El British Medical Journal (BMJ), una de les
revistes mèdiques més prestigioses, publicava el passat 29 d’agost un article
de Margaret McCartney, una metgessa de Glasgow, que tenia com títol “Per què els metges de capçalera van sempre amb retràs?”.
Si el lector està interessat en llegir-lo pot
trobar la traducció al castellà en el bloc d’en Rafa Bravo, un metge
de capçalera de Madrid molt actiu a les
xarxes.
L’article, molt curtet, comenta els diferents
passos de la consulta: primer cal saber el motiu (o motius, que sovint n’hi ha
més d’un) pels quals ha vingut el pacient, intentar esbrinar quan van començar,
les seves característiques concretes, si s’ha provat algun tractament...; després
de fer això, sovint caldrà explorar al pacient la qual cosa vol dir anar a la
llitera, treure roba, tocar, escoltar o mirar allò que calgui; un cop finalitzada
l’exploració cal, d’una banda, “alimentar” l’ordinador, i a més a més s’ha de decidir
si cal fer alguna prova més (anàlisi, radiografies...) i fer la petició també amb
l’ordinador, tot confiant que funcioni i no es pengi; posteriorment cal
informar al pacient de què és el que pensem que li passa, quines possibilitats
de tractament tenim, considerant també els seus efectes secundaris;, i un cop
acordat el que farem cal preparar el full de medicació i explicar al pacient com
s’han de prendre els fàrmacs.
Però a banda d’això, que no és gaire diferent
del que fan els especialistes de l’hospital, és possible que l’ordinador ens
avisi que fa massa temps que no mirem la pressió d’aquest pacient, o que li
falta determinada vacuna; o potser ens preocuparà un altre dels problemes de
salut que sabem que te aquell pacient i que ell no ens havia comentat avui; o
potser haurem de parlar del marit, del fill o de la mare que no és avui aquí
però hi ha alguna cosa que preocupa. És el que te ser metge general o de
família...
D’altres vegades, el que passa és que el
problema que el pacient ens ha explicat era només “una excusa” per venir, que
el que li preocupa realment és una altra cosa, i comença a plorar obertament...
La consulta que semblava per un motiu sense importància es converteix en una “consulta
sagrada”.
Aquestes darreres activitats que he
esmentat son totes elles pròpies del metge de família. L’especialista treballa
centrat en la malaltia concreta del pacient, i així ha de ser, mentre que el
metge de capçalera ha de veure el pacient en conjunt amb els seus problemes de
salut i altres aspectes del seu entorn que condicionen la manera de veure i
viure la salut i la malaltia.
L’article de la Dra. McCartney diu a
les acaballes que “la medicina general es basa en una mentida – una mentida que
ens fa creure que podem fer tot això amb seguretat i be en 10 minuts”, però el
cert és que per fer les coses més ben fetes de ben segur que faria falta més
temps.
Aquesta
percepció de manca de temps per poder fer les coses be és una de les causes de
que hi hagi molts metges, especialment en el cas dels metges de capçalera, que
pateixin el que s’anomena síndrome de burnout, o dit d’altre manera, que
professionalment es troben “cremats” per la pressió de la feina. Però no només
és la pressió de la feina, sinó també la implicació emocional que, tot i que s’intenta
evitar, fa impossible no sentir res en determinades circumstàncies de la
consulta que poden resultar molt dures. Es per això que, com publicava al desembre de 2015 el BMJ, gairebé la meitat dels metges holandesos han
plorat a la consulta en el darrer any. No hi ha dades publicades al nostre país,
però molt probablement no son inferiors.
Per això, com diu un company andalús, no anem mai amb retràs a la consulta, potser una mica endarrerits, però mai amb retràs, perquè el que seria un retràs és no dedicar-li a cada persona que entra a la consulta l’atenció i el temps que necessita.
