Jenner la trobareu en aquest enllaç que ja vaig recomanar en una entrada anterior.

He fet aquest petit recordatori històric per entendre que, conceptualment, la idea de la vacuna és simple: introduir en el cos d’una persona l’agent que causa una malaltia, però sense força per produir la malaltia greu. El cos coneix i reconeix aquest agent i prepara les seves defenses a les que anomenem anticossos. Així, si més endavant es troba amb l’agent infecciós tindrà les seves defenses preparades per atacar-lo i destruir-lo.

Des d’aleshores son moltes les vacunes que s’han produït; algunes de gran efectivitat i que han permès reduir de forma espectacular moltes malalties (poliomielitis, diftèria...), i d’altres menys reeixides que no han arribat a tenir una gran difusió o s’han deixat d’emprar.

 

Tipus de vacunes

Encara que totes les vacunes es basen en el mateix concepte, exposar a la persona a l’agent infecciós “retocat” perquè l’organisme fabriqui anticossos específiques contra ell, hi ha diferents formes en la pràctica d’intentar aconseguir-ho, i per tant diferents tipus de vacunes:

1.      Hi ha vacunes fetes amb virus atenuats (virus vius però sense capacitat de fer mal) com la de la varicel.la o la triple vírica (xarampió, galteres i rubèola)

2.      Hi ha d’altres fetes amb els virus morts com les de la grip, o la polio...

3.      Unes altres estan fetes de trocets del virus com les de la tos ferina i el pneumococ...

4.      Hi ha una variant d’aquestes en les quals els trocets de virus no s’injecten directament sinó que s’han ficat dins d’un virus inofensiu  que li serveix de vehicle per entrar a les cèl·lules i així poder-se expandir. Hi ha l’exemple de la vacuna de l’ébola. Així son les vacunes d'Oxford i Sputnik.

5.      I un últim tipus, del qual encara no hi tenim experiència pràctica tot i que fa més de 20 anys que s’està treballant en aquest mecanisme, que son les vacunes d’ARN missatger. S’injecta l’ARN missatger que porta les instruccions perquè sigui el propi organisme que fabriqui la proteïna del virus, que el cos reconeixerà com a no pròpia i fabricarà anticossos contra ella. La vacuna de Pfizer i la de Moderna son d'aquest tipus.

Com és que s’han desenvolupat de forma tan ràpida?

Pot generar certa sensació d’inseguretat, molt raonable, el fet de que les vacunes s’hagi desenvolupat amb tanta rapidesa, però en realitat s’han desenvolupat seguint els criteris científics habituals. La velocitat amb que s’ha fet ha estat conseqüència que la quantitat de diners que s’han invertit ha estat, ateses les circumstàncies, moltíssim més elevada que el que s’havia invertit fins ara. Les tècniques aplicades, com ja hem dit, ja es treballaven des de fa anys, però els diners han aportat una acceleració absolutament espectacular.

Son segures les vacunes de la COVID?

Com tots els medicaments quan es comercialitzen, s’han fet, i s’estan fent proves de seguretat que permeten conèixer aquells efectes secundaris i riscos freqüents, i que es produeixen en un termini de temps determinat (el que duren els estudis previs que es fan).

Però, a banda d’aquests efectes secundaris, pot ser que no s’hagin detectat altres efectes molt poc habituals perquè no s’arriben a conèixer fins que moltes persones han rebut aquest tractament, i tampoc es poden detectar aquells efectes que es produeixen a llarg termini perquè no s’han utilitzat suficient temps per poder-ho detectar.

Això passa amb tots els medicaments i per això, en general, no cal tenir pressa per emprar medicaments nous, especialment si ja tenim medicaments més antics (i per tant més coneguts) que fan la mateixa feina. Però en el cas de la COVID-19 es donen dues circumstàncies que cal considerar i contrapesar amb les incerteses que genera un producte nou. Aquestes circumstàncies son: 1) que el problema que volem evitar és extens i greu i està tenint una repercussió fins fa poc inimaginable en les nostres vides i en la nostra economia; 2) que no tenim altre recurs (a banda de confinament i reduir socialització) per poder evitar-ho.

 

Son efectives les vacunes de la COVID?

Doncs genèricament podem dir que sí. Els fabricants parlen de més del 90%, però de moment les dades que s’han publicat de forma oficial només son les de la vacuna de Pfizer-Biontech, i de Moderna. Tot així, encara ens falten moltes dades que el temps ens anirà clarificant. Quedaran durant temps preguntes per respondre. Son efectives per reduir malaltia greu o només malaltia lleu i contagiositat? En quins grups de població son més efectives? Quan de temps durarà la seva efectivitat?

 

Estem anant massa de pressa en vacunar de forma generalitzada?

Doncs certament estem anant força més ràpids de l’habitual, però si tenim la situació de la pandèmia sense control, i disposem ja d’unes vacunes que resulten segures (a curt termini) i efectives, tot i que sense poder determinar de moment en quins grups de persones o en quin tipus de COVID-19 (lleu, greu, contagiositat...) , s’ha de triar entre esperar més temps, mantenint la situació actual o començar a actuar assumint un risc que sembla inferior al del propi coronavirus.

 

Jo em vacunaré

Per la meva condició de sanitari m0oferiran la vacuna sembla ser que el mes de febrer. Jo em vacunaré. Perquè crec que el risc de no fer-ho és superior al de fer-ho, i perquè crec que a banda del benefici individual el fet de vacunar-me te efectes beneficiosos en el risc col·lectiu. Per això, tot i els dubtes que podem tenir i que tindrem durant un temps en la vacuna crec que l’opció de vacunar-se és l’opció més raonable a hores d’ara.

 

La vacuna de Pfizer-Biontech

Tot i que no podem, ara per ara, escollir entre les diferents vacunes que s’han desenvolupat, i que no tenim prou dades per dir que una és millor que l’altre intentarem anar explicant les seves característiques segons vagin essent aprovades per l’Agència Europea del Medicament.

I començarem per la vacuna de Pfizer-Biontech, que ara per ara és la que s’ha començat a posar a la Unió Europea perquè és l’única aprovada a dia d’avui, i per això és la que s’administra a hores d’ara al nostre país. Es tracta d'una vacuna d'ARN missatger.

En l’estudi de la seva eficàcia varen participar més de 40.000 persones (majors de 16 anys, sans o amb malalties cròniques estables, el 40% majors de 55 anys). La meitat varen rebre la vacuna (una dosi repetida als 21 dies) i a l’altra meitat se’ls hi va administrar placebo. Es va fer un seguiment de 2 mesos. En el segon mes, es varen produir 162 casos de COVID en el grup de persones a les que s’havia administrat placebo, i només 8 casos en el grup al que s’havia administrat la vacuna, i en relació als casos greus varen ser 1 i 9 respectivament. Aquestes dades mostren una eficàcia de la vacuna del 95%. L’efectivitat comença a manifestar-se a partir dels 12 dies desprès de la primera dosi.

Quant als efectes secundaris, un 20% de les persones varen presentar efectes secundaris lleus relacionats amb la vacuna, i només varen haver 4 persones amb efectes secundaris greus relacionats amb la vacuna. Una vegada s’ha començat a administrar s’ha vist que s’han produït alguns casos de reacció al·lèrgica greu per la qual cosa es recomana no administrar-li a la gent que tingui antecedents similars, i en els que tingui algun antecedent d’al·lèrgia fer 15-30 minuts d’observació desprès de l’administració.

Aquesta vacuna requereix una conservació a -70º la qual cosa implica una dificultat important per a que estigui disponible per a la seva aplicació a qualsevol CAP o consultori.

TEST RÀPID D’ANTÍGENS PER A UNS NADALS SEGURS?

Sempre que ens trobem davant d’una situació d’incertesa se’ns genera una intranquil·litat natural perquè hem de prendre decisions sense saber amb seguretat les seves conseqüències. Això ho tenim ara molt present quan intentem casar els tradicionals àpats dels Nadals amb els riscos derivats de la presència del coronavirus.

Però sembla que trobem la solució al problema gràcies a que podem disposar de les proves ràpides d’antígens que podem adquirir a la farmàcia. Tot solucionat, pensem. Però potser en realitat estem canviant una situació d’incertesa per una altra de falsa seguretat, i que te pitjors conseqüències.

Expliquem això.

Totes les proves mèdiques, totes, tenen una fiabilitat que no és del 100%. En tots els casos ens podem trobar amb falsos positius i falsos negatius. I això, no depèn només de la qualitat de la prova, sinó de la probabilitat que té una persona (abans de fer la prova) de tenir la malaltia que es vol detectar. Per entendre’ns, en el cas de la COVID-19 si estem davant d’una persona amb símptomes la probabilitat de tenir la malaltia se situa, amb les dades actuals al voltant del 15%, si es tracta d’un contacte la probabilitat és més baixa, i si es tracta d’una persona que ni te símptomes ni  és contacte, la probabilitat s’estima que és actualment del 0,5%.

Es a dir, la prova serà més fiable en les persones simptomàtiques (que és a qui els hi fem prioritàriament), menys fiable en els contactes, i prou menys fiable en les persones sense símptomes i sense ésser contacte.

Així doncs, la idea de anem a fer-nos la prova ràpida d’antígens per poder fer uns àpats de Nadal segurs, potser no serà massa bona idea.

Si volem explicar això amb números podria ser més o menys així:

Fem la prova a 1000 persones (sense símptomes i que no son contactes) i podem estimar que 5 tenen la COVID i els altres 995 no tenen la COVID (ja hem dit que amb les dades actuals la probabilitat és del 0,5%).

Dels 5 que tenen la COVID-19:

• 3 sortiran positius a la prova: veritables positius

• 2 sortiran negatius a la prova: falsos negatius

Dels 995 que no tenen la COVID-19:

• 29 sortiran positius a la prova: falsos positius

• 966 sortiran negatius a la prova: veritables negatius

Els 32 que surten positius s’hauran d’aïllar i fer estudi dels seus contactes (tot i que realment només 3 d’ells tenen de veritat la COVID.

Els 966 que surten negatius haurien de mantenir les mesures de seguretat igual que si no haguessin fet la prova, tot i que és probable que es vegin més segurs i relaxin les mesures, la qual cosa fa que a més del perill de patir un contagi, 2 d’ells resultaran força més perillosos que si no haguessin fet la prova.

Amb tots aquests números estem en situació de plantejar-nos si per tenir un Nadal més segur ens hem de fer les proves. Una opció és tenir 1000 persones aplicant les mesures de seguretat de forma adequada, encara que 5 tinguin la COVID sense saber-ho. L’altra opció és tenir 996 persones una mica relaxades i 2 d’ells amb la COVID, i 32 persones aïllades, 29 de les quals sense cap necessitat. Sembla prou més desitjable la primera opció, i a més a més és més barata.

VISITES VIRTUALS SI, PERÒ SENSE PERDRE EL NORD

 
Amb tota aquesta història de la COVID-19 sembla que la resta de  malalties no tingui importància i/o hagi desaparegut. Però res més lluny de la realitat. Tots els problemes de salut que teníem abans segueixen existint, però al damunt si ha afegit la pandèmia. Això ha provocat una sèrie de canvis en la forma d’oferir els serveis en els Centres de Salut. Una part important de l’activitat es fa de forma virtual i en alguns casos (millor dit en alguns centres) la visita presencial s’ha tornat gairebé impossible.

Fa 2 setmanes va venir a la consulta una noia: “no soc d’aquí però he intentat demanar hora al meu CAP des de fa un mes i no ho he aconseguit”. Això és el que no ha de passar de cap manera, però malauradament està passant a molts llocs.

Als nostres consultoris, amb el suport de la direcció de Vila-rodona, estem oferint des del mes de setembre un servei gairebé normalitzat. Tenim consulta en els horaris normals quasi tots els dies, deixem entrar a la consulta amb acompanyant, tenim més consultes presencials que telefòniques, atenem a la gent que es presenta sense hora... com abans. Però no es pot agafar hora per internet perquè el Servei Català de la Salut no ens deixa. Estan tractant igual als centres de Barcelona que poden atendre a 100.000 ciutadans, com els consultoris com el nostre que atenen a 500 ciutadans. Des del seu despatx apliquen mesures iguals per a realitats diferents, per comptes de deixar que els que estem a cada lloc puguem decidir coneixent la nostra realitat.

I apliquen aquestes injustificades (algunes) restriccions i proclamen la idea que els canvis han vingut per quedar-se. Però tot això cal matisar-ho molt. L’aposta per augmentar les visites virtuals era una de les propostes que molts de nosaltres fèiem abans de la pandèmia, entenent que hi havia visites que fèiem que es podien resoldre fàcil i adequadament sense que fos de forma presencial: comunicar el resultat d’anàlisi o altres proves, dubtes sobre maneig de medicació, receptes caducades, consultes sobre molèsties de poca complexitat... El fet que ara ens haguem acostumat tots a aquesta via serà un dels guanys colaterals que ens haurà aportat la pandèmia. Però d’això, passar a l’extrem de posar lleons a la porta perquè la gent no pugui entrar, és perdre els papers de manera desaforada.

No podem treballar com si només existís la COVID-19. Hem de treballar saben que existeix, però que segueixen estant presents tots els altres problemes de salut que existien abans. Cal doncs normalitzar l’activitat dels consultoris, dins del possible, i tornar a oferir accessibilitat com abans.

La visita virtual (telefònica, per e-consulta, per videotrucada...) pot ser molt operativa, especialment quan el professional sanitari i el pacient es coneixen be, quan existeix una relació prèvia professional-pacient. La meva capacitat de resoldre en una visita no presencial és molt més alta quan conec al pacient i ell amb coneix a mi, i per a que això sigui així, cal seguir mantenint obertes les visites presencials, cal seguir sent raonablement accessibles i cal confiar en que els pacients saben distingir de forma adequada quan convé una visita virtual i quan convé una presencial. Posar això en dubte posa també en dubte l’essència del Sistema de Salut.

COVID-19, SEGONA ONADA: 10 PREGUNTES I 10 RESPOSTES (i 2)

6.   QUÈ PASSA AMB ELS CONTACTES DELS CONTACTES D’UN COVID-19 POSITIU?

Els contactes dels contactes han de desenvolupar activitat normal. Si el seu contacte acabes sortint positiu, passarien a ser contactes estrets (i per tant serien objecte de PCR i aïllament), però prèviament no s’ha de fer res.

7.    QUÈ SON LES PROVES RÀPIDES D’ANTÍGENS?

Disposem ja de fa uns dies d’una mena de PCR ràpida. La mostra es recull de la mateixa forma, però no s’envia al laboratori sinó que es processa al moment. En 10-15 minuts ja tenim el resultat i s’actua igual que es fa amb la PCR. En principi aquesta prova ràpida és per utilitzar-la en persones amb símptomes lleus que no portin més de 5 dies perquè és en qui s’ha vist que te alta fiabilitat.

Tot i això, es començaran a utilitzar també en contactes, especialment en aquells llocs on es produeixen demores importants en els laboratoris per tenir el resultat de la PCR.

