Quan jo era petit la llet era un dels aliments primordials
per a tothom, i molt especialment pels nens i nenes per afavorir el seu
creixement. En els barris de les ciutats i en els pobles existien les lleteries
que venien llet crua a granel i alguns dels seus derivats.
Les lleteries van anar desapareixen amb l’evolució de les
indústries làcties, i els petits supermercats, i les llets varen començar a ser
manipulades oferint llets desnatades i semidesnatades. S’eliminava de la llet
la seva part de greix perquè eren temps en que els greixos estaven molt mal
vistos, eren molt dolents per a la salut.
Seria pels volts dels anys 70 quan es va començar a parlar
de la intolerància a la lactosa, intolerància que cada vegada és més freqüent.
Es diu que una de cada 3 persones pot tenir un cert grau d’intolerància, però
la gran majoria d’aquests toleren certes quantitats de lactosa. Hi ha qui creu
que és intolerant basant-se en els símptomes que presenta, però els estudis ens
diuen que menys de la meitat d’aquests intolerants “autodeclarats” tenen una
veritable intolerància.
A finals del segle XX es va establir la creença de que la
llet produeix mocs, i fins i tot asma. No te cap sentit mèdic, però la creença
encara està prou establerta, fent bona aquella dita castellana de “difama que
algo queda”.
Però potser la situació més curiosa és la que s’ha anat
establint, possiblement amb la influència de la idea que “lo natural és bo”,
argumentant que la llet da vaca no és per les persones (“i això no és natural”),
o que som els únics animals que seguim bevent llet desprès de la infància (“i
això tampoc és natural”).
El curiós de tot plegat és que sembla que vulguem substituir
la llet de vaca per altres llets vegetals que deuen ser “molt més sanes i molt
més naturals”. I així tenim llet d’avena, de soja, d’arròs, de coco, d’admetlla...
que totes elles tenen un factor comú: que no son llets. La de coco te moltíssimes
calories, la de soja no te calci, les d’arròs i admetlla tenen molt poca proteïna...
Comento això de la llet perquè el passat 13 de febrer el New
England Journal of Medicine publicava un article titulat “Llet i Salut”que presentava una revisió actualitzada del coneixement mèdic sobre aquesta
relació. Resumim a continuació el seu contingut.
La llet de vaca inclou una combinació complexa de
macronutrients, micronutrients i factors que fomenten el creixement que poden
contribuir a la nutrició humana; tanmateix, tots aquests nutrients es poden
obtenir d'altres fonts.
No hi ha prou evidències per donar suport a la recomanació d’un
elevat consum de productes lactis per reduir el risc de fractures.
Un consum de lactis més o menys elevat no ha estat clarament
relacionat amb el control del pes ni amb els riscos de diabetis ni malalties cardiovasculars.
En relació al càncer, sembla que un elevat consum podria
augmentar el risc de càncer de pròstata i potser també de l’endometri (la part interna
de l’úter), però reduir el risc de càncer de colon.
Si féssim un ranking d’aliments sans per fer comparacions,
els lactis estarien millor classificats que la carn vermella processada o les
begudes endolcides amb sucre, però pitjor classificats que els fruits secs.
No s'ha establert cap benefici clar de consumir lactis desnatats
o semidesnatats en relació a consumir productes lactis sencers.
Els autors conclouen que la recomanació que es fa
d’augmentar el consum d’aliments lactis fins a 3 o més racions al dia no sembla
estar justificada. La ingesta òptima de llet per a una persona dependrà de la
qualitat general de la dieta. Si la qualitat de la dieta és baixa, especialment
per a nens en entorns de baixos ingressos, els aliments làctics poden millorar
la nutrició.
En el nostre entorn, s’hauria de considerar idealment una
ingesta acceptable (com ara 0 a 2 racions al dia per a adults), rebatre la idea
de que les llets semidesnatades o desnatades son preferibles a la llet sencera,
i desaconsella el consum d’aliments lactis endolcits amb sucre en poblacions
amb altes taxes de sobrepès i obesitat.
