divendres, 31 de maig del 2019

UNA “INTRUSA” A LA CONSULTA


La majoria de les persones que venen als consultoris de Masllorenç i Rodonyà ja estan acostumats a trobar-hi, sovint, una persona més. Una “intrusa” (la majoria dels nous especialistes en Medicina de Família son dones) o un “intrús” que m’acompanyen durant les visites.

Es tracta d’especialistes en formació, el que s’anomenen metges interns residents o MIR, per les seves sigles.

Des de fa ja molts anys, per normativa comuna a tota Europa, qualsevol persona que acaba la carrera de Medicina (6 anys), necessita fer una especialitat per poder treballar en el Sistema Nacional de Salut. Abans d’aquesta normativa, en acabar la carrera ja es podia treballar com a metge general, però actualment (obligatori des de l’any 1990 si no recordo malament) és necessari tenir alguna especialitat. En el cas concret de voler treballar en l’Atenció Primària, es requereix l’especialitat de Medicina de Família.

Quina formació te un metge de família? Doncs l’especialitat es desenvolupa en un període de 4 anys, dels quals poc més de la meitat es desenvolupen a l’hospital fent rotacions per les diferents especialitats per poder conèixer les coses més rellevants de cada una d’elles, sigui cardiologia, traumatologia, dermatologia o psiquiatria. Abans d’anar a l’hospital anirà uns mesos al CAP que li correspongui on tindrà assignat un tutor (especialment acreditat per a fer aquesta activitat) que serà el que supervisarà la seva formació durant tota l’especialitat. El darrer any el passarà de nou al CAP per tal d’acabar d’afinat les habilitats per poder responsabilitzar-se posteriorment d’una consulta.

Quan els residents venen a estar 1, 2 o 3 mesos en els consultoris dels nostres pobles, ho fan perquè una de les rotacions que tenen incloses en el programa formatiu és la rotació rural, per conèixer les característiques especials de la pràctica de la medicina en aquest entorn.

Algunes vegades, molt poques que jo conegui, algú s’ha sentit molest per la presència d’una altra persona a la consulta i, de fet, en alguna ocasió m’han demanat si podíem fer l’entrevista sense la presència de ningú més. En aquests casos cap problema. El pacient te el dret, si considera que requereix un determinat nivell d’intimitat, de demanar-ho i així ho fem.

Hom pot pensar que la presència d’un resident pot ser una nosa pel desenvolupament de la consulta, i de fet hi ha metges que no admeten tenir residents amb ells, però el cert és que aporten un valor sobreafegit: ens poden aportar una visió diferent davant de un cas concret, oferir-nos coneixement de algunes coses que nosaltres potser teníem menys recents, obligar-nos amb les seves preguntes a reflexionar sobre alguna cosa a la qual potser li havíem parat poca atenció... pels metges als que ens agrada la docència ens aporten un estímul per estar sempre més i millor formats en la nostra activitat quotidiana.

I que els hi podem aportar nosaltres? Doncs jo entenc que la meva aportació fonamental ha de ser en dos vessants: d’una banda ajudar-los a entendre la part “artística” de la medicina i d’altra banda contagiar la curiositat per sempre. M’explico.

La medicina te una part científica, molt important, però no està exempta d’una part “artística”, també molt important, i que s’ha anat desenvolupant amb els anys d’experiència: cóm gestionar la incertesa?, cosa tan freqüent en la pràctica mèdica, cóm donar males notícies? o en general, com comunicar amb la gent?, cóm evitar ser esclau dels números?, i cóm aplicar la medicina antiheroica?. Coses que no s’expliquen a les facultats, però que son necessàries en el dia a dia.

L’altre objectiu, com he dit, és contagiar la curiositat per sempre. El metge resident, com especialista en formació, està en un moment en que la curiositat és màxima perquè ha d'absorbir en 4 anys la majoria dels coneixements i habilitats necessaris per a la seva pràctica clínica. Però el coneixement mèdic canvia a un ritme vertiginós, i en 10 anys, la meitat del que havies après potser ja ha canviat. 

Per això és important que el metge resident s’adoni de que sempre ha de seguir sent un “especialista en formació”, perquè sempre ha d’estar encuriosit per actualitzar i augmentar els coneixements, i això és un element que fa créixer la motivació per la feina. I de fet, la presència de residents a la meva consulta, m’ajuda a mantenir viva aquesta curiositat.