8.     PER A QUÈ SERVEIXEN LES ANÀLISI DE SANG D’ANTICOSSOS?

La PCR detecta la presència de proteïnes del virus (que es denominen de forma general antígens) i per això serveix pel diagnòstic. Quan un virus entra en l’organisme humà aquest es defensa fabricant anticossos que ataquen al virus. Aquest anticossos es poden detectar a la sang i així sabem que aquella persona està passant o ha passat la malaltia. L’anàlisi s’indica en casos dubtosos en que la PCR no surt positiva, o en pacients greus que mantenen durant temps PCR positiva per saber si estan immunitzats.

La persona que te anticossos es considera que està immunitzada davant de noves infeccions, però encara no sabem molt be quan temps durarà aquesta immunitat, i a més no son només els anticossos els que ho determinen, sinó determinades cèl·lules de la sang, bàsicament glòbuls blancs.

9.     QUÈ HEM DE FER NOSALTRES TAL COM ESTÀ TOT?

Doncs hem de ser seriosos amb les mesures de seguretat. Ja ens sabem això de distància, mans, mascareta, però son unes mesures de protecció que deixem d’aplicar quan ens trobem amb la família o amb amics. Bona part de les noves infeccions tenen el seu origen en aquests contactes socials. Sembla com si penséssim que els familiars i els amics no transmeten la malaltia, i això és un error. En moments àlgics de transmissió, com ara, convé minimitzar aquests contactes, mantenir els elements de protecció quan els tinguem, i si es tracta d’àpats en que haurem de treure’ns la mascareta, procurar que siguin a l’aire lliure, amb distància i poca gent.

I a banda d’això, consultar aviat amb el CAP la presència de qualsevol símptoma i ja us direm el que cal fer.

10.   QUAN S’ACABARÀ TOTA AQUESTA HISTÒRIA?

El cert és que no ho sap ningú. Sembla que s’ha instal·lat la idea que quan tinguem la vacuna ja està tot arreglat, però hem de ser conscients que tenim moltes vacunes, però fins ara només una malaltia ha estat erradicada gracies a això: la verola. Curiosament la primera vacuna que va existir va ser la de la verola, obtinguda a partir de la verola de les vaques, d’aquí el nom de vacuna. (El lector interessat pot llegir la història aquí: “Vacuna viene de vaca”)

Hi ha malalties que han disminuït de forma notable amb la vacuna, però no estan erradicades (poliomielitis, tètanus, diftèria...), i d’altres que venen cada any de forma persistent com la de la grip. 

Per tot això, sembla molt innocent pensar que amb la vacuna farem net.

Quan disposem d’un tractament també és una de les idees que s’aporten al parlar de la durada de tot plegat. És difícil poder saber quan disposarem de fàrmacs mínimament efectiu, però cal tenir present que tenim moltes malalties víriques per les quals encara no s’ha trobat tractament efectiu.

Hem de pensar doncs que és possible que puguem tenir un cert grau de control en els propers 6, 8, 12 mesos, però que el SARS-CoV-2 es quedarà entre nosaltres i de ben segur influirà durant temps en la manera de relacionar-nos.

* NOTA: informació oficial actualitzada i fiable de l'evolució de la pandèmia es pot trobar a al pàgina web dadescovid.cat

 

COVID-19, SEGONA ONADA: 10 PREGUNTES I 10 RESPOSTES (1)

Ara que estem en ple creixement de la segona onada de la COVID-19 potser val la pena compartir algunes aspectes sobre la situació actual especialment en relació a les diferències del que fèiem al març, abril, maig, i el que estem fent ara que disposem de més coneixement i més recursos.

1.      COM ESTEM ACTUALMENT?

Si ens fixem en les xifres de nous contagis i les comparem amb la primera onada ens trobem uns números que realment esparveren. En el moment més dur de la primera onada (finals de març), es diagnosticaven 150 casos de covid-19 per cada 100.000 habitants, mentre que actualment (finals octubre), se’n diagnostiquen 400. Sembla que tripliquem la xifra, però això és enganyós doncs a finals de març no arribàvem a fer 400 PCR per cada 100.000 habitants i ara en fem més de 3300 (gairebé 8 vegades més). La xifra de nous contagis depèn de la quantitat de PCR que es fan. Per això sembla més fiable, si volem comparar, buscar dades que no depenguin tan del número de proves com pot ser els pacients COVID-19 ingressats a l’hospital, i a les UCI. Actualment estem sobre els 450 ingressats a UCI (gairebé s’ha triplicat en 2 setmanes) però a finals de març van ser 1400.

2.      QUÈ ESTEM FENT ARA DES DELS CAP?

Al març no disposàvem als CAP de proves diagnòstiques, es feien només a l’hospital en pacients amb pneumònia. Al CAP, si trobàvem possibles casos lleus, s’enviaven a casa sense proves, i no es feia estudi de contactes.

Ara a qualsevol cas sospitós se li fa una PCR i si és positiva, es localitzen els seus contactes estrets i se’ls hi fa la prova a tots. D’aquesta manera podem arribar a tancar els cercles de contagi i limitar la transmissió.

3.      QUÈ PASSA EN ELS NOSTRES POBLES?

Recentment Masllorenç sortia als diaris com el poble amb el risc de rebrot més alt de Catalunya i això va alarmar a moltes persones. Però les taxes, els indicadors o els percentatges, no son molt útils (poden ser enganyosos) quan es parla de poblacions petites. Serveixi d’exemple l’anècdota del cardenal Wojtyla (posteriorment Papa Joan Pau II) que quan parlava de la seva afició a l’esquí, deia que això era molt normal entre els cardenals polonesos, perquè el 50% esquiaven. En realitat només havia llavors 2 cardenals a Polònia, i per tant ell sòl ja representava el 50%.

Realment el que va passar a Masllorenç era que varen coincidir 3 positius de diferents orígens, es va fer l’estudi i aïllament dels contactes i això ens va permetre localitzar fins a 16 persones més que havien estat contactes i eren positives i així vàrem poder tancar els 3 brots. Ara, des de fa una setmana, no han aparegut nous positius a cap dels 2 pobles. En un parell de dies, a les estadístiques, potser ja sortirem amb una taxa de 0 i sense risc de rebrot. Coses de les estadístiques en poblacions petites.

A Rodonyà, fa poc més d’un mes varen arribar a coincidir 6 casos positius, mentre que ara fa temps que no apareix cap cas nou. Le xifres estan a zero, i al mapa sortim de color verd.

4.      QUÈ PASSA SI SOC COVID-19 POSITIU?

Si m’han fet la PCR i soc COVID-19 positiu vol dir, en principi, que estic infectat pel SARS-CoV-2 (el coronavirus que causa la COVID-19), que pot ser que tingui símptomes o no, i que puc transmetre la malaltia a altres per la qual cosa he de quedar aïllat, durant un període de 10 dies que comencen a comptar des del moment de fer-se la PCR en el cas dels pacients asimptomàtics, o des del començament dels símptomes en el cas dels pacients simptomàtics sempre i quan en arribar al 10é dia portin més de 3 dies lliures de símptomes (no s’inclou la pèrdua d’olfacte perquè pot durar més temps). Per això pot passar que a algú se li faci la prova, surti positiu i desprès de 2 o 3 dies ja pugui estar al carrer, perquè els símptomes havien començat una setmana abans.

No caldrà fer cap prova per confirmar la negativització de la PCR en els pacients que no han requerit ingrés hospitalari.

5.      QUÈ PASSA SI SOC CONTACTE D’UN COVID-19 POSITIU?

Els contactes estrets d’una persona amb COVID-19 positiu s’han de fer una PCR i quedaran aïllats independentment de que el seu resultat sigui positiu o negatiu.

Es consideren contactes estrets aquells que han estat en contacte amb el positiu més de 15 minuts, sense distància i sense mascareta.

Si el resultat és negatiu, l’aïllament es mantindrà 10 dies començant a comptar des del dia de l’últim contacte amb la persona positiva sempre i quan no presenti símptomes en aquest període.

