RISCOS I BENEFICIS DE LES ACTUACIONS SANITÀRIES

“Totes les intervencions mèdiques, sigui un tractament, un cribratge o un altre tipus de prova, comporten beneficis i riscs. Les decisions sobre si fer o no una determinada intervenció depenen, en bona mesura, de la percepció dels seus beneficis i riscs”. Així comença l’article “il·lusions terapèutiques” que publicava la passada setmana Gonzalo Cansino (periodista i metge) al Diari de la Sanitat.

L’article en qüestió fa referència a un treball publicat a la prestigiosa revista JAMA Internal Medicine que revisa tots els estudis publicats sobre com valoren els metges els riscos i beneficis de diferents actuacions sanitàries. La revisió inclou més de 13.000 metges. Els resultats deixen palès que els professionals sobreestimem, en general, els beneficis de les nostres actuacions i infraestimem els riscos.

Els mateixos autors d’aquest article, n’havien publicat un altre a la mateixa revista, fa 2 anys, que revisava les expectatives dels pacients en relació a possibles beneficis i possibles riscos de diferents actuacions sanitàries. El resultat, com no podia ser d’altra manera, posava de manifest que amb molta freqüència els pacients sobreestimen els beneficis i infravaloren els riscos.

En l’article sobre la perspectiva dels pacients els autors deien a la seva conclusió que els metges haurien de parlar amb els seus pacients dels beneficis i riscos de les diferents accions per tal que el pacient pogués tenir una percepció més acurada. Però si ara sabem que també som els metges els que sobrevalorem benefici i infravalorem risc.

Posem un exemple. Tots sabem que en els pacients que han tingut un infart de miocardi l’aspirina és molt important per prevenir un nou infart, però podem quantificar aquest risc? Doncs sí, de cada 77 pacients que tractem a un d’ells l’hi evitarem un nou infart mentre que els altres 76 no obtindran cap benefici, i per cert, a 1 de cada 400 li provocarem una hemorràgia digestiva greu que requerirà ingrés a l’hospital i transfusió de sang.

Segurament ens poden haver sorprès aquestes xifres, però són les xifres reals. En la majoria de tractaments preventius, són molts més els tractats que no obtenen benefici que els que sí l’obtenen. Per això és important disposar d’una informació numèrica adequada que ens permeti entendre millor el que hem de fer.

Per aquest motiu cada vegada es disposa amb més freqüència d’uns instruments d’ajuda a la decisió, que són documents que contenen informació adequada, amb dades precises (quan les tenim) que ens faciliten la decisió evitant sobrevalorar benefici i infravalorar risc. Un exemple pot ser aquest instrument d’ajuda a la decisió de si fer-se o no fer-se un PSA.

Així doncs, sovint per part dels pacients es té una percepció esbiaixada del sistema sanitari i de les seves actuacions que de vegades sembla com si fos de “risc zero”, però sabem ben be que no és així. No és estrany escoltar frases del tipus: “Home, mal no farà...”, “No és problema perquè és un producte homeopàtic...”, “Es tracta d’un remei natural...”. Aquesta visió és errònia. Si és del tot inactiu no cal prendre-ho, si pensem que pot tenir alguna acció positiva no tinguem dubte que també té efectes secundaris.

LA CIRURGIA I L’EFECTE PLACEBO

Llegeixo en el bloc d’un company d’especialitat, Jordi Varela, la ressenya del llibre d’un cirurgià australià, Ian Harris, “Cirurgia, l’últim placebo”.

El concepte del placebo és ben conegut. Es tracta de l’efecte positiu que presenten alguns pacients sobre els seus símptomes quan se’ls hi administra una substància farmacològicament inert però que ells creuen que és un medicament. És un efecte psicològic de suggestió que permet aquesta millora, com pot ser la llentia emprada com pastilla per dormir que comentàvem en l’anterior entrada.

La idea del placebo la tenim sempre associada a un medicament, però pensar en una intervenció quirúrgica com un placebo... en realitat estem parlant de sotmetre’s al risc de passar pel quiròfan per fer-se una operació innecessària que, tot i això, potser millorarà els símptomes del pacient. Sembla tot plegat estrany.

Però potser no serà tan sorprenent si repassem una mica algunes coses que ens explica la història recent de la medicina. Sense anar més lluny, les intervencions d’angines o carnots eren molt freqüents abans, i molta gent a la qual li varen fer explicarà la milloria que va tenir, mentre que actualment és una pràctica molt poc freqüent.

De vegades aquests canvis es deuen a que disposem de nous tractaments amb medicaments que permeten evitar les intervencions. Aquest seria el cas del tractament quirúrgic de la úlcera duodenal molt freqüent fa anys i que actualment gairebé no existeix a causa de disposar d’uns medicaments, inicialment la cimetidina als anys 80, i posteriorment l’omeprazol (que ara anomenem “protector d’estómac”), que permeten obtenir de forma espectacular i absoluta excel·lents resultats d’una forma poc agressiva.

Però el Dr. Harris es refereix quan parla de placebo a que en una part de les intervencions que es fan no disposem de proves clares de que realment siguin útils, i de fet, ell diu que hi ha metges que les fan “perquè sempre s’han fet, perquè les varen aprendre dels seus mestres, perquè estan convençuts de que funciona, o senzillament perquè les fa tothom. És més fàcil no tenir problemes si et comportes com la majoria del col·legues”.

Serveixi d’exemple l’estudi del NEJM, ara ja fa 3 anys, que demostrava que l’operació per artroscòpia en pacients amb dolor de genoll i alteració del menisc, sense artrosi, tenia el mateix resultat en millora dels símptomes que fer una operació simulada. Moltes d’aquestes intervencions sembla doncs que serien innecessàries. Fins l’aparició d’aquests estudis, no es coneixia la seva aparent ineficàcia.

Passa el mateix amb algunes intervencions per tractar alteracions dels tendons o l’articulació de l’espatlla. Quan es comparen amb la no intervenció no es troben gaire diferències.

Tot i que estem parlant d’intervencions freqüents, el cert és que si es fan és perquè es creu que poden ser efectives. Això forma part de l’habitual incertesa de moltes de les activitats mèdiques, incertesa que coneixen be tots els professionals. Per tant, podem dir que son justificables, en general, en el marc d’una actuació professional dirigida a buscar el que més convé al pacient.

Però d’altres vegades, algunes actuacions generen certs dubtes de si es realitzen o es proposen considerant algun altre interès, a més de l’interès del pacient. Sense anar més lluny, fa unes setmanes, em va consultar una pacient jove per un problema de dolor al genoll de llarga evolució per una alteració del cartílag de la ròtula. Havia anat a un centre privat de traumatologia i li havien indicat tractament amb unes injeccions de “factor de creixement” dins de l’articulació del genoll. Per cada una d’aquestes injeccions cobren uns 300 euros.

El cert és que sobre aquest tipus de tractament, relativament estès en l’àmbit privat, hi ha poques proves de la seva eficàcia. Però vaig aprofitar aquesta consulta per demanar l’opinió a un col·lega traumatòleg de confiança de Barcelona,  que em va escriure el següent: “Els factors de creixement o plasma ric en plaquetes es varen desenvolupar per a millorar la cicatrització i regeneració de teixits. Inicialment ho varen desenvolupar els dentistes, que progressivament l’han anat abandonant. Els estudis que hi ha sobre el seu us son pobres. Pot concloure’s que té un bon potencial desinflamatori i per tant calma el dolor, però poc més. Moltes son les raons que et podria donar, però el resum és que la gran difusió i aplicació dels factors de creixement en el nostre país, respon, fonamentalment, a un argument crematístic”.

Lògicament, li vaig indicar a la pacient que jo no li recomanava aquest tractament, i li vaig explicar el per què.

Com veiem hi ha actuacions quirúrgiques que es deixen de fer perquè són superades per tractaments menys agressius, d’altres que es fan sense prou proves de la seva utilitat perquè això no es coneix be fins que algun estudi ens ho aclareix, i d’altres, cal pensar que les menys i en àmbits concrets, que no sempre responen únicament a l’aplicació d’allò que considerem que és millor pel pacient.

Per tot això, cal ser sempre molt curosos quan ens plantegen una determinada actuació o tractament. Ja hem dit que l’actuació mèdica no està exempta de risc i, per tant, de vegades pot fer mal. Sempre cal tenir molt en compte que és el que podem guanyar i que és el que podem perdre i quin nivell d’incertesa existeix, i posant tot això a la balança, és el pacient, adequadament informat, qui ha de prendre la decisió de si vol la intervenció o prefereix “esperar i veure”. Cal sempre disposar de bona informació per poder decidir amb criteri.