Avui La Vanguardia publica un article que du per títol “Dos horas de digestión antes de bañarte: ¿mito o realidad?”. Potser és aquest
un dels records d’infantesa més emprenyadors de l’època estiuenca, les dues
hores d’espera desprès de menjar per poder-se banyar al mar o a la piscina per
evitar un “tall de digestió”. L’article intenta clarificar, sense gaire encert
segons el meu punt de vista, que hi ha de cert darrera aquesta tradició
popular.
Val a dir que tot i que la norma més general era i és la de
les dues hores, hi havia una certa variabilitat. Així en algunes famílies la
tradició s’allargava fins a les 3 hores, mentre que altres tenien l’opció de no
esperar si es banyaven quan encara tenien el darrer mos a la boca.
Aquesta ancestral tradició està, fins i tot contemplada en el
manual “Disfruta del agua y evita los riesgos. Guía para las familias”
que el Ministerio de Sanidad te penjat a la seva pàgina web. Sembla que el fet
de que l’Autoritat Sanitària contempli aquesta recomanació hauria de ser prova
de la seva importància, però res més lluny de la realitat. El Ministerio s’ha
sumat a la tradició malgrat que el coneixement científic no avala aquesta
recomanació.
Que hi ha cert en això del “tall de digestió”? Doncs hi ha
molta llegenda i una mica de cert.
La mica de cert és que un canvi molt sobtat de temperatura
pot provocar una pèrdua de consciència. Per exemple, una persona que en un dia
molt calorós ha estat exposada al sol durant temps i que es fica de forma
sobtada en aigua freda pot patir una reacció vasovagal (alteració de la part
del sistema nerviós que controla la freqüència cardíaca, la respiració, la
pressió arterial...) que li provoqui un desmai o inclús una arítmia severa,
situacions que, estant dins de l’aigua, poden tenir conseqüències molt greus.
Per tant, hem d’entendre que el fet clau que pot generar el
“tall de digestió” (que en realitat no te a veure amb la digestió) és el canvi
sobtat de temperatura. I quan podríem parlar de canvi sobtat? Doncs no hi ha
una definició clara, però podem aproximar algunes idees. Podem parlar de 3
elements: temperatura de l’aigua, temperatura del cos, i velocitat del canvi de
temperatura.
En relació a la temperatura de l’aigua no es pot dir res amb
absoluta seguretat, però hi ha algun article que s’atreveix a parlar de
temperatures de l’aigua per sota dels 18 graus per poder produir aquests problemes.
Aquesta és una temperatura bastant allunyada de la que tenim ara a les nostres
platges*, encara que en rius o llacs d’alta muntanya podem trobar aquestes
temperatures fredes de l’aigua a l’estiu.
En relació a la temperatura del cos cal tenir en compte que
hi ha més risc de canvi sobtat quan està el cos massa “calent”: després d’una
activitat física intensa, o d’estar exposat al sol durant molt temps. Encara
que no és exactament el mateix, també podem comentar en aquest punt el fet de
que la situació del cos variarà també si hem tingut un menjar mot abundant i
pesat o s’hi ha estat un dinar frugal.
En relació a la velocitat del canvi de temperatura, no serà
el mateix si fem una entrada sobtada a l’aigua o anem poc a poc aclimatant el
cos.
Així doncs, combinant aquests 3 paràmetres podem decidir el
que hem de fer. Per exemple: hem fet un dinar suau, no estem acalorats, l’aigua
del mar està a 27º... ens podem banyar tranquil·lament; en la mateixa situació
però l’aigua del riu està freda, podem esperar una mica desprès de dinar i/o
entrar de forma pausada deixant temps a aclimatar-se; hem menjat fort i
exposats al sol (estem “calents” per dins i per fora)... esperem una bona
estona, sortim del sol i entrem de forma progressiva.
Per concloure, la regla de les dues hores no és raonable
perquè no te en compte cap dels 3 factors implicats, només la digestió. El
seny, considerant els tres factors que poden influir és la regla que cal
aplicar.