Si el resultat és positiu, caldrà fer-li un estudi de contactes i l’aïllament serà de 10 dies començant a comptar des del dia de realització de la PCR.   (Continua...)

L'EFECTE DUNNING-KRUGER I LA COVID-19

Llegia l’altre dia un comentari a la pàgina web d’un company que feia esment d’aquest fet tan habitual de que gairebé qualsevol persona porta dins un entrenador de futbol. La capacitat d’opinar i argumentar sobre el tema és alta i, malgrat no tenir gaire coneixements de futbol (la majoria no van més enllà de llegir algunes cròniques als diaris), i la consciència de ser un expert en el tema és alta.

La web esmentada venia a dir que ara hi hem afegit un altre personatge en els nostres àmbits d’expertesa: l’epidemiòleg. Gairebé tothom porta dins seu un expert epidemiòleg, amb capacitat d’opinar i de dir que és el que s’ha fet be i el que no en la història aquesta de la pandèmia.

Sobre l’any 90, un parell de psicòlegs de la Universitat de Cornell (Nova York) es van interessar en l’estudi d’un lladre que va atracar un parell de bancs a cara descoberta i que ràpidament va ser identificat i detingut. La curiositat del cas era que el lladre es va sorprendre de que l’haguessin reconegut atès que s’havia posat suc de llimona a la cara i suposava que això el feia invisible (?).

Aquest psicòlegs, David Dunning i Justin Kruger, van demanar als participants en un estudi que valoressin la seva competència en 3 àmbits: gramàtica, raonament lògic i humor. Desprès els hi van fer una sèrie de proves per avaluar-ho de forma objectiva.

Van observar que com més gran és la incompetència de la persona, menys conscient és d’això. Per contra, les persones més competents tenen tendència a infravalorar les seves capacitats i coneixements. Això és el que s’anomena efecte Dunning-Kruger.

Aquesta circumstància podríem dir que és ben coneguda. Darwin ja l’havia expressat de forma clara “La ignorància genera confiança amb més freqüència que el coneixement”.  I de fet el saber popular te frases que això ho expressen: “La incultura és atrevida”: “No hi ha res més perillós que un ximple amb iniciativa”.

La gràcia de Dunning i Kruger va ser comprovar-ho de forma experimental i mostrar la seva possible evolució en aquesta gràfica: 1) a poc que una persona ha après alguna cosa d’un camp de coneixement, te la percepció que és el “rei del mambo”, es situa en el cim de la “muntanya de la ignorància”; 2) si aprofundeix en el tema i els seus coneixements augmenten s’adona que la cosa resulta més complicada del que pensava i  amb una mica més de coneixement cau en la “Vall de la desesperació” pensant que realment no sap gairebé res de tot el que hauria de saber; 3) és en aquest punt que comença el camí del saber (allò que deia Sòcrates: “Només se que no se res”) i el creixement de la competència s’acompanya de l’augment de percepció de competència; 4) finalment s’arriba al “altiplà dels gurus” on encara que augmentis la teva competència real, no augmenta la teva percepció al respecte, conscient sempre de que es pot seguir millorant.

Comento tot això perquè amb la pandèmia hem tingut moltes mostres de l’efecte Dunning-Kruger inclòs als nivells més alts. Podem posar com exemple a Donald Trump recomanant lleixiu o hidrocloroquina, o al nostra Govern demanant que les fases a Catalunya fossin per regions sanitàries i no per províncies. I això no s’ha acabat per la qual cosa encara estem en disposició de veure i viure nous exemples paradigmàtics d’aquest efecte.

Hem d’entendre que en la situació actual encara tenim moltes preguntes sense una resposta clara, anem transitant pel camí de la incertesa. Anem veient que van apareixen nous brots (i en seguiran apareixen) i podem pensar que alguna cosa no estem fent be. Potser si, però no ho centraria tot en això. El virus està present, les persones que l’han passat no arriben ni s’acosten al 10%, per tant és lògic que això vagi passant, però ara les condicions son diferents. Estem més preparats per detectar, podem fer proves en menys de 24 h i fer ràpidament confinaments petits i controlats, o més grans, com ara al Segrià, però menys estrictes.

Sabem que el virus es transmet per les microgotes que eliminem al parlar o al respirar. Sabem que això te un recorregut que no va més enllà del metro i mig o dos metres. Sabem que la capacitat de contagi és 20 vegades més alta en ambients tancats que a l’aire lliure. Sabem que el virus pot romandre en algunes superfícies durant hores, però no hi ha de moment proves de que d’això se’n pugui derivar un contagi. Amb tot això hem d’actuar d’una forma que disminuint el risc de contagi ens permeti fer una vida més o menys normal.

Hem de mantenir de forma individual les mesures de seguretat: distància – mans – mascareta. Cal tenir clar que si sempre estic a suficient distància no em puc contagiar, que si no puc mantenir la distància he de dur mascareta (no en els casos de grups estables), i que el rentat de mans és una mesura universal de prevenció d’infeccions. Convé evitar grups grans en espais tancats. Aquestes serien les mesures de Seguretat “EFECTIVA”.

Hi ha altres mesures que podríem anomenar de seguretat “APARENT”, son aquelles que poden fer-nos pensar que estem més protegits però no hi ha proves de que això sigui cert. Per exemple el desinfectat de taules i cadires en un bar, o dels parcs infantils. Ja hem dit que no hi ha proves que d’aquí se’n pugui derivar un contagi, i a més a més si toquem alguna superfície on sigui el virus i fem higiene de mans encara més garanties. Per tant aquestes coses son de seguretat aparent, no està del tot clar que siguin efectives però son relativament fàcils de dur a terme (s’ha de valorar en cada cas).

Per últim, hi ha accions de seguretat “FALSA”. En aquest cas no és tant que no siguin efectives, sinó que poden ser perjudicials. L’ús de guants, de forma inadequada, entraria en aquesta categoria. La higiene de mans dona seguretat, els guants poden disminuir la higiene i per tant tenir en efecte contrari al que volem. Una cosa és posar-se els guants un moment a l’entrar al super i llençar-los en sortir, i una altra es portar guants durant llarga estona sense higienitzar-los. És més recomanable no utilitzar-los.

Si actuem amb prudència raonable i raonada podem disminuir molt el risc de contagi sense alterar de manera important el nostre dia a dia. I cal recordar que si apareixen símptomes hem de trucar al metge.

LES PANDÈMIES QUE VENEN

Ara que l’activitat de la pandèmia està de baixada, cada vegada anem pensant més en les altres pandèmies que apareixeran immediatament. I no estic parlant dels presumibles rebrots que tindrem de la COVID-19, sinó en altres aspectes que son resultat, en part, dels mals causats pel virus, però sobretot de la forma com s’ha gestionat tot plegat. El confinament ha pogut aplanar la corba del coronavirus, però ha generat altres corbes que també tenen conseqüències nefastes per la salut.

I quines son aquestes “pandèmies secundàries”? Doncs en podem parlar de 3, com es pot veure en el gràfic, del qual desconec l’autoria però que ha estat il·lustrat per Escarlata Almenar.

Si mirem el gràfic, la segona onada és la dels pacients urgents amb malalties no-covid. Per exemple aquells amb símptomes de càncer o amb alguns càncers que havien de fer tractament, que han vist endarrerides les proves diagnòstiques o els tractaments per culpa de la pandèmia que ha absorbit gairebé tots els esforços del sistema sanitari. Tal com les UCI van quedant menys ocupades cal reprendre les accions sobre aquests pacients, que sempre seran més que els que hi ha habitualment, perquè cal afegir-hi tots els endarrerits.

