La pràctica mèdica, com ja
hem comentat més d’una vegada, es mou sovint en un marc d’incertesa. Incertesa
en quant a que hi ha dos o mes possibles coses a fer i cal decidir entre una o
l’altre, però també incertesa en quant a no podem/saber fer més i la persona
queda amb un problema de salut o uns símptomes als quals no podem donar
solució. De vegades aquests símptomes no son més que les conseqüències normals
del pas dels anys, però quan no podem adaptar-nos a aquesta realitat el
diagnòstic de la persona seria de trastorn per falta d’adaptació a l’envelliment
normal”.
Aquest és un diagnòstic
que no existeix en les classificacions diagnòstiques formals, però que el trobem
de forma relativament habitual a la consulta. Podem arribar a pensar que la
medicina ens pot lliurar de qualsevol patiment, però en realitat hi ha
molèsties discretes, dolors lleugers, o limitacions físiques a les quals ens hem
d’adaptar enlloc de voler eliminar-les.
De quant en quant tinc a
la consulta algun cas d’aquests en el que la persona, no trobant la solució a
la meva consulta o a la consulta de l’especialista de l’hospital, ha buscat la
solució als seus malestars en alguna consulta privada. De vegades, quan m’ho
expliquen, mig es disculpen amb mi per la creença de que això pot significar que
és una falta de confiança amb el que podíem haver fet fins ara.
Aquest fet de buscar l’opinió
d’un altre professional, una segona opinió, és perfectament comprensible i
totalment acceptable, i ningú s’ha de justificar per voler demanar-la. De fet,
en el sistema sanitari públic és una figura que està tipificada per a
determinats casos i que es pot demanar de manera formal.
Jo, personalment, no tinc
cap problema (més aviat al contrari), si un pacient meu vol demanar una segona
opinió perquè entenc que sempre surto guanyant. Si el metge que emet la segona
opinió diu el mateix que jo, reforça encara més la confiança del pacient, i si
el segon opinador diu una cosa diferent és possible que jo pugui aprendre
alguna cosa que no sabia, i per tant també jo hi surto guanyant.
El problema es pot
presentar quant el metge que emet la segona opinió proposa coses que a mi no em
semblen la millor opció pel pacient. Això no és inusual tenint en compte que la
medicina no és una ciència exacta i les propostes dels professionals davant d’un
mateix pacient poden ser dispars. Que cal fer en aquests casos? Doncs és molt
senzill, explicar els nostres arguments al pacient i deixar que ell triï l’opció
que vulgui, i acceptar l’opció que decideix el pacient.
Hi ha una excepció a
aquesta forma d’actuar que son els casos en que considerem que la proposta que
li han fet al pacient, pot ser perjudicial per a ell. En aquests casos també
cal explicar-li de forma adequada al pacient, però si ell, tot i això vol
seguir aquestes recomanacions (una determinada prova, o un tractament)
nosaltres hem de respectar la decisió del pacient però no podrem assumir demanar
aquesta prova o receptar aquest tractament.
El “primum non nocere”
que va dir Hipòcrates (El primer és no fer mal) ens obliga sempre en el
desenvolupament de la nostra activitat professional.
