AUTOMEDICACIÓ: UNA BONA EINA SI LA SABEM EMPRAR

Durant molt de temps hem anat sentint la persistent cantarella de que no ens hem d’automedicar, que cal sempre consultar al metge o al farmacèutic. Aquesta idea parteix del fet que tots els medicaments (TOTS, amb majúscules i sense excepcions) tenen efectes secundaris i per tant poden implicar un risc per qui els utilitza.

Però aquesta recomanació de no automedicar-se, tampoc està exempta d’efectes secundaris. Si per qualsevol símptoma he de consultar al metge o al farmacèutic, això comporta, en certa manera, una manca d’autonomia i d’autoresponsabilitat envers la pròpia salut.

Si ens diguessin “si te un endoll que no li funciona, una aixeta que goteja, una bombeta fosa... no ho arregli, consulti a l’especialista”, segurament entendríem que és una exageració. En general, una bombeta la sap canviar tothom, amb l’aixeta s’hi atreviran alguns i amb l’endoll uns altres. De fet, es tracta de saber si tenim els coneixements adequats per fer les coses amb criteri i habilitat.

Doncs passa el mateix amb això de l’automedicació. Com gairebé sempre, cal buscar una millor opció que trobi un equilibri entre el fet de no medicar-se de forma inadequada i el adquirir certes responsabilitats sobre la cura d’un mateix, i aquest equilibri depèn del coneixement que cadascú té.

Tot i això, podríem dir que hi ha una certa línia raonable que separa el que podem fer del que no hauríem de fer, i aquesta línia és la que separa el símptoma de la malaltia: jo puc tractar-me la tos, però no una bronquitis; puc tractar-me el mal de gola, però no unes angines; puc tractar la febre, un mal de cap, el dolor d’una contusió... però, com en el cas de la bombeta i l’endoll, he de fer-ho amb criteri i habilitat.

De vegades es diu que cadascú és el seu millor metge d’un mateix. El que realment vol dir això és que a l’hora de tractar un dolor, una febre... l’únic que sap amb precisió si cal o no fer un tractament, i si aquest ha de ser més o menys intens, és un mateix perquè és qui nota com l’afecten aquests símptomes i si prefereix aplicar o no un medicament.

Però a banda d’aquests tractaments, que anomenem simptomàtics perquè només son per millorar símptomes, l’automedicació responsable també juga un paper important en moltes malalties cròniques. En aquests casos, s’intenta que cada pacient disposi de la informació adequada per prendre ell decisions de tractament que van més enllà de millorar un determinat símptoma.

Pot servir com exemple d’això el cas dels pacients amb bronquitis crònica moderada o greu que amb certa freqüència fan infeccions respiratòries que cal tractar de forma precoç per evitar complicacions. En aquests casos s’ensenya al pacient a reconèixer uns determinats símptomes que quan son presents fan que ell mateix comenci el tractament antibiòtic de forma immediata sense necessitat d’haver de consultar al seu metge o al servei d’urgències.

L’automedicació informada i responsable serveix per millorar els tractaments, incrementar l’autonomia de les persones envers la seva salut i anar deixant una mica enrere el paper massa “paternalista” que de vegades tenen els serveis sanitaris.

En properes entrades anirem comentant diferents aspectes dels principals fàrmacs que podem utilitzar sense recepta del metge i que ens podem prescriure nosaltres mateixos.