La tercera onada, si ens fixem en el gràfic, és la dels pacients crònics que seguien controls a les nostres consultes (hipertensió, diabetis...), i que han vist aquestes controls aturats per la COVID-19. Aquest marge de temps “fora de controls” pot haver generat descompensacions dels problemes de salut preexistents. Ara be, per treure alguna cosa positiva, potser servirà perquè algun d’aquests pacients assumeixin més autocontrols de la seva patologia i sigui més independents del sistema sanitari.

Ambdues onades, la segona i la tercera, son conseqüència directa de que el sistema sanitari ha estat ocupat (i gairebé col·lapsat) pel coronavirus i ha deixat de fer la seva activitat habitual. Però hi ha una quarta onada, més gran, més potent que afecta a moltes més persones, que seria la onada de l’impacte social. Les mesures mai vistes preses per controlar la pandèmia i el desmesurat allau informatiu han generat un clima de por, en alguns casos absolutament irracional, que és la font de quadres d’estrès post-traumàtic, d’ansietat i altres patologies mentals, junt amb un col·lapse econòmic brutal que generarà malalties i augmentarà les desigualtats en salut. Aquesta onada, ja ben present, és la que pot fer més mal de totes.

L’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) publica avui dades preliminars d’un estudi que s’està duent a terme a nivell de tota Espanya mitjançant una enquesta. L’objectiu de l’estudi és conèixer l’impacte social en la població -a nivell de salut mental, estils de vida, relacions de convivència, a nivell laboral, econòmic i estigma internalitzat- generat durant el confinament en persones adultes. Fins ara han participat 3700 persones i amb això ens podem fer alguna idea d’alguns aspectes de l’impacte sobre la salut mental. L’estudi encara està obert, i qui vulgui participar pot fer-ho contestant aquesta enquesta.

Les dades disponibles fins ara en mostren que un 24,3% de les persones enquestades ha presentat ansietat. S’ha trobat una proporció major d’ansietat en dones, entre la població més jove i entre els nascuts a l’estranger. Un 20,8% de les persones també han afirmat tenir depressió. També en aquest cas, la proporció va ser major entre les dones, la població més jove i els nascuts a l’estranger.

D’altra banda, en relació als estils de vida, s’ha detectat un augment del consum de tranquil·litzants i antidepressius (31,1%), ha augmentat el consum de televisió o plataformes digitals (66,2%) i de les xarxes socials (Instagram, Facebook, Twitter, etc.) en un 71,8%.

Pel que fa a la convivència, el 32% de les persones enquestades han manifestat estar una mica o moderadament preocupats per la convivència i un 5,8% bastant o molt preocupats. Un 17,4% de les persones viuen soles durant el confinament. Pel que fa als menors, el 32,4% viu el confinament amb un o dos menors i el 13% conviu amb una o dues persones en situació de dependència. Respecte de les condicions dels habitatges on es passa el confinament, el 10,7% no disposen de cap espai exterior (balcó, terrassa o jardí).

Un 2,2% de les persones enquestades han declarat que han patit algun tipus de violència (emocional, física o econòmica) durant el confinament, un 2,8% en el cas de les dones i un 1,7% en el cas dels homes. De les persones que han declarat violència, el 62% han reportat un augment d’aquesta durant el confinament.

El 64,6% dels participants estan poc preocupats per contraure COVID-19. No obstant, el 26% dels enquestats sí que estan bastant o molt preocupats. Pel que fa a l’estigma, el 15,3% de persones diagnosticades amb COVID-19 o amb simptomatologia compatible han tingut por o vergonya d’explicar-ho a altres persones per si eren percebudes o tractades de forma negativa. Per últim, prop del 80% de les persones enquestades considera que la pandèmia del COVID-19 representa un problema greu per a la seva economia.

Realment son dades molt preocupants que fan créixer el dubte de si farà més mal la pandèmia de la COVID-19, o les altres onades que venen desprès. Només el temps ens ho aclarirà.

RETORNANT A LA "NOVA" NORMALITAT

Crec que va ser Goldratt, un físic israelià, el que va dir que “les organitzacions funcionen quan no queda més remei”. Volia posar de manifest que moltes vegades hi ha unes fortes limitacions que impedeixen fer determinats canvis però davant situacions in extremis les limitacions es debiliten i desapareixen i allò que semblava tan complicat es pot posar en marxa de manera ràpida i relativament senzilla.

La nostra Societat, i especialment el Sistema Sanitari, estan actualment immersos en una situació d’alta tensió derivada de la pandèmia del coronavirus d’evolució i durada encara incerta, i amb el futur prou hipotecat per les altres dos pandèmies que se’n deriven: la de la por (amb molta irracionalitat que l’alimenta) i la del daltabaix econòmic que pot arribar a afectar més la salut global que no pas la COVID-19.

El pic de la pandèmia del SARS-Cov-2 sembla que ja ha passat (al menys el primer) i els Centres de Salut i Hospitals intenten poc a poc tornar a la normalitat, tot i essent conscients que serà una “nova” normalitat que encara no sabem del tot com i quan serà.

A l’Atenció Primària del nostre país des de fa uns anys s’havien proposats diferents canvis importants que anaven en la línia de deixar de fer a les consultes coses “inútils” (que ni ha unes quantes), d’augmentar l’ús de les noves tecnologies evitant desplaçaments per motius burocràtics (renovar medicació caducada, algunes baixes...), facilitant la visita no presencial (més telèfon, consulta electrònica, vídeo-consulta...). Però resulta que això de que els metges poguéssim entrar a la història clínica des de casa era una cosa molt complicada, que si feies una consulta per telèfon i receptaves alguna cosa el paper de la recepta era imprescindible per anar a la farmàcia, que fer servir el correu electrònic per contactar amb els pacients podia atemptar la confidencialitat... tot de limitacions que feien molt lent, quan no impossible, avançar en aquest sentit.

Va arribar el coronavirus i la cosa va funcionar quan no quedava més remei: vàrem haver de tancar els consultoris i fer la majoria d’activitat per telèfon i moltes de les coses que abans havíem de fer amb visita es podien resoldre per telèfon sense problemes; ens vàrem poder instal·lar de forma fàcil a l’ordinador l’accés a la historia clínica amb una velocitat inusitada i mai vista en la nostra organització; quan fèiem una recepta en consulta telefònica el pacient ja podia anar a la farmàcia amb la seva targeta sanitària a recollir la medicació, sense més papers; s’ha desenvolupat de forma ràpida la possibilitat de fer vídeo-consultes des de la història clínica al mòbil del pacient (estem en fase de proves avançada)...

I tot això ha vingut per quedar-se, com el nou coronavirus.

En aquest entorn comencem a posar en marxar canvis per anar tornant de forma gradual a la normalitat, però essent plenament conscients de que no serà la mateixa normalitat que abans, serà una “nova” normalitat. El fantasma del coronavirus condiciona la necessitat de mantenir la distància social i això es tradueix senzillament en que hem de tenir menys persones a les consultes. I això només es pot fer augmentant les visites sense presència física com hem après aquests dies que ho podem fer més sovint.

A partir de dimecres 29 d’abril ja es podran demanar cites per atenció presencial, tant per l’infermer com pel metge, per internet o trucant al 933268901. De moment el nombre de visites que es podran programar seran la meitat de les habituals per tal d’evitar que coincideixin gaire persones a la sala d’espera. En tots els casos les persones que vinguin a visitar-se hauran de portar mascareta.

En general no hauria d’anar al consultori ningú que no tingui hora, sense haver trucat prèviament. Però especialment les persones que tinguin febre o problemes de les vies respiratòries (tos, mal de coll, ofec, pèrdua de l’olfacte...) en cap cas han de venir al consultori. Sempre es desitjable que telefonin per parlar amb l’infermer o el metge que els indicarà el que han de fer.

L’objectiu de tot plegat és minimitzar el risc de contagi mantenint la distància social recomanada i evitant la coincidència en els mateixos espais de persones que podrien ser casos de COVID19 amb altres que no ho siguin. Durant un temps encara haurem de viure i conviure amb aquesta “nova” normalitat.

EL MEU VEÍ TE CORONAVIRUS!!

Aquesta nit al telenotícies de TV3 s’han fet ressò d’una situació que sembla està passant a l’Argentina com resultat de la pandèmia del COVID19. En algunes finques, els veïns han posat rètols indicant a metges o infermeres que viuen allí, que marxin, que deixin la seva casa mentre duri tot això (vegeiu la foto). Pot semblar sorprenent que mentre d’una banda s’aplaudeix per la feina de lluita contra el coronavirus, paral·lelament es pot generar un rebuig contra les mateixes persones.

Les xifres actuals semblen indicar que la COVID19 comença a afluixar una mica, però no afluixa la greu epidèmia de por que també acompanya a aquesta pandèmia. Bombardejats matí i vespre amb les xifres de morts i la saturació de les UCI podem entrar en una espiral de pors i angoixes que si les combinem amb certa desinformació de la realitat pot resultar perillosa. I només aquesta combinació (por + desconeixement) pot explicar rètols com el que hem vist a la foto. Això és igual que el que passava antigament amb la pesta, la lepra, la tuberculosi... el mateix còctel de desconeixement i por acaba generant actuacions aberrants.

“M’han dit que el meu veí te coronavirus, estic en perill de mort?” Doncs no, el fet de que el meu veí tingui coronavirus no representa per a mi un risc, perquè estarà confinat a casa seva fins que ja no sigui contagiós i per tant el perill és nul.

“Però és que m’he enterat per casualitat, això haurien de dir-ho perquè ho sapiguem tots.” Doncs tampoc. En primer lloc perquè les dades sanitàries són confidencials. No tenim que anar explicant els nostres patiments a ningú, i ningú n’ha de fer res dels meus problemes de salut. Però és que, a banda d’això, soc jo el que m’he de protegir de forma adequada en aquestes situacions d’epidèmia. Els pacients que ja sabem que tenen covid19 estan aïllats, però hi ha moltes persones amb pocs símptomes o asimptomàtiques que són les que generen perill perquè, sense saber-ho poden contagiar als altres. Fins i tot, és possible que tu siguis un d’aquests. És per això que ens tenen confinats!

Quan vàrem patir l’epidèmia de SIDA, a finals del segle passat, hi havia sanitaris que quan tenien que fer amb els pacients tècniques amb agulles (extraccions, injeccions, infiltracions...) deien que calia saber si el pacient al qui li anaven a fer la tècnica tenia o no SIDA pel risc de punxar-se ells amb l’agulla. Era un error. Les mesures de protecció universal s’han d’aplicar en tots els casos perquè no sempre sabràs la problemàtica de cada pacient.

Doncs passa el mateix amb el coronavirus, no siguis perepunyetes amb el que poden tenir o deixar de tenir els altres i pensa que tots, tu mateix, poden ser portadors del virus.

Per tant, hem de prendre mesures de seguretat en tots els casos, per protegir-nos nosaltres i per protegir als altres si nosaltres tenim coronavirus sense saber-ho, i deixar-nos de tonteries de si aquell ho te o ho deixa de tenir. Si el meu veí te covid19, en tots cas m’he de preocupar per ell, per con se’n surt de la malaltia. Però si em vull preocupar per mi, ja se el que he de fer: guardar la distància de seguretat, dur mascareta quan surto, guants si cal, i molta higiene de mans.

MASCARETES (actualitzat 4 abril)

 En poc més de 2 setmanes, el paisatge dels nostres pobles i ciutats ha canviat de forma radical. Carrers deserts, botigues tancades i, la poca gent que va pel carrer amaga la seva cara darrera d’alguna mena de mascareta. Però, te alguna utilitat real com preventiu això de dur una mascareta? O potser només és una falsa seguretat per tranquil·litzar els nostres temors? Intentem aclarir-ho.

Com podem contaminar-nos pel coronavirus? Doncs la forma més habitual és per unes gotetes microscòpiques anomenades gotetes de Flügge. El nom és per la persona que va demostrar la seva existència, el metge alemany Karl Flügge (foto). A finals del segle XIX va posar de manifest que quan parlem, inclús quan respirem, deixem anar per la boca i pel nas unes microgotes (unes 100 vegades més petites que un mil·límetre) que poden ser transportadores de gèrmens patògens. De fet va ser arrel d’aquest descobriment que es varen començar a utilitzar mascaretes quirúrgiques en els quiròfans, per evitar que les gotetes dels cirurgians entressin al cos dels pacients que estaven operant.

Aquestes gotes, que tenen un recorregut de metro o metro i mig, son la forma més freqüent de contagi de malalties com la tuberculosi, els refredats, la grip i el coronavirus. Però també cal tenir en compte que aquestes gotes cauen sobre les superfícies (taula, lavabo, estris...) que envolten als pacients, i per tant amb el contacte a les nostres mans també podem transportar el virus cap a les nostres mucoses. Tot això ens permet plantejar-nos si les mascaretes poden tenir alguna utilitat preventiva del covid19.

Si anem a la pàgina web de l’Organització Mundial de la Salut(OMS), la informació oficial ens diu que no hi ha proves clares de que la mascareta sigui un element eficaç de protecció i no ho recomana per la gent sense símptomes. En canvi si que ho recomana pels pacients que son simptomàtics per tal d’evitar que les seves gotetes vagin a parar a altres persones.

Si anem a les recomanacions que fa el Departament de Salut ens trobem amb un vídeo que ve a dir això mateix, que per anar pel carrer no hem d’anar amb mascareta (però hem de mantenir la distància de seguretat) i en canvi quan anem a comprar aliments ens recomana utilitzar-la, no com a protecció nostra, sinó per a què nosaltres no siguem contaminants. I de fet, també ens dona uns consells de com fer mascaretes a casa.

Així doncs, si anem pel carrer i podem mantenir la distància de seguretat  ens diuen que no cal dur mascareta, si no estem malalts, atès que en l’aire no arreplegarem el virus. De fet en mostres de aire de l’habitació de pacients amb COVID-19 que s’han analitzat, s’ha vist que no es trobava el virus. En canvi en mostres de superfícies, en les mateixes habitacions, el virus era molt present. Per això mans netes i guants son gairebé més importants.

Tot i això, a la Xina és obligatori l’ús de mascareta per sortir al carrer, i als Estats Units, el Centre de Control de Malalties s’està plantejant canviar els protocols partint de la idea que si els malalts l’han de portar, hi ha moltes persones que encara no tenen símptomes però son portadores del virus i contagioses, sense saber-ho, si portem tots mascareta, aquests també la portaran i les taxes de contagi poden disminuir. El 3 d'abril, la revista Nature ha publicat un article que demostra que les mascaretes quirúrgiques eviten el pas de les microgotes de virus de la grip i dels coronavirus del refredat i també dels aerosols d'aquest coronavirus la qual cosa dona proves suficients per afirmar que el fet de portar tothom la mascareta evitarà bona part de la transmissió de la COVID19.

Però cal fer una consideració important: el fet de portar la mascareta potser que ens doni una falsa sensació de seguretat, i que pugui fer que baixem la guàrdia en les altres mesures. Això seria un greu error.

Per tant, si estem a casa o anem sols pel carrer, no cal portar mascaretes. Però si hi ha gent al voltant, encara que puguem mantenir certa distància, hauriem de dur-la posada. No ens oblidem del rentat de mans i de emprar guants quan hem de tocar coses diferents fora de casa (com és el cas de quan anem al supermercat).

