Arriba el migdia del dimarts, entra l’auxiliar
i pregunta per la nostra activitat intestinal. Sembla que tenen l’objectiu
d’evacuació dels budells entre cella i cella. Jo encara estic en blanc però no
em representa cap problema. “Doncs li donarem un laxant i si cal una lavativa”.
Compte! Això es complica. El senyor José esgrimeix el mateix argument que ahir.
“Jo quan m’aixequi...” Però afegeix “a mi no em posen una lavativa, ja he
tingut l’experiència”.
A l’hora de dinar (no cal comentar el menú) em
porten un “xupito” de duphalac® (un laxant poc agressiu). Va directament a
l’aigüera. Quan per la tarda tornen a preguntar-me pels meus budells, els hi
dic que ja he buidat. Així elles queden tranquil·les. I jo també.
La tarda de dimarts va passant lentament amb
la (petita) esperança de que demà sigui l’últim dia de privació de llibertat
per mi, i amb la (quasi) certesa de que també serà l’últim que passa el senyor José
atrapat al seu llit.
Ha arribat l’hora de sopar. Una sopa de
tomàquet d’aspecte espantós. M’atreveixo a provar-la. No és Michelin però és
comestible la menjo. Un tall de peix del qual no reconec l’espècie. El provo.
És de plàstic com el que em posa la meva neta quan juguem. No el menjo. No puc.
Venen a punxar-nos heparina, per allò de la
immobilitat. Ahir ja li vaig dir a l’infermera que potser no calia perquè jo no
estava confinat al llit. Avui insisteixo amb més fermesa. “Aíxi, no vol
posar-se-la?”, “Doncs no perquè no cal” li dic jo. “Be, doncs apuntaré que no
se la vol posar”. M’estalvio un altre morat innecessari a la panxa.
I arriba la nit. Han recollit les restes del
sopar i ara sabem (ja som veterans adaptats al medi hostil) que no vindrà ningú
a emprenyar fins allà a les 24 hores. El senyor José decideix fer el salt a les
prohibicions, com ha de ser, i aixecar-se per anar al lavabo. “Poc a poc, no
sigui cas que es maregi desprès de tants dies sense llevar-se”. Així ho fa.
Està una estoneta al lavabo i torna feliç, amb la satisfacció de la feina ben
feta. “Això queda entre nosaltres” em diu. “Per descomptat” li dic jo “però has
de recordar que quan et preguntin has de dir que no has fet de ventre”.
No crec que siguem una excepció. Deuen haver
moltes complicitats entre companys d’habitació als hospitals per facilitar-se
la “supervivència” front a accions i restriccions no sempre del tot raonables.
A dormir.
El termòmetre-despertador arriba puntual a la
seva cita de tres quarts de set. Som a dimecres. Avui pot ser un gran dia com diu
la cançó d’en Serrat. No tinc cap notícia de la ressonància però no perdo
encara l’esperança.
Em menjo a gust els biscotes amb mantega i
melmelada. Inclús el cafè amb llet, tot i que jo mai prenc cafè amb llet. Però
no hi ha per triar.
A les 9,30 la noticia! Ve la neuròloga i em
confirma que a les 13 h, em fan avui la ressonància. I que unes hores desprès,
quan tingui l’informe em farà l’alta. Al·leluia!! M’afanyo a avisar a la meva
dona per whatsapp.
Queden poc més de tres hores per la
ressonància. Estic a gust. Comparteixo la meva alegria amb el senyor José. Ell
també espera avui la seva part d’alliberament: pogué sortir del llit i moure’s
una mica.
Poca estona desprès venen els seus metges.
Vaja! El metge adjunt no hi és i l’han canviat per una metgessa adjunta. Voldrà
dir bona sort? “Ja em puc aixecar del llit?”, “Veiem, avui ja fa els 5 dies,
però segur que el van començar a medicar ja a la tarda o vespre, millor esperem
a demà”. Gran gerra d’aigua freda!!! En aquest cas la metgessa ha portat mala
sort.
Passejo una estona pels passadissos.
L’hospital és potser l’únic lloc on pots passejar-te tranquil·lament amb pijama
mentre la majoria de la gent que es mou fora de les habitacions va formalment
vestida. Arriben els meus acompanyants habituals, la meva dona i el meu fill. I
tornem a l’habitació.
Venen a buscar-me per anar a fer la
ressonància. Entenc als pacients que no se la volen fer per claustrofòbia. El cap, privat
gairebé de mobilitat i amb un morrió que abasta tota la cara, s’introdueix junt
amb mig cos en una cavitat, el sostre de la qual està a uns 10 cm del nas.
Millor els ulls tancats. I comença un seguit de sorolls tan potents com variats
que es perllonguen durant uns 20 minuts. Buff!!
Ja soc a la habitació esperant la meva carta
de llibertat em porten el dinar i un xupito de laxant. Sembla que tot i que
marxo en un parell d’hores segueixen preocupats pel meu trànsit digestiu.
Llenço el xupito i menjo alguna cosa.
Apareix la meva neuròloga amb el meu salconduit.
M’informa que la lesió a la ressonància ha resultat una mica més gran del que
ens pensàvem. Que hi farem. Tinc hora la setmana vinent pel Holter i l’altre per
visita al neuròleg.
Li agraeixo a la doctora la implicació i
efectivitat. Em vesteixo, li desitjo sort al senyor José (que demà el deixin llevar-se) i cap a casa. Surto per la porta de l’hospital i una brisa càlida em ve a la cara. És com una alenada alliberadora. Certament ha estat una experiència
molt interessant i instructiva. Però ja n’he tingut prou, gràcies.
