La prestigiosa revista JAMA publicava aquest octubre
un article sobre els potencials perjudicis que les paraules del metge poden produir en
els pacients. Posava com exemple que quan el metge explica al pacient els
possibles efectes secundaris d’un determinat medicament que se li ha receptat,
la probabilitat de que el pacient experimenti aquests és més alta que si no li
haguessin explicat.
Passa el mateix quan li comentem resultats de
proves que poden no tenir cap significació clínica. Serveixi d’exemple quan li
diem a un pacient amb dolor lumbar al qual li hem fet una radiografia, que te
una mica d’artrosi. Un estudi posava de manifest que en els pacients amb dolor
lumbar als quals se’ls havia fet la radiografia, el dolor podia durar més i ser
de major intensitat que en aquells en que no s’havia fet.
Però d’altra banda, el metge te l’obligació
d’informar al pacient sobre tots aquest aspectes.
Un altre article, publicat al Juliol al
Journal of Clinical Oncology, i del qual es feia ressò el diari digital “ElConfidencial”, analitzava la informació sobre pronòstic i expectativa de vida
en pacients amb càncer que tenien un pronòstic de vida inferior a 6 mesos.
Gairebé el 40% no havien parlat mai d’això amb el seu oncòleg.
He començat a llegir un llibre d’ Atul Gavande
que es titula “Ser mortal. La medicina y lo que importa al final”. Gavande,
cirurgià a Boston i professor a Harvard, es preocupa de les limitacions i
incapacitats de la medicina quan arriba el tram final de la vida, referint-se a
la tendència a prioritzar la supervivència, de vegades sense tenir en prou
consideració la qualitat de vida, o altres aspectes que poden preocupar més al
pacient (no patir, no ser una càrrega. I això és així perquè sovint el pacient
no te una informació clara del seu pronòstic o dels objectius, efectivitat i
efectes secundaris dels tractaments que se’ls aplicant.
Fa pocs anys, el marit d’una pacient que havia
mort d’un càncer agressiu realitzant tandes de quimioteràpia fins al final, es
lamentava de que no havia servit per res, “només ha servit perquè patís més”.
Tenia raó.
Un altra estudi, aquest publicat l’any passat
al International Journal for Quality in Health Care, revisava els tractaments
no beneficiosos aplicats a l’hospital a pacients en els darrers 6 mesos de
vida. Gairebé implicava a un 40% dels pacients.
Sovint, molt més sovint del que la gent es pensa,
ens trobem a la consulta situacions en les quals no està clar del tot el que s’ha
de fer perquè tot allò que fem te efectes positius, però també riscos i de
vegades no podem saber si una determinada actuació és més probable que sigui
favorable o desfavorable per a un pacient concret. Son aspectes opinables que
cal comentar amb el pacient perquè ell intervingui en la decisió. El pacient ens
diu allò de “vostè sabrà que és el metge” atès que creu que sempre les coses
son molt clares, i això massa sovint no és així.
 |
| Aquest quadre és del bloc "Un rayo de esperanza" Dra. Virginia Ruiz. Radiooncòloga de l'Hospital de Burgos. www.radioncologa.com/2017/08/la-relacion-medico-paciente/ |
Tota la problemàtica que hem comentat gira al
voltant d’un dels aspectes més importants de la pràctica mèdica: la
comunicació. El saber desenvolupar una comunicació empàtica, entenedora i adequada
a les necessitats de cada pacient esdevé fonamental. Però a la carrera de
medicina no es fa formació en comunicació malgrat la importància de conèixer els diferents models i les tècniques d'interrelació entre les persones. I de ben segur que moltes de les
coses que no fem prou be a l’hora de comunicar (donar males noticies, saber
explicar beneficis i riscos de les actuacions, posar-se en la pell del que està
davant, ajustar els continguts del que diem a les característiques de cada
persona...) les podríem millorar substancialment amb una bona formació. I així generaríem menys efectes secundaris
per dèficits de comunicació.
Una situació molt específica en relació a la
comunicació és la resposta a la pregunta “Quan temps li queda de vida?”.
Pregunta que acostumen a fer els familiars i poques vegades els pacients
(sovint víctimes d’una “conspiració de silenci”, potser benintencionada però
clarament errònia). La medicina no és una ciència exacta (amb prou feines és
una ciència) i és molt difícil encertar en la quiniela de la vida. La saviesa
popular ja ho sap tot això. D’aquí ve aquella dita castellana de “Más vale sentencia
de medico que de juez”, doncs està clar que la del jutge es complirà mentre que
amb la del metge no serà així moltes vegades.
És curiós però, i perdoneu-me el fer una mica
de broma en un aspecte tant seriós, que de vegades els familiars “s’inventen”
allò que ha dit el metge. Així, la majoria dels metges ens hem trobat en
aquella situació en la qual a la pregunta de “Quan temps de vida?” hem
contestat “això és difícil de preveure, poden ser uns dies, potser algunes
setmanes, qui sap si 3 o 4 mesos...”. Posteriorment, quan es produeix la mort
de la persona, ens diuen convençuts allò de “Ha passat tal com vostè va dir. Ens
va dir un mes, i al mes just...”.