I, per acabar, quin tipus de mascareta. La mascareta quirúrgica és suficient, tot i que te una durada limitada (si es mulla, si s’estripa...) de fet estan en general pensades per a un sol ús. Les mascaretes amb vàlvula (haureu sentit a parlar de FFP2 i FFP3) son pels professionals quan fan certes actuacions amb els pacients que poden provocar nebulitzacions de les secrecions. I les mascaretes casolanes, tot i que no estan homologades, son també una barrera (més o menys efectiva depenent de la seva composició, mireu per exemple la foto) que ens pot tenir l'efecte barrera i ajudar a protegir-nos, però no ens podem oblidar de rentar-les molt sovint.

Ànims que això ja sembla que comença a afluixar una mica!!!

CORONAVIRUS, ON SOM ARA

Sembla que estem arribant al moment més àlgid de la pandèmia al nostre territori. Els números son esgarrifosos i la situació en algunes zones és realment alarmant. El confinament que ja sabem que durarà un mínim de 4 setmanes començarà a mostrar la seva efectivitat sobre els 14 dies, és dir, a final de setmana.

Encara no podem saber les xifres de mortalitat com aniran, però el fet de que cada dia ens ho vagin dient per la tele fa de caixa de ressonància i sembla que encara les xifres semblin més grans. De fet, sense pandèmies, cada dia moren a Espanya més de 1000 persones, però no surten a tots les mitjans. 

Per això, fins que tot passi no podrem avaluar amb precisió i prou coneixement de causa la magnitud d’aquest increment de mortalitat, quan es comparin les xifres de morts habituals amb les xifres de morts en aquests mesos. Temps al temps.

Tot i que tenim informació de tota mena (ja parlàvem d’ “infoxicació” en l’anterior entrada d’aquest bloc) vaig a intentar comentar unes senzilles recomanacions.

QUÈ FAIG SI APAREIXEN SÍMPTOMES?

Si tens, febre, tos, mal de coll, has perdut l’olfacte o el gust, o notes que costa una mica respirar... has de contactar per telèfon amb el CAP. Un sanitari parlarà amb tu, avaluarà els símptomes que tens i la seva durada, i amb això et dirà que és el que has de fer.

Si no hi ha cap signe d’alarma, i la durada és de menys de 4 dies et recomanarà que et quedis a casa i segueixis tractament amb paracetamol si cal o potser algun antitussigen. Segons les característiques que hagis explicat es podrà fer el diagnòstic de sospita de Covid-19 (no es farà la prova, en la situació actual, però s’actuarà com si hagués sortit positiva). Si cal una baixa, la farà i te la enviarà per correu electrònic. També et donarà indicacions de com actuar amb les persones convivents, i es podrà lliurar baixa laboral als contactes propers si han d’estar en quarantena.

Pots consultar les mesures d’aïllament que cal prendre a casa en aquests article en 2 parts del Dr. Antoni Trilla (part 1 i part 2) que publica la Vanguardia de 24 i 25 de març.

Si el sanitari que parla amb tu detecta algun, símptoma d’alarma, o una durada de la febre de 4 o més dies, és possible que et faci anar a l’hospital, be per fer una radiografia de tòrax, be per ser valorat més àmpliament a urgències incloent analítica.

Està previst que des del CAP anem fent un seguiment telefònic de les persones diagnosticades que segueixen a casa, amb freqüència adaptada a les seves característiques i necessitats.

ON EM PUC FER LA PROVA DEL COVID-19?

En aquest moment la prova del Covid-19 es fa només a les persones amb malaltia greu, o als sanitaris o cossos de seguretat que han tingut un contacte amb un positiu, i cal saber que no estan contagiats perquè puguin anar a treballar.

Des d’un punt de vista clínic no és imprescindible fer la prova en els pacients amb símptomes lleus, de la mateixa manera que no és fa en les epidèmies de grip, o en els refredats (que per cert un 10% dels refredats de cada any, son per coronavirus, de la mateixa família que el nou coronavirus però molt menys agressius). El saber si és positiu o negatiu no canviarà el tractament, ara per ara, en els casos no greus.

És possible que més endavant, quan disposem de proves ràpides (tindrem el resultat en minuts, mentre que les actuals tarden més d’un dia), si tenim un volum suficient, l’estratègia de diagnòstic sigui diferent i es pot ampliar més els pacients als qui es fa la prova (per exemple els majors de 60 anys, o que tenen altres patologies).

COM PUC JO COL·LABORAR?

En primer lloc, complint amb les instruccions de confinament de forma adequada.

En segon lloc, fent un us adequat del serveis essencials que segueixen funcionant (sanitari, de seguretat, alimentació...).

En tercer lloc, donant-te d’alta en l’App “Stop Covid 19 CAT” de la Generalitat de Catalunya, no ja per la informació que et pugui donar a tu sinó perquè serveix per tenir actualitzat (si l’anem posant al dia) un mapa epidemiològic de gran valor de la situació a Catalunya.

I, per últim, evitant de totes-totes llegir informacions de tipus no oficial que arriben per les xarxes (“el cunyat d’una amiga de la perruquera que treballa en un hospital diu...”), i sobretot no distribuir-ho a ningú. Només serveix per incrementar pors i generar desinformació.

Tinguem paciència, bon humor, i una mica de sort... i esperar a que passi el més aviat possible.

CONFINATS I “INFOXICATS”

Sembla que els governs del mon, amb això del coronavirus estan jugant a veure qui la fot més grossa. S’estan prenent mesures que no sabem massa be quina eficàcia tindran en l’evolució de l’epidèmia de Covid-19, però si que tenim la seguretat absoluta que afectaran de forma molt notable el dia a dia de les persones, i de forma incalculable a l’economia del país. Tot això en nom de la salut, però cal tenir en compte que l' economia és un dels principals (o el principal) determinant de salut.

Cert que les decisions estan assessorades per experts, però no tots els experts estan en la mateixa línia d’acció, i això és normal perquè aquesta és una situació que ens ve de nou i per tant tenim encara moltes incerteses. De fet estan els experts confinadors més absoluts (cal tancar-ho tot) i els experts molt més laxes (“vigileu” però escoles i restaurants oberts).

Però, malgrat les incerteses i grans dubtes que es puguin tenir, s’han de prendre decisions. I a l’hora de prendre decisions en situació d’incertesa hi juguen molts factors, i un d’ells és la por. Soc prudent o soc poruc? Difícil resposta, i només l’evolució dels esdeveniments, a toro passat, potser ens ensenyarà veure l’encert de les decisions que s’hagin pres. O potser ni tan sols així.

Podem sentir, dir, pensar... opinions de tots els colors, però un cop la decisió està presa convé seguir-la sense anar fent retrets.

Primer es van tancar els centres d’ensenyament, es van suspendre tots els esdeveniments esportius, desprès ja vàrem passar a bars i restaurants, al dia següent perruqueries (una “simpàtica” curiositat gentilesa de Moncloa), i encara hi ha qui demana que es tanqui tot el que no sigui alimentació i salut.

Amb motiu dels canvis tant quantitatius com qualitatius de les persones que acudeixen als centres sanitaris, alguns d’aquests centres han anat aplicant mesures organitzatives per poder donar una resposta adequada a les necessitats del moment. Entre aquests moviments reorganitzatius s’inclou el tancament dels consultoris petits i la centralització dels serveis.

Per aquest motiu, hem rebut la instrucció de tancar els consultoris de Masllorenç i Rodonyà i centralitzar l’atenció des del CAP Vila-rodona. Això serà efectiu a partir del 18 de març inclòs.

