DES DE L’ALTRE COSTAT - 2

És dilluns. Comença el meu primer dia complert de cultura hospitalària. Quan ingresses en cap de setmana saps que la “normalitat” no arribarà fins dilluns.

Desprès del primer termòmetre, la primera pressió, la primera punxada al dit del dia i el primer desdejuni (frugal) passen un parell d’hores fins que finalment arriba la visita mèdica. Em ve a veure el neuròleg que portarà el meu cas. L’acompanyen 3 persones més. Ell es presenta, els altres 3 no. Em fa la exploració neurològica. És la quarta que em fan, totes amb petites variacions, amb “toc d’autor”. Un cop fet tot això em diu les proves que em demanarà: ecocardio, ressonància de cap i angio-ressonància de coll, i Holter. El mateix que em va dir el neuròleg que estava de guàrdia, però és avui i no ahir que es posa en marxa la “maquinària” de l’hospital. Buff! Demano autorització per llevar-me del llit. M’ho autoritzen. Un primer pas cap a la llibertat.

Passo el dia esperant a que sigui demà. Xerrant amb els acompanyants i amb poca esperança de marxar abans de divendres.

Al mig dia entra una auxiliar a preguntar si hem anat de ventre. Sembla que volen que tothom “passi per caixa” cada dia. Jo ja vaig “complir” ahir a casa, abans d’ingressar. El meu company d’habitació, que ja porta el seu quart dia sense moure’s del llit (avui tampoc l’han autoritzat) diu que quan es pugui aixecar ja anirà que estirat “no és lo seu”.

I és que avui li han dit que tenia que estar 1 o 2 dies més, que demà o demà passat ja el deixarien sortir del llit. 1 o 2 dies; és fàcil de dir però la diferència entre un o dos dies pel que està confinat al llit és enorme. Els metges no ho saben prou be. No li donen gaire importància. Però pel pacient és molt important.

Quan cau la nit, comentem amb el Sr. José aquests aspectes. Dormirem amb l’esperança que demà a ell el deixin baixar del llit, i a mi em facin alguna de les proves per anar enllestint.

Dimarts, com dilluns, el dia comença amb el termòmetre/despertador de tres quarts de set. La temperatura que jo tingui a hora tan matinera és molt important... per omplir la planilla, no pas per la meva salut.

En un rètol que hi ha damunt del capçal del meu llit està escrit “dejú”. És perquè avui em fan anàlisi i per tant no m’han donar el desdejuni abans. Però en realitat és impossible doncs les extraccions de sang les fan sobre les 8,00 h i el desdejuni el porten gairebé a les 9.

Bona notícia! A les 10,00 em venen a buscar per anar a fer l’ecocardio. Una menys. No m’ho esperava (de fet ahir em va dir una infermera que no tenia programat res per avui a banda de l’extracció. Sembla que l’espai es torna una mica més lluminós!!

Apareixen dues noies molt joves amb bata blanca i unes llibretetes. Em demanen si poden fer-me unes preguntes. Per la edat i la timidesa queda clar que son estudiants de medicina. No tinc especialment ganes de contestar preguntes, però fa just 40 anys jo estava acabant quart de medicina. Em sento identificat amb elles i procuro orientar-les en les preguntes que han de fer.

Em porten amb cadira a la sisena planta, que és on fan els ecocardios i quedo aparcat al passadís, curiosament al costat de la porta on fans els Holter. Ja podríem aprofitar! Sento el que parlen dins del despatx: “mira uns quants Holter més demanats de neuro”, “doncs no se quan els podrem fer”. Se m’activen les alarmes!! No m’estaré dies a l’hospital esperant el Holter. Quan vingui avui el neuròleg ho negociarem.

Em fan l’ecocardiografia. La fa una metgessa que, per la conversa que manté amb un altra professional, puc deduir que es tracta d’una resident de cardiologia de darrer any. De fet acaba l’especialitat a final de mes i sembla que podrà incorporar-se a Sant Pau. Tot i que jo només era convidat de pedra i no havia participat en la conversa li desitjo bona sort a Sant Pau. Somriu. De vegades els metges estan parlant de les seves coses mentre fan una activitat que pot ser més o menys rutinària, i el pacient no és més que un altre element del mobiliari.

Em retornen a l’habitació. Poc desprès ve el neuròleg, o millor dit la neuròloga. Es presenta. Em diu que el neuròleg que em portava (de fet només un dia) ha anat a un congrés i ara és ella la encarregada. Si he de fer cas a l’article que vaig comentar aquí mateix l’any passat, he tingut sort. La possibilitat de morir o reingressar en el primer mes després de l’alta és més gran si el metge que t’ha portat és un home. A més a més, ve acompanyada de les dues estudiants que havien vingut abans. Triple sort!

Be, bromes apart, desprès de l’exploració neurològica de rigor, i de comentar els detalls amb les estudiants, em comenta que la ressonància potser la facin demà dimecres o dijous. Intentarà que sigui demà perquè així a primera hora de la tarde em podria donar l’alta. El Holter te més espera i ja me’l faran ambulatòriament. Fantàstiques notícies. Ja deia jo que havia tingut sort. Ara a esperar que pugui ser demà i no estar ingressat un dia més.

Venen desprès els metges que passen visita al company d'habitació. Un metge adjunt (home), una resident (dona) i 3 estudiants de l’últim curs (això em sembla). Tot va molt be... però no es compadeixen del senyor José: “Avui es massa aviat. Esperarem a demà per poder aixecar-se”. Mala sort! Te un metge home!

(Continuarà)

DES DE L’ALTRE COSTAT - 1

L’any 1991 el director Randa Haines va dirigir la pel·lícula “El doctor” protagonitzada per William Hurt. Explica la història d’un prestigiós cirurgià que no és precisament un exemple de respecte i empatia en el tracte amb els pacients. Fins que un dia es converteix ell mateix en pacient. Llavors veu les coses d’una altra manera. La pel·lícula complerta la podeu veure en el següent enllaç: https://gloria.tv/video/T2gcF3sEghkL4svkiauoUdYBq

L’any 1998 jo formava part de la Comissió de Millora de Qualitat de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Fent un exercici de posar-nos en el lloc del pacient vàrem escriure el llibre “Provant de seure a l’altra cadira” que procurava explicar als metges la visió des de l’altre costat de la taula. El seu objectiu era intentar millorar las capacitats empàtiques dels professionals quan estan passant consulta.

Però una cosa es fer l’exercici mental i l’altre és tenir realment l’experiència.

I fa pocs dies la vida, sempre sorprenent, em va brindar l’oportunitat (en forma de “petit” ictus) de tenir de primera ma l’experiència de estar a l’altre costat, de veure les coses des de la llitera.

Un diumenge al matí, davant d’uns símptomes preocupants, prenc la decisió d’anar a l’hospital Joan XXIII. A urgències tot va molt ràpid. Tot i que físicament jo em trobo be, davant l’eventualitat d’un ictus la celeritat és la norma. En pocs minuts estic ja estirat en una llitera, i duc posada la ridícula (i gairebé humiliant) bata d’hospital, oberta pel darrera, que sembla pensada més per fer-te sentir “pacient” que per oferir confort. Tot seguit ve el metge em pregunta i m’explora. Anàlisis, electrocardiograma, radiografia de tòrax i un TAC cerebral. Tot estava fet en menys d’una hora. Posteriorment, això triga una mica més, em visita el neuròleg i m’indica la conveniència d’ingressar. Malgrat que m’ha agafat per sorpresa no ofereixo resistència.

Un amable zelador (fins ara l’amabilitat de tothom havia estat la nota més agradable) ve per dur-me fins al llit assignat. “Pot anar amb cadira?”. “Sense problema”.

Ja em veig desplaçant-me còmodament en una cadira de rodes per passadissos i ascensors desconeguts (els hospitals sempre tenen un aire laberíntic) fins arribar a la meva habitació. Sec tranquil·lament a la butaca, però l’auxiliar que em rep ja m’avisa: “A vostè li han indicat repòs absolut, per tant fiquis al llit i no es pot moure”.

L’ obligació d’estar al llit sense llevar-se per res et posa de cop i volta en una situació de dependència absoluta. Això es complica.

Tinc com company d’habitació al senyor José. Un paleta, jubilat fa pocs mesos, que havia patit una embòlia pulmonar feia 3 dies. Des de llavors també estava castigat a no moure’s del llit. Ell ja portava 3 dies.

La “roda de controls” de l’hospital es posa en marxa: termòmetres, pressions, punxades al dit pel sucre, punxades d’heparina a la panxa (per allò de la immobilitat)... La pressió a les 24 h i el termòmetre de les 6,30 eren les més estúpides, pensades tant sols per emprenyar.

Arriba el sopar. Crema de verdures sense sal (3 cullerades son suficients per entendre que no és una de les seves especialitats) i truita de patates realment bona (en realitat és simplement correcta però la expectativa es tan baixa... Una compota de poma per rematar l’àpat.

El menjar dels hospitals es també un fet diferencial que t’ajuda a tenir present que estàs en un entorn tutelat i un tant despersonalitzat on la salut física és l’objectiu i la resta només son frivolitats.

Hi ha intents de millorar això de la despersonalització, com per exemple que el teu nom està escrit en el capçal del llit i així les diferents persones que van entrant et diuen ”Hola Josep”. Però a banda d’aquest detall quan les sents que parlen entre elles ets el “44-1”.

Després de sopar vaig canviar el gili-pijama hospitalari per un meu que la meva dona havia anat a buscar a casa. Només per això ja em vaig sentir una mica millor!

Ara només resta dormir i demà començarà la bateria de proves. Per cert, desprès de tot el dia al llit, llum i sorolls que entren per la porta... dormir no serà fàcil. Sort que l’ictus em dona una mica de somnolència i això m’ajudarà.

Hauria d’orinar primer, però així estirat no se fer-ho. M’aixeco del llit i tema solucionat. Bona nit!