LA PASTILLA DE LA PRESSIÓ PER LA NIT

En general els medicaments no saben quina hora és. Quan s’han de prendre cada 12 hores els prenem a les 9 i a les 21, més o menys; quan se prendre cada 8 hores ho fem a les 8, a les 16 i a les 24 h; i quan s’han de prendre 1 vegada al dia tenim la tendència a prendre-ho al matí.

Evidentment hi ha sempre excepcions com pot ser les pastilles de dormir, que per motius evidents les prenem a la nit, o d’altres com les pastilles pel colesterol que sabem que funcionen millor quan es prenen al vespre.

Però sabem que el nostre cos no està igual durant tot el dia. Hi ha canvis físics, mentals, de conducta... segons el moment en que estem del dia. Aquest canvis s’anomenen ritmes circadians, es produeixen de forma natural i estan molt relacionats amb la llum i la foscor del ambient, amb el dia i la nit. Son ritmes que tenen un cicle de unes 24 hores i que influeixen en els cicles de son-vigília, en la secreció hormonal del cos, en els hàbits alimentaris i la digestió, en la temperatura corporal, i en altres aspectes importants del cos.

Atenent a aquests canvis que realitza el cos durant el dia, es pot pensar que alguns medicaments podrien ser més efectius en funció de l’hora en que fossin administrats i amb aquesta idea s’han anat fent estudis sobre diversos aspectes de l’hora d’administració dels fàrmacs. D’això se’n diu cronoteràpia.

La pressió arterial és un dels paràmetres del nostre organisme que obeeix a un ritme circadià. La pressió arterial és, en general, més alta al matí que al vespre tot i que hi ha persones en les quals gairebé no s’observa diferència. Les persones que no varien gens la pressió arterial entre matí i vespre, se sap que tenen un risc més alt de complicacions de la hipertensió.

Amb motiu d’aquesta variació de la pressió segons hora del dia, fa ja temps que s’han anat fent diferents estudis de cronoteràpia per veure si hi havia alguna hora del dia en que l’administració dels fàrmacs per baixar la pressió fora més eficaç. Els estudis apuntaven a que si s’administraven per la nit s’aconseguia un millor control de les xifres tensionals, tot i que no estava definida la importància clínica que això podia tenir. De fet, majoritàriament es seguia recomanant prendre el tractament al matí.

A finals d’octubre s’han publicat els resultats d’un estudi fet a Galicia que ens fa replantejar-nos aquesta pràctica. L’estudi, publicat a la revista European Heart Journal, posa de manifest no només la major eficàcia per baixar la pressió quan l’administració dels medicaments és abans d’anar a dormir que si s’administra pel matí, sinó que també demostra una disminució important, gairebé a la meitat, de les complicacions de la hipertensió: infarts de miocardi, ictus, insuficiència cardíaca i morts per aquests motius.

L’efecte és tan notable que hem de començar a anar canviant l’hora de l’administració dels antihipertensius i començar tot d’una a prendre’ls per la nit. Això no farà que dormim millor, però si molt més segurs.

CÓRRER ÉS DE COVARDS

Aquesta és una frase que va popularitzar Carles Rexach, extrem dret del Barça dels anys 70-80 el qual tenia fama d’acoquinar-se davant les entrades dures dels defenses contraris, i de córrer en el camp el mínim imprescindible.

Johan Cruyff, el mític jugador i entrenador del Barça, va compartir unes temporades com a jugador amb Rexach, i desprès el va tenir com a segon entrenador amb ell. En part compartia aquesta filosofia del “córrer és de covards” tot dient que havia de córrer la pilota, no els jugadors.

Potser tot això és així, però el cert és que des de una visió purament biològica diuen que les persones estem preparades per córrer, per fugir. Davant d’un estímul que ens pot semblar perillós: un ensurt, un risc d’agressió, una situació d’inseguretat... experimentem un sentiment de por i el cor batega més ràpid, la pressió arterial augmenta i el número de respiracions per minut s’incrementen. Tot això per proporcionar al cos les condicions idònies per sortir corrent, per escapar, per sobreviure. Córrer, en aquests casos vol dir sobreviure

Des de fa temps, coneixem els beneficis de l’activitat física sobre l’organisme. Un estudi publicat on line el passat dilluns, 4 denovembre, en el British Journal of Sports Medicine ens aporta dades importants sobre això.

En el estudi es van revisar totes les publicacions prèvies que havien analitzat els resultats d’aquesta activitat i que implicaven a més de 230.000 persones que havien estat seguides durant un mínim de 5,5 anys i un màxim de 37 anys.

Els resultats posaven clarament de manifest una disminució de les taxes de mortalitat generals, i específiques per malaltia vascular i càncer, en les persones que declaren que surten a córrer com activitat física. La reducció observada és d’un 30% aproximadament.

Però, curiosament, no sembla que l’efecte positiu depengui molt de la dosi. L’estudi demostra aquests beneficis a partir d’uns 50 minuts per setmana, i no sembla que augmentar molt la quantitat de l’exercici serveixi per aconseguir millores en aquests resultats.

Sembla doncs que des del punt de vista d’inversió en salut, es podria recomanar a gairebé tothom córrer 1 horeta a la setmana com activitat preventiva de problemes cardiovasculars i càncer.

Però hi ha molta gent que surt a caminar, això pot tenir els mateixos beneficis? Doncs, tot i que no podem afirmar-ho amb contundència, podem creure que sí, sempre que el que fem sigui caminar ràpid, prou ràpid com per suar i cansar-se una mica, que vol dir que posarem el nostre cor més accelerat, la nostre pressió una mica més elevada i la nostra respiració més ràpida. Si tenim per costum caminar una estona cada dia, val la pena que en algun dels moments de la caminada fem uns 10 o 15 minuts d’acceleració per poder assolir aquests resultats.

Potser córrer no és de covards, és una acció per fugir dels perills per tal de sobreviure, però també és una activitat de supervivència sense necessitat de fugir de res.