En aquesta situació cal recomanar a totes les persones que requereixin algun servei o resoldre algun dubte que truquin a Vila-rodona per tal d’exposar quines son les seves necessitats. Hi haurà coses (i no poques) que les podrem solucionar per telèfon, d’altres que es podran aplaçar, i aquelles que requereixin ser vistes per un professional sanitari intentarem gestionar-les de forma adequada per tal que el número de persones present a la sala d’espera sigui el mínim possible per disminuir el risc per a les persones.

Però, sobretot, cal evitar alarmisme, prendre les coses amb calma, ser prudents, confinar-se tal com ens han dit. Potser per poder tenir i mantenir la calma, una de les coses més adequades és veure poc els programes informatius de la tele i no escoltar massa els de la radio perquè, en el seu afany de mantenir-nos informats ens tenen “infoxicats” (intoxicats per massa informació), i la infoxicació pot representar un problema de salut de conseqüències imprevisibles.

CORONAVIRUS, JO QUE HE DE FER?

Acabo ara de veure un programa a TV3 on el Dr. Antoni Trilla, cap de servei de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic, company de promoció (1974-1980), explicava de forma planera la situació actual de l’epidèmia de coronavirus.

Programes de divulgació com aquests s’agraeixen, però sempre queden dubtes quan un trasllada el coneixement adquirit al pla individual: jo què he de fer en aquesta situació?

Davant d’això podríem dividir la població en 2 tipus de persones les que, a hores d’ara, no tenen cap símptoma de vies respiratòries (refredats, mocs, tos...) i les que si tenen símptomes.

Què he de fer jo si no tinc símptomes i soc una persona sana i sense problemes de salut importants? Doncs has de fer vida normal, se curós amb el tema de rentat de mans, evitar aglomeracions (per això el futbol a porta tancada, i la cancel·lació d’events amb força públic) i viure tranquil.

Què he de fer jo si no tinc símptomes però tinc problemes de salut importants, problemes crònics de ronyó, pulmó a cor, o malalties que facin que tingui les defenses baixes? Doncs potser val la pena limitar una mica els moviments i evitar llocs on puguis trobar més gent amb aquesta problemàtica (per això han tancat casals i viatges de l’Inserso) i viure tranquil.

Què he de fer jo si tinc símptomes com mocs, esternuts, tos...? Doncs potser el més recomanable és que entris en aquesta adreça d’internet (és un senzill qüestionari que ha preparat el Departament de Salut per orientar-nos que hem de fer en cada cas) http://canalsalut.gencat.cat/coronavirus-test/ i responguis a les preguntes que et fan. Allí mateix, segons les teves respostes et diuen el que has de fer. Si vols una cosa més personalitzada truca al teu consultori i pregunta-ho. Et farem més o menys les mateixes preguntes que l’enllaç que t’hem indicat i et direm que cal fer.

Què he de fer jo si he estat en contacte amb algú que li han dit que potser pot tenir una infecció per coronavirus però de moment no ho sap segur? Doncs el mateix que hem dit en l’apartat anterior, o be vas a l’enllaç que hi ha per fer el qüestionari que hem esmentat, o be contacta amb el teu consultori.

A banda d’això, com recomanació general, mentre l’epidèmia estigui en fase ascendent, procura no anar al consultori per coses que es poden deixar per més endavant (un anàlisi de control, renovar la recepta electrònica, controlar la pressió o el sucre....). Plantejat en cada cas la possibilitat de fer la gestió de forma telefònica. Evitarem riscos.

I si el problema que tens requereix atenció presencial, ara per ara pots fer-ho tranquil·lament, procurant ser puntual (no arribar tard, però tampoc massa aviat) per procurar que els contactes a la sala d’espera siguin mínims.

A part de les mesures generals adoptades per les administracions, cal que cadascú de nosaltres siguem prou raonables i col·laborem amb la nostra actitud. 

Per qualsevol dubte al respecte, contacteu telefònicament amb el vostre consultori.

SENSE MALA LLET...

Quan jo era petit la llet era un dels aliments primordials per a tothom, i molt especialment pels nens i nenes per afavorir el seu creixement. En els barris de les ciutats i en els pobles existien les lleteries que venien llet crua a granel i alguns dels seus derivats.

Les lleteries van anar desapareixen amb l’evolució de les indústries làcties, i els petits supermercats, i les llets varen començar a ser manipulades oferint llets desnatades i semidesnatades. S’eliminava de la llet la seva part de greix perquè eren temps en que els greixos estaven molt mal vistos, eren molt dolents per a la salut.

Seria pels volts dels anys 70 quan es va començar a parlar de la intolerància a la lactosa, intolerància que cada vegada és més freqüent. Es diu que una de cada 3 persones pot tenir un cert grau d’intolerància, però la gran majoria d’aquests toleren certes quantitats de lactosa. Hi ha qui creu que és intolerant basant-se en els símptomes que presenta, però els estudis ens diuen que menys de la meitat d’aquests intolerants “autodeclarats” tenen una veritable intolerància.

A finals del segle XX es va establir la creença de que la llet produeix mocs, i fins i tot asma. No te cap sentit mèdic, però la creença encara està prou establerta, fent bona aquella dita castellana de “difama que algo queda”.

Però potser la situació més curiosa és la que s’ha anat establint, possiblement amb la influència de la idea que “lo natural és bo”, argumentant que la llet da vaca no és per les persones (“i això no és natural”), o que som els únics animals que seguim bevent llet desprès de la infància (“i això tampoc és natural”).

El curiós de tot plegat és que sembla que vulguem substituir la llet de vaca per altres llets vegetals que deuen ser “molt més sanes i molt més naturals”. I així tenim llet d’avena, de soja, d’arròs, de coco, d’admetlla... que totes elles tenen un factor comú: que no son llets. La de coco te moltíssimes calories, la de soja no te calci, les d’arròs i admetlla tenen molt poca proteïna...

Comento això de la llet perquè el passat 13 de febrer el New England Journal of Medicine publicava un article titulat “Llet i Salut”que presentava una revisió actualitzada del coneixement mèdic sobre aquesta relació. Resumim a continuació el seu contingut.

La llet de vaca inclou una combinació complexa de macronutrients, micronutrients i factors que fomenten el creixement que poden contribuir a la nutrició humana; tanmateix, tots aquests nutrients es poden obtenir d'altres fonts.

No hi ha prou evidències per donar suport a la recomanació d’un elevat consum de productes lactis per reduir el risc de fractures.

Un consum de lactis més o menys elevat no ha estat clarament relacionat amb el control del pes ni amb els riscos de diabetis ni malalties cardiovasculars.

En relació al càncer, sembla que un elevat consum podria augmentar el risc de càncer de pròstata i potser també de l’endometri (la part interna de l’úter), però reduir el risc de càncer de colon.

Si féssim un ranking d’aliments sans per fer comparacions, els lactis estarien millor classificats que la carn vermella processada o les begudes endolcides amb sucre, però pitjor classificats que els fruits secs.

No s'ha establert cap benefici clar de consumir lactis desnatats o semidesnatats en relació a consumir productes lactis sencers.

Els autors conclouen que la recomanació que es fa d’augmentar el consum d’aliments lactis fins a 3 o més racions al dia no sembla estar justificada. La ingesta òptima de llet per a una persona dependrà de la qualitat general de la dieta. Si la qualitat de la dieta és baixa, especialment per a nens en entorns de baixos ingressos, els aliments làctics poden millorar la nutrició.

En el nostre entorn, s’hauria de considerar idealment una ingesta acceptable (com ara 0 a 2 racions al dia per a adults), rebatre la idea de que les llets semidesnatades o desnatades son preferibles a la llet sencera, i desaconsella el consum d’aliments lactis endolcits amb sucre en poblacions amb altes taxes de sobrepès i obesitat.