dilluns, 16 d’abril del 2018

TOT ALLÒ QUE EL METGE DE CAPÇALERA NO EXPLICA...


Amb aquest títol la revista “XL semanal”, que també surt com a suplement dominical de “El Periódico”, presenta avui un article en el que parlen 5 metges de família espanyols. En les pàgines interiors el títol és una mica diferent: “Allò que els metges de família diuen als seus amics... i vostè hauria de sentir”.

Pot semblar, dit d’aquesta manera, com si els metges de família ens amaguéssim alguna informació per compartir només amb els amics i familiars. Res més lluny de la realitat. Però el que si és cert que quan volem fer arribar als nostres pacients missatges que van en sentit contrari a les creences més habituals (no et preocupis del colesterol, no et cal un “chequeo”, els mucolítics no serveixen per tractar els refredats...) de vegades es genera més dubtes que no pas tranquil·litat.

Però el cert és que des de ja fa uns anys, molts metges s’han anat adonant del riscos que implica un “excés de medicina”. De fet l’activitat mèdica s’ha situat, en els països desenvolupats, entre la 5ena i 8ena posició com a causa de mort!!!

Sembla una afirmació sorprenent, però és real. Ja fa uns anys, en concret a finals de 1999, l’Institut of Medicine americà va publicar un llibre, “To err is human” (errar és humà), que deia que als Estats Units es produïen cada any entre 44.000 i 98.000 morts per errors mèdics prevenibles. La xifra fa esgarrifar. Però ens deixa ben palès que l’activitat mèdica és perillosa.

La medicina aporta un gran valor a les persones malaltes, però no està exempta de riscos, per això és diu que com més malalta està una persona més probabilitats te d'obtenir un benefici del seu contacte amb el sistema sanitari, mentre que com més sana està una persona més probabilitats te d'obtenir algun perjudici del seu contacte amb el sistema sanitari.

Marc Jamouille, un metge belga, va encunyar el concepte de “prevenció quaternària”. Aquest concepte fa relació a qualsevol activitat que faci el professional sanitari per evitar-li als seus pacients el contacte amb el sistema. Evitar proves innecessàries, anàlisis molt complerts, contactes innecessaris amb especialistes i hospitals... tot això pot representar un gran benefici pel pacient a l’evitar els riscos que això pot implicar.

Son conceptes difícils d’entendre, doncs en la pràctica la majoria de la gent creu que la pràctica mèdica te un risc zero (“mal no farà”), que de les activitats mèdiques com més millor (“preu per preu sabata grossa”) i que les activitats preventives son sempre bones (“millor prevenir que curar”). Malauradament tot això no és així.

Aixì, en l’article que hem esmentat, els metges que hi surten comenten que no és dolent automedicar-se (sempre que es faci amb criteri), la poca utilitat dels “chequeos”, la importància de rentar-se les mans en la prevenció de malalties, que els catarros no baixen al pit, que la majoria dels malucs que es trenquen es per les caigudes i no per osteoporosi, que els problemes de la vida diària no es solucionen amb pastilles, que l’omeprazol no és un “protector” de l’estómac, que les radiografies o les ressonàncies no solucionen el mal d’esquena, que l’anàlisi de la pròstata pot fer molt mal, que les densitometries no serveixen de gairebé res, que la vitamina D (que ara està moda perquè tothom la te baixa) no servirà generalment per millorar la nostra salut, o que les pastilles pel colesterol estan sobreutilitzades innecessàriament.

Son moltes coses, però n’hi ha moltes més. De fet, com ja comentàvem en una entrada anterior, al desembre de 2016, la Generalitat de Catalunya va posar en marxa fa uns anys el projecte ESSENCIAL. Es tracta d’un projecte que, amb la col·laboració de molts professional fa recomanacions als metges de coses que es fan de manera habitual i no s’han de fer. Iniciatives com aquestes ni han a diferents països. De fet la més complerta, perquè és la primera que va començar, és la del Regne Unit que te per nom “No fer” (Do not do).

En el cas de l’ESSENCIAL, el nombre de recomanacions son moltes i moltes d’elles acompanyades d’un vídeo en el que algun metge explica el que perquè de cada argumentació. Jo, de fet, faig servir algun d’aquests vídeos (el que més el de que no cal tractar la tos en els nens) evitant la prescripció d’un fàrmac i canviant-la per la prescripció d’un link al vídeo.

En aquest mateix projecte, es publiquen també unes fitxes dirigides a pacients que crec que son prou interessants.

I per acabar amb l’ESSENCIAL, i fent una mica d’autobombo, poso el link d’un vídeo en el qual vaig fer una col·laboració fent una conferència a Barcelona sobre el PSA en el diagnòstic precoç del càncer de pròstata.