TRES CURIOSITATS SOBRE SALUT PER COMENÇAR L’ANY

El passat desembre la revista British Medical Journal ha publicat un parell d'articles que podem qualificar, si més no, com “curiosos”, i junt amb un altre de la revista Journal of American Medical Association constitueixen el triplet de curiositats que comentem a continuació.

El primer dels 3 estudis esmentats posa de manifest una relació entre un major i continuat gaudi de la vida i una disminució de les taxes de mortalitat. Les persones que refereixen disfrutar de la seva vida viuen més anys.

Sempre s’ha pensat, malgrat que no teníem gaires proves per poder-ho afirmar, que les persones que gaudeixen més de la vida tenen més bona salut. Aquest estudi aporta proves prou serioses d’aquesta relació entre gaudiment i salut, mesurada en una vida més llarga. Com ja hem comentat altres vegades cal defugir de la concepció estàtica de la salut per entendre-la d’una forma més d’actitud, com una manera d’afrontar la vida. Això encaixa plenament amb els resultats d’aquest estudi. Si ens preocupem tant de la salut fins al punt que no ens permet gaudir de la vida, els resultats que obtindrem seran els contraris als que pretenem aconseguir.

Un segon estudi, fet a la Gran Bretanya, ha analitzat les visites fetes pel Pare Noel a les sales de pediatria dels hospitals durant les festes nadalenques de 2015. Els resultats poden semblar sorprenents: hi ha menys visites del Pare Noel als hospitals situats en zones socioeconòmicament més pobres. Diuen els autors que aquest estudi es contradiu amb “la creença tradicional que el Pare Noel premia els nens segons el seu comportament de l'any anterior”.

Es conegut que les condicions socioeconòmiques son determinants de salut més importants que el mateix sistema sanitari. Serveixi com exemple proper la diferència entre esperança de vida que trobem enels diferents barris de BCN, que arriba a ser de més de 5 anys entre Ciutat Vella, i Les Corts o Sarrià-Sant Gervasi. Per això, ara que ens van arribant les pressions de la medicina genètica, cal recordar la cèlebre frase de que en qüestió de salut és més important el codi postal que el codi genètic.

Evidentment hi ha moltes causes que determinen aquests resultats, algunes clares i altres menys perceptibles. L’estudi del Para Noel pot servir de mostra de que, sense saber, perquè hi ha diferències entre classes socials en aspectes que poden semblar una mica inexplicables.

El tercer article al que fèiem menció, no menys sorprenent que els altres, analitza els resultats en pacients donats d’alta de l’hospital segons si el metge que els va atendre era home o dona. Algun estudi previ deia que les metgesses tenen més tendència a seguir més les guies de pràctica clínica que no pas els metges, que poden ser una mica més anàrquics.

En aquest estudi van mirar les xifres de mortalitat o de reingrés a l’hospital en els 30 dies posteriors a l’alta, de pacients de més de 65 anys que havien ingressat a serveis de medicina interna d’hospitals americans. Els resultats són prou clars: els pacients que han estat atesos per metgesses presenten menys mortalitat i necessiten reingressar menys vegades en el mes següent a l’alta, que aquells que han estat atesos per metges.

Son 3 estudis amb resultats una mica curiosos però potser no del tot sorprenents. Si volguéssim fer una conclusió de tot plegat podríem dir que per sentir-nos més sans cal gaudir de la vida tot el possible, que això ens permetrà viure més temps, un temps que podem aprofitar per ajudar a disminuir l’impacte de les desigualtats socioeconòmiques, que de ben segur que això ens farà encara gaudir més, i per tant tenir encara més salut. Però si en algun moment se’ns afluixa una mica la salut i anem a parar a l´hospital, haurem de procurar que ens atengui una metgessa. 

Molta Salut i Molt Bon 2017 !!! 

NO ÉS UNA MALALTIA, ÉS LA VIDA!

Una de les característiques de les societats “avançades” és el desenvolupament tecnològic que aporta confort, benestar, comoditats, salut... fent-nos creure, de vegades, que gairebé tot és possible. En aquesta sensació d’omnipotència rau la creença (falsa) que per a cada problema hi ha una solució, i en qüestió de salut no és estrany arribar a creure que per a cada malaltia hi ha un remei, ja sigui una pastilla “oficial”, un tractament homeopàtic, unes herbes, o altres coses “naturals”.

Hi ha una part d’això que és certa: es venen remeis per a qualsevol problema, incomoditat, molèstia, pena o complex. Però sovint els únics que obtenen beneficis de molts d’aquests productes són els que els fabriquen, no pas els que els consumeixen.

A les consultes venen persones a demanar solucions mèdiques a coses que en realitat no són malalties. El British Medical Journal, una de les revistes mèdiques més prestigioses del món, va fer l’any 2002 una enquesta entre els metges subscriptors per conèixer quines eren les “no malalties” que els hi consultaven els seus pacients. En varen identificar més de 200. Entre les 20 primeres figuraven algunes tan sorprenents (o no) com: l’envelliment, els problemes laborals, la infelicitat, la ressaca, la solitud, les canes, l’agressivitat conduint, l’avorriment...

Fa un parell d’anys la Junta de Extremadura va fer una campanya que portava per títol “Es la vida, no una enfermedad”. Podeu veure al costat un dels cartells emprats en la campanya que tenia com objectiu conscienciar dels riscos de la medicalització de la vida.

Faig aquestes reflexions en acabar una setmana en la qual he tingut la sensació de que les consultes que m’han fet per “no malalties” han estat superiors a la mitjana habitual. I el cert, és que no sempre tinc la capacitat d’evitar la medicalització d’aquestes consultes. Diferents situacions que podem anomenar “malestar de la vida quotidiana” provoquen patiment en les persones que busquen una solució per alleujar o eliminar aquest patiment, una mena de píndola de la felicitat... que ¿malauradament? no existeix.

He posat el malauradament entre interrogants perquè entenc que els sentiments (l’alegria i la pena), les emocions (la sorpresa i l’ensurt), les sensacions (el plaer i el patiment) son consubstancials a la condició humana i si tinguéssim la capacitat d’eliminar-los segurament estaríem deshumanitzant la vida.

Aquesta darrera frase, que pot quedar molt bonica al llegir-la, no sempre em serveix quan algú que està trist, espantat, preocupat o patint, ve a buscar alguna solució a la consulta. Les expectatives que tenim de “un problema - una pastilla” estan molt arrelades, sovint confiem més en les solucions externes que en les capacitats internes.

I quan es medicalitzen aquestes circumstàncies correm el risc de generar més efectes perjudicials que beneficis, de fer més mal que be. I això va en contra d'una de les regles bàsiques de la medicina, el “Primum non nocere” que va dir Hipócrates, “Lo primer és no fer mal”.

“Sobre tot no facis mal” és el títol d’un llibre publicat en anglès el 2014, i que enguany ha estat publicat en català. Està escrit per un reconegut neurocirurgià anglès, Henry Marsh, que a punt de jubilar-se,  reflexiona sobre la seva trajectòria en un format proper en el que va repassant casos clínics alguns exitosos i d’altres nefastos, confessant dubtes, patiments, alegries i penes. Si no sabeu que demanar o regalar per reis, aquesta pot ser una bona opció per a qui li agradi aproximar-se a alguns dels aspectes menys tècnics i més humans de la pràctica de la medicina.

AUTOMEDICACIÓ: UNA BONA EINA SI LA SABEM EMPRAR

Durant molt de temps hem anat sentint la persistent cantarella de que no ens hem d’automedicar, que cal sempre consultar al metge o al farmacèutic. Aquesta idea parteix del fet que tots els medicaments (TOTS, amb majúscules i sense excepcions) tenen efectes secundaris i per tant poden implicar un risc per qui els utilitza.

Però aquesta recomanació de no automedicar-se, tampoc està exempta d’efectes secundaris. Si per qualsevol símptoma he de consultar al metge o al farmacèutic, això comporta, en certa manera, una manca d’autonomia i d’autoresponsabilitat envers la pròpia salut.

Si ens diguessin “si te un endoll que no li funciona, una aixeta que goteja, una bombeta fosa... no ho arregli, consulti a l’especialista”, segurament entendríem que és una exageració. En general, una bombeta la sap canviar tothom, amb l’aixeta s’hi atreviran alguns i amb l’endoll uns altres. De fet, es tracta de saber si tenim els coneixements adequats per fer les coses amb criteri i habilitat.

Doncs passa el mateix amb això de l’automedicació. Com gairebé sempre, cal buscar una millor opció que trobi un equilibri entre el fet de no medicar-se de forma inadequada i el adquirir certes responsabilitats sobre la cura d’un mateix, i aquest equilibri depèn del coneixement que cadascú té.

Tot i això, podríem dir que hi ha una certa línia raonable que separa el que podem fer del que no hauríem de fer, i aquesta línia és la que separa el símptoma de la malaltia: jo puc tractar-me la tos, però no una bronquitis; puc tractar-me el mal de gola, però no unes angines; puc tractar la febre, un mal de cap, el dolor d’una contusió... però, com en el cas de la bombeta i l’endoll, he de fer-ho amb criteri i habilitat.

De vegades es diu que cadascú és el seu millor metge d’un mateix. El que realment vol dir això és que a l’hora de tractar un dolor, una febre... l’únic que sap amb precisió si cal o no fer un tractament, i si aquest ha de ser més o menys intens, és un mateix perquè és qui nota com l’afecten aquests símptomes i si prefereix aplicar o no un medicament.

Però a banda d’aquests tractaments, que anomenem simptomàtics perquè només son per millorar símptomes, l’automedicació responsable també juga un paper important en moltes malalties cròniques. En aquests casos, s’intenta que cada pacient disposi de la informació adequada per prendre ell decisions de tractament que van més enllà de millorar un determinat símptoma.

Pot servir com exemple d’això el cas dels pacients amb bronquitis crònica moderada o greu que amb certa freqüència fan infeccions respiratòries que cal tractar de forma precoç per evitar complicacions. En aquests casos s’ensenya al pacient a reconèixer uns determinats símptomes que quan son presents fan que ell mateix comenci el tractament antibiòtic de forma immediata sense necessitat d’haver de consultar al seu metge o al servei d’urgències.

L’automedicació informada i responsable serveix per millorar els tractaments, incrementar l’autonomia de les persones envers la seva salut i anar deixant una mica enrere el paper massa “paternalista” que de vegades tenen els serveis sanitaris.

En properes entrades anirem comentant diferents aspectes dels principals fàrmacs que podem utilitzar sense recepta del metge i que ens podem prescriure nosaltres mateixos.

SERVEIX L'ANÀLISI DE SANG ANUAL SI ENS TROBEM BE?

Ja sabem que a les persones que tenen algun tipus de problema de salut crònic cal anar fent una sèrie de controls de forma periòdica adaptats al tipus de problema que pateixen. Però, que s’ha de fer a les persones sanes que no tenen cap símptoma? Una rutina àmpliament establerta és la realització d’un anàlisi de sang anual de caràcter preventiu. És difícil saber quin és l’origen d’aquest hàbit, però s’ha incorporat també a l’entorn de la salut laboral, i hi ha empreses de salut que es dediquen específicament a això dels “chequeos”.

No hi ha, ara per ara, cap estudi que hagi demostrat que això aporti cap benefici en salut a les persones que s’ho fan, i hi ha qui pensa que això és una part més dels excessos de la medicina que comentàvem en una entrada de fa un parell de setmanes.

Des de fa uns anys a diferents països del mon s’han posat en marxa iniciatives per avisar d’algunes de les pràctiques innecessàries que, tot i que es fan amb la idea de millorar la salut, no aporten cap millora. Aquesta iniciativa a casa nostra és el ProjecteEssencial del Departament de Salut que, tal com explica a la seva pàgina web, te com objectiu principal “Promoure una pràctica clínica que eviti la realització de pràctiques que no aporten valor a la ciutadania i que, en conseqüència, millori la qualitat de l'atenció sanitària”.

El Projecte Essencial fa una sèrie de recomanacions de coses que, en general, no s’haurien de fer, i es dirigeix tant als professionals com als ciutadans. La darrera recomanació, publicada el passat 30 de novembre, és la següent: “En persones adultes sanes i asimptomàtiques no es recomana practicar anàlisis de sang periòdiques anuals”.

Segurament això és una recomanació que ens pot sorprendre molt. En que es basen per fer aquesta recomanació? Doncs en que els estudis que s’han fet posen de manifest que les revisions de salut no redueixen el grau de malaltia ni la mortalitat global, ni la relacionada amb el càncer o les malalties cardiovasculars, tot i que augmenten el nombre de diagnòstics nous. És a dir, posem l’etiqueta de malalt a molta gent, generalment amb problemes lleugers que no afectaran a la seva salut. Generem un cert patiment sense produir cap benefici.

Pot semblar que això sigui una estratègia d’estalvi derivada de la crisi, però no és així. Les mateixes recomanacions fan les organitzacions de medicina preventiva més prestigioses del mon: les dels Estats Units i del Canadà.

Això vol dir que no ens de fer cap mena d’anàlisi? Doncs no vol dir això. Les recomanacions recents del Programa d’ActivitatsPreventives de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria, publicades enguany, proposen revisar cada 4 anys el colesterol a partir dels 18 anys i el sucre (per descartar la diabetis) a partir dels 40 anys. En el cas del càncer, actualment no hi ha cap anàlisi amb proves suficients com per recomanar-lo en persones sense símptomes. Així doncs, aquella idea de vull fer-me un anàlisi però ben complert, com ja dèiem en el número 3 de “Fent salut”, no resulta una pràctica gaire saludable.

Cal insistir en que això són les recomanacions per a les persones sanes i que no tenen cap símptoma. Quan un te algun problema o símptoma serà el metge el que haurà de valorar en cada cas les anàlisi o altres proves que calgui realitzar per arribar a un diagnòstic.

MALS TEMPS PER A L'HOMEOPATIA

"L'Homeopatia és un sistema de medicina alternativa considerat una pseudociència". Així comença el complert article sobre homeopatia que presenta la Wikipèdia. Segurament dir-li pseudociència és una exageració en positiu.

A la plana web de la Sociedad Española de Medicina Homeopática es defineix com "un mètode terapèutic que utilitza medicaments homeopàtics per a restablir la salut del pacient. Aquests medicaments es seleccionen de forma individual per al malalt en funció de la llei de la similitud, enunciada pel Dr. Samuel Hahnemann, fundador de l'homeopatia, a finals del segle XVIII".

L' homeopatia és un tipus de terapèutica que es practica des de fa més de 200 anys i en tot aquest temps no ha aconseguit més proves de la seva eficàcia que la que hagin pogut aconseguir el curanderisme, la vidència, o el bruixot de la tribu. De cap d'ells es disposen proves de la seva efectivitat, i tots ells serveixen per curar tots aquells problemes de salud que es curen sols, que no son pocs.

Malgrat que tot això és sobradament conegut, l'homeopatia està relativament implantada, hi ha cursos d' homeopatia a les Universitats i als col·legis mèdics, i representa un important volum de negoci, especialment la venda de "medicaments" homeopàtics que és la raó de ser de la multinacional Boiron. 

Però darrerament, i cada vegada de forma més estesa, sembla que arriben mals temps per a l'homeopatia. En el número 7 de "Fent Salut" ens varem fer ressò d'una recent revisió exhaustiva sobre l'efectivitat de l'homeopatia, elaborada a Austràlia que deixava palès la manca de proves de la seva utilitat.

A primers d'aquest any, han eliminat els estudis d'homepatia que oferien la Universitat de Barcelona, que feia un master específic, i el Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, que oferia un curs des de feia 13 anys. En ambdós casos el motiu és la absoluta manca de base científica que fa incompatible que es pugui fer formació sobre això en aquestes institucions.

Abans d'ahir, el diari el País publicava la noticia de que als Estats Units els medicaments homeopàtics hauran de portar l'advertència que no hi ha cap tipus de prova de que aquest productes tinguin cap eficàcia. Si més no, així aconseguim que les persones estiguin oficialment informades, i poden decidir lliure i informadament el que volen fer.

Deia Voltaire que "la medicina és l'art d'entretenir al pacient mentre la natura cura la malaltia". Si assumim aquest plantejament, es pot entretenir al pacient amb productes homeopàtics que no tenen efectes secundaris (és lògic, perquè tampoc en tenen de primaris). Però potser si s'ha de fer, sembla més recomanable fer-ho amb els remeis de l'avia de tota la vida (molt més econòmics). Per cert, a l'hora de decidir a quina iaia fem cas per triar el remei, no us preocupeu gaire, tots curen igual de be les malalties que es curen espontàniament.

LUMBAGO I CIÀTICA

Un motiu habitual de consulta al metge és el dolor a la part baixa de l'esquena, el conegut lumbago, que a vegades l'expliquem com "mal de ronyons", tot i que no té res a veure amb els ronyons. Es diu que el 80% de les persones patiran un lumbago al menys una vegada en la vida. Pot ser que comenci de forma sobtada ("m'he quedat clavat") o de forma progressiva.

En terminologia mèdica el lumbago s'anomena lumbàlgia, que vol dir literalment dolor a la zona lumbar. Això és perquè la causa del dolor es situa a la part baixa de la columna vertebral, on hi ha les 5 últimes vértebras, que tenen el nom de vértebras lumbars, la musculatura lumbar, els lligaments intervertebrals, els discos...

En general no es pot precisar una causa concreta del dolor, però alguna vegada hi pot haver algun problema afegit i el dolor és només un símptoma que hi ha algun altre problema. Per això el metge fa algunes senzilles preguntes i proves per detectar "signes d'alarma".

De vegades, aquest dolor baixa per la part posterior de la cama fins al peu. Això és el que anomenem ciàtica perquè el dolor està causat per la irritació del nervi ciàtic, que surt des de la columna lumbar i baixa per la cama fins arribar al peu. En aquest cas parlem de lumbociatàlgia.

Cal fer una radiografia per estudiar la lumbàlgia? Doncs no. En la lumbàlgia o lumbociatàlgia sense signes d'alarma, la radiografia no ens aporta res i és millor evitar-la. Si hi ha signes d'alarma, o si es perllonga més allà d'un mes, es indicació de fer-la.

La lumbàlgia o la lumbociatàlgia pot ser esporàdica, repetida o, en alguns casos, esdevenir crònica. El més freqüent és la lumbàlgia aguda, que hauria de durar menys de 3-6 mesos, doncs si supera aquest temps parlem de lumbàlgia crònica.


COM PODEM TRACTAR UNA LUMBÀLGIA AGUDA?

El tractament mèdic de la lumbàlgia no ha demostrat una gran efectivitat. Malgrat que hi ha pacients que tenen molt bona resposta quan comencem el tractament, és difícil esbrinar si aquesta resposta ha estat resultat dels medicaments administrats o de la pròpia evolució de la lumbàlgia que tendeix normalment a la curació espontània.

Generalment començarem el tractament amb un antiinflamatori (ibuprofeno, naproxeno...) combinat o no amb un relaxant muscular. El paracetamol, també molt utilitzat, no ha demostrat ser gaire efectiu en el cas de la lumbàlgia. Si desprès d'una setmana no han millorat els símptomes, hi ha certa tendència a emprar injeccions de cortisona, però no hi ha cap estudi que hagi demostrat la seva efectivitat.

Què vol dir tot plegat? Doncs que malgrat que tinguem pressa per millorar, els tractaments que tenim no són massa efectius, que el temps de durada de la lumbàlgia dependrà més de la seva evolució natural que dels medicaments que utilitzem, i que el millor fàrmac serà l'últim que hem pres doncs ens quedarem amb la idea de que aquest és el que ens ha solucionat el problema.

La utilitat dels fàrmacs és poca, però si ha demostrat la seva utilitat l'aplicació de calor a la zona lumbar. Es suposa que pel seu efecte relaxant muscular. I el repòs és perjudicial, per tant, en lo possible, cal mantenir una certa activitat si el dolor ho permet.


PODEM PREVENIR QUE ENS TORNI A PASSAR?

Habitualment es diu que per prevenir nous episodis de lumbàlgia cal tenir una certa cura en els moviments de la columna, i realitzar exercicis que reforcin la seva musculatura. El fer natació és una de les recomanacions més clàssiques, però hi ha moltes taules d'exercicis que es poden fer a casa sense necessitat de dependre de cap infraestructura.

Un article publicat aquest any a la prestigiosa revista mèdica JAMA Internal Medicine revisa les proves sobre la utilitat d'aquesta recomanació i posa de manifest que l'exercici, sol o combinat amb "l'educació" de l'esquena (educació de la postura i els moviments) poden prevenir alguns atacs de lumbago.

Per tenir informació envers la cura de l'esquena, i el tipus d'exercicis que podem fer disposem a la xarxa d'un bon llibre, "El libro de la espalda", que ens pot ser de gran ajuda.

TROBANT INFORMACIÓ FIABLE A LA XARXA

A internet podem trobar informació de gairebé tot, però amb una gamma de fiabilitat enormement variable, i amb una intencionalitat no sempre prou clara.

És una gran sort poder disposar d'informació sanitària fàcilment accessible, però hem de prendre sempre mesures per garantir la seva fiabilitat. Per això cal conèixer algunes fonts de confiança on poder trobar, si més no, una primera informació sobre la majoria dels temes que ens puguin preocupar. Informació clara, adecuada i precisa.

Comentem a continuació algunes pàgines d'entitats oficials que ens ofereixen garanties i que cobreixen un ampli ventall d'informació.


INFORMACIÓ PER A USUARIS DE LES SOCIETATS ESPAÑOLA I CATALANA DE MEDICINA DE FAMÍLIA, I DE L'ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE PEDIATRÍA

Guía práctica de la salud semFyC

La semFyC és la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria. Disposa d'aquest document en obert. En un format de llibre, estructurat en diferents unitats posa a l'abast informació contrastada dirigida al públic en general sobre els diferents problemes de salut que ens poden afectar durant qualsevol etapa de la nostra vida.

Fulls per a pacients de la CAMFiC

La CAMFiC és la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària. Amb la col·laboració de molts dels seus professionals ha desenvolupat tot un seguit de fulls informatius sobre diferents problemes de salut que poden ser d'utilitat per al públic en general.

En Familia

Aquesta és la guia d'informació que ha elaborat la Asociación Española de Pediatría, també dirigida al públic en general. Presenta com fer el maneig dels símptomes i molts dels problemes de salut dels nens i els adolescents.


PÀGINES PER A USUARIS D'ADMINISTRACIONS SANITÀRIES

Canal Salut

Web de la Generalitat de Catalunya. Presenta, entre altres recursos, una mena de diccionari de l'A a la Z on trobar per ordre alfabètic informació sobre diferents temes de salut. Sovint ampliada amb documents i vídeos.

Escuela de Pacientes

Pàgina de la Consejería de Salud y Bienestar Social de la Junta d'Andalucia.  Se centra en informació de qualitat sobre les patologies cròniques més habituals, però amb una particularitat especial, els que ho expliquen son pacients que tenen com objectiu ensenyar a altres pacients, des de la òptica de qui viu la malaltia en la seva pròpia pell. També disposa de documents per ampliar coneixements i de vídeos.


ALTRES PÀGINES DE GRAN QUALITAT

MedlinePlus

Aquesta és una pàgina que desenvolupa la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units. Disposa d'informació molt exhaustiva, dirigida al públic en general, en castellà, de la gran majoria de problemes de salut que ens podem trobar. També amplia informació amb altres mitjans. Atesa la àmplia gamma d'informació que presenta, potser seria una de les primeres a consultar per problemes que no són dels més habituals.


Aquest recull de pàgines pot representar un bon punt de partida per a informar-se de forma fiable i clara sobre aquells problemes de salut que, per un o altre motiu, volem conèixer millor.