En el nostre sistema sanitari públic, a
diferència de les mútues, no es pot anar de forma directa a l’especialista de
l’hospital, sinó que és necessari que sigui el metge de capçalera el que faci
una interconsulta per poder-hi accedir.
Això pot semblar un impediment o com a mínim
una pèrdua de temps. És bastant generalitzada la idea que si tinc problemes
respiratoris més val que vagi al metge del pulmó, si em fa mal la panxa a l’especialista
de digestiu, i si tinc mal de cap al neuròleg. D’aquesta manera em veuran
diferents metges especialistes que podran tractar els meus diferents problemes
de la millor manera possible. Però les coses no son tan simples.
D’alguna manera seria com plantejar-se si soc
un malalt o soc una persona amb una malaltia. L’especialista està preparat per
tractar la malaltia, y el metge de família per tractar al pacient considerant
el seu entorn.
En realitat la diferència pot ser petita en persones
sanes que tenen un problema agut (unes angines, un esquinç de turmell), però és
molt rellevant en pacients (generalment més grans) que tenen diferents
patologies i que prenen molts medicaments.
I això no és donar mèrits a uns o criticar als
altres, sinó que és la forma de treballar complementàriament. Els especialistes
estan formats en àmbit hospitalari, amb pacients més greus, i han d’utilitzar mitjans
més agressius i/o més intensos per tractar a aquest pacients, mentre que el
metge de família fa la meitat dels 4 anys de formació de la seva especialitat
fora de l’hospital i aprèn com s’ha d’actuar amb persones en el seu entorn
habitual.
Així, el fet de que per anar a l’especialista
sigui per indicació del metge de família no és un obstacle, és en realitat una
forma de “protecció” davant dels riscos que representen els excessos de l’actuació
mèdica agressiva quan no és necessària.
En el bloc d’un metge de família de Madrid
podem trobar una entrada que porta per títol “¿Tiene ud. médico de cabecera?,¿No tiene médico de cabecera? ¡Peligra su salud! (¡y su dinero!)” on s’explica
més clarament això que hem comentat.
Abundan més en aquest tema, un estudi publicat el mes de Juny a la prestigiosa revista British Medical Journal
posava de manifest que, de mitjana, els pacients que son vistos de manera
continuada pel mateix metge viuen més anys que els que no tenen aquesta continuïtat,
estan més satisfets i ingressen menys a l’hospital. El diari de la sanitat,
se’n feia ressò d’aquest estudi en un article recent.
De vegades, el paper que ha de jugar el metge
de capçalera en l’atenció a la salut no és ben entès i per això val la pena
refermar-ho, i refermar la importància de la continuïtat de l’atenció, de que
sigui el mateix o els mateixos professionals els qui se’n facin càrrec.