Per tant, tenir una “intrusa” en la consulta pot representar, ocasionalment, alguna incomoditat, però sense cap mena de dubte, els beneficis superen amb escreix aquests possibles efectes secundaris.

dimecres, 1 de maig del 2019

EL METGE SENSE COR


Està bastant estesa la idea que els professionals sanitaris, habituats a tractar amb la malaltia, el patiment i la mort, estan “curados de espanto”, com es diu col·loquialment, i quan s’han d’enfrontar amb situacions d’aquesta mena disposen d’una cuirassa que han pogut anar construint amb el temps, que els immunitza davant els sentiments aliens.

En el decurs de la formació universitària específica, els metges estudiem l’anatomia del cos humà, el seu funcionament, les malalties físiques i psíquiques, com arribar a fer el seu diagnòstic, el seu tractament... però no hi ha cap assignatura de com gestionar els propis sentiments front el patiment, com empatitzar-hi, com comunicar amb els nostres pacients, com explica’ls-hi allò que mai voldríem dir...

L’any 2015 es va fer viral al fòrum americà Reddit.com aquesta foto d’un metge d’urgències que plorava, capcot i a la gatzoneta, recolzat en un petit mur al carrer, fora de l’àrea d’urgències, perquè acabava de morir un noi de 19 anys que estava tractant.

El mateix any 2015 el British Medical Journal es feia ressò dels resultats d’una enquesta anònima feta pel Col·legi de Metges d’Holanda a 776 metges d’atenció primària i d’hospitals. Se’ls hi preguntava, entre d’altres coses, si havien plorat a la feina en el darrer any. Les dades poden resultar sorprenents: gairebé la meitat d’ells afirmava haver plorat al menys en una ocasió en el darrer any, i una quarta part d’aquests ho havien fet en presència del pacient.

El passat més de febrer s’ha publicat al Journal of Clinical Psychology in Medical Settings un treball que presenta les dades complertes d’aquella enquesta.

Si observem els resultats segons el sexe del professional, 57% les metgesses referien haver plorat a la feina en el darrer any, mentre que en el cas dels metges la xifra és inferior, un 25% havien plorat. Però d’aquests que havien plorat, els que ho havien fet davant del pacient eren el 26% dels metges i el 23% de les metgesses.

Si observem les dades per especialitats els metges que més havien plorat davant del pacient eren ginecòlegs, pediatres i metges de família (sobre el 35%) i els que menys els d’especialitats quirúrgiques (12%). Quan s’interrogava sobre les circumstàncies que havien provocat els plors es barrejaven sentiments de compassió envers el pacient i d’impotència per no poder-hi fer res.

I com viuen i veuen els professionals implicats una situació d’aquesta mena? Doncs molts declaren que haurien preferit una "reacció empàtica" diferent al plor, però entenien que el plor era un signe de la seva preocupació/implicació en el tractament del pacient. Malgrat no considerar el plor com la resposta més adient del professional, tampoc era considerat signe de manca de professionalitat i no es va considerar que la presència d’aquest sentiment pogués induir a errors en el maneig del pacient.

Cada setmana faig una mitjana de 120 consultes. Hi ha refredats, lumbàlgies, controls de pressió o sucre, mals de panxa, febres, recollides d’anàlisi, còlics de ronyó... son consultes que en alguns casos comporten un patiment físic però estan lliures de patiment emocional, consultes en les que espot fer alguna broma per arrencar un somriure, en les que recomanes tractaments no agressius o en les que desmitifiques creences que no tenen base científica.

Però en mig d’aquestes consultes, de vegades sense esperar-ho, apareix una consulta sagrada, una consulta en la qual la comunicació, verbal i no verbal, ha de ser extremadament curosa, els sentiments son a flor de pell, l’empatia és més important que mai, i el temps ha de semblar que s’ha parat, que no ens pressiona, per poder fer les coses com cal. I quan acabes aquella consulta, el pacient marxa i tu et quedes amb una part d’aquell sentiment dins, però entra ja a la consulta una altra persona, aliena a l’escena anterior, i cal de nou estar distès, i somriure, i centrar-te en aquest nou cas...

Com deia al començar aquesta entrada, està bastant estesa la idea que els professionals sanitaris, habituats a tractar amb la malaltia, el patiment i la mort, estan “curados de espanto”, com es diu col·loquialment, i quan s’han d’enfrontar amb situacions d’aquesta mena disposen d’una cuirassa que han pogut anar construint amb el temps, que els immunitza davant els sentiments aliens. Però això no és així. El metge sense cor no existeix.