Durant molt de temps hem anat sentint la persistent
cantarella de que no ens hem d’automedicar, que cal sempre consultar al metge o
al farmacèutic. Aquesta idea parteix del fet que tots els medicaments (TOTS, amb
majúscules i sense excepcions) tenen efectes secundaris i per tant poden
implicar un risc per qui els utilitza.
Però aquesta recomanació de no automedicar-se,
tampoc està exempta d’efectes secundaris. Si per qualsevol símptoma he de
consultar al metge o al farmacèutic, això comporta, en certa manera, una manca
d’autonomia i d’autoresponsabilitat envers la pròpia salut.
Si ens diguessin “si te un endoll que no li
funciona, una aixeta que goteja, una bombeta fosa... no ho arregli, consulti a
l’especialista”, segurament entendríem que és una exageració. En general, una bombeta
la sap canviar tothom, amb l’aixeta s’hi atreviran alguns i amb l’endoll uns
altres. De fet, es tracta de saber si tenim els coneixements adequats per fer
les coses amb criteri i habilitat.
Doncs passa el mateix amb això de l’automedicació.
Com gairebé sempre, cal buscar una millor opció que trobi un equilibri entre el
fet de no medicar-se de forma inadequada i el adquirir certes responsabilitats
sobre la cