A finals dels 80 les dades de l’Enquesta de Salut
de Barcelona i dades de mortalitat posaven en evidència uns fets que en certa
manera eren coneguts tot i que no ben quantificats: l’esperança de vida a
Ciutat Vella era, de mitjana, 5 anys inferior a la de la resta de la ciutat. Ja
sabem que els aspectes socioeconòmics son un determinant de salut que te més pes
que el propi sistema sanitari, però quan veus aquestes xifres t’agafen
esgarrifances.
En aquells anys s’estava desenvolupant la
reforma de l’atenció primària de salut a tota Espanya. A Catalunya el seu
desenvolupament era, de llarg, més lent que a la resta del territori, però
aquestes xifres publicades segur que varen influir en que es prioritzes
l’actuació dels serveis sanitaris i socials en aquest districte de la ciutat.
A l’abril de l’any 91 es varen posar en marxa
els centres d’atenció primària del Gòtic i Raval Sud. Dos anys abans s’havia
obert el de Casc Antic. Jo havia treballat l’any anterior al Casc Antic i
m’incorporava com a director al nou equip del Gòtic.
Per les circumstàncies indicades aquests
equips d’atenció primària estaven sobredimensionats en dotació d’infermeres, en
comparació amb els altres equips de Barcelona, per tal de prioritzar l’atenció
domiciliària, i els metges teníem un dia a la setmana que no fèiem consulta per
tal d’estar tot el dia al carrer, fent visites domiciliaries. Ciutat Vella era
en aquells moments un barri molt envellit, amb pocs recursos i calia entrar a
moltes cases per veure i entendre aquelles poc conegudes i de vegades molt copsadores
situacions. Vàrem rebre en aquells primers anys moltes lliçons de vida i molts
banys de realitat.
Una d’aquestes lliçons va tenir per
protagonista una parella, tots dos als volts dels 80 anys, ella amb una artrosi
de genolls gairebé invalidant (sense opció quirúrgica), i ell amb una
bronquitis crònica molt severa que limitava qualsevol activitat més enllà de
caminar poc a poc. Vivien en una “casa” d’uns 10 metres quadrats (5 x 2) que
quedava distribuïda en 2 espais, el lavabo (justet arribaria als 2 metres) i la
resta. A la resta hi havia una mica de cuina (fogó i pica), un sofà per a dos
persones i una petita tauleta de centre (això constituïa el saló i el menjador
alhora), a continuació del sofà empalmava el llit i a continuació de la tele
l’armari. Entre llit i armari quedava un pas que no arribava als 2 pams. Una
petita estufa elèctrica completava l’equipament.
Aquest “habitatge” havia estat habilitat al
terrat d’un edifici de 4 plantes, sense ascensor, un parell de metres més alt
per tal d’aprofitar l’estructura de l’entrada de l’escala al terrat. Per aquesta
curiosa disposició, l’havíem batejat irònicament com “una habitación con
vistes” parafrasejant el títol d’una coneguda pel·lícula de l’any 85.
Per les limitacions físiques de tots dos, els
quatre pisos, més pujada al terrat, més uns quants graons més per arribar del
terrat a casa seva, representaven una barrera arquitectònica insalvable per la
qual cosa vivien “tancats” en la seva “casa”. Pels subministres necessaris
tenien l’ajuda d’alguns veïns que els hi pujaven les coses, de vegades
estimulats per alguna propina.
Convindreu amb mi que la situació vital
d’aquest matrimoni no semblava especialment envejable. Però ells hi estaven
adaptats. Era casa seva des de feia molts anys.
Aquesta era una de les visites periòdiques que
anàvem a fer la infermera i jo als nostres crònics domiciliaris. En aquest cas
concret, no tant per tractar els problemes de salut sinó amb l’objectiu de
poder aconseguir per ells una situació digna.
Pujàvem les escales esbufegant. A les cases
pobres de Ciutat Vella, els espais són reduïts inclús per fer les escales per
la qual cosa cal posar menys esglaons, i per tant més alts, per adaptar-se a
les limitacions estructurals. Quan arribàvem al terrat, fèiem una paradeta per
recuperar l’alè abans d’abordar el darrer tram.
Desprès de molts mesos de parlar-ne, tot i que
ells no hi estaven gaire convençuts, vàrem tenir la possibilitat d’oferir-los
una habitació doble amb bany complert en una confortable residència del mateix
Barri Gòtic, a no més de 10 minuts d’on ells vivien. Un cop convençuts d’anar a
visitar-la vam preparar la logística per poder fer el desplaçament.
Les instal·lacions de la residència els hi van
agradar força, l’habitació era més gran que la seva casa... però van decidir no
marxar de casa seva.
Cada persona té uns determinats valors, unes
determinades prioritats que són més personals i intransferibles que el mateix
DNI. És evident que la residència els hi oferia una seguretat, una comoditat, i
un confort absolutament inabastables a la seva “casa”, però el preu a pagar era
la pèrdua de llibertat. De fer els àpats quan vull, i menjant allò que em ve de
gust, d’apagar o encendre la tele quan tinc ganes, de no prendrem les pastilles
si no vull...
A vegades (moltes) la medicina té més en
compte la seguretat, l’ estar cuidat, que la llibertat. A vegades (moltes) el
metge té més en consideració el control de la malaltia que el gaudi de la
persona. I això són errors greus.
La medicina, el metge, han de prioritzar en
funció de les prioritats de les persones a les que atenen. Unes posaran per
davant la seguretat, la companyia, el confort, el plat a taula... d’altres
valoren molt més la llibertat, la intimitat, el ritme propi... La feina del
metge és entendre, sense jutjar-les, les prioritats de cada persona i actuar en
conseqüència. Però no són només els metges els que hem d’entendre això. També
ho han d’entendre, i de fet encara més, els fills adults en relació als seus
pares ja grans, els nets en relació als seus avis, les parelles en la seva
interrelació.
Respectar les prioritats de cada persona
envers la forma de viure i afrontar el dia a dia contribueix a tenir una bona
salut, si entenem la salut com “una forma de vida autònoma solidària i joiosa”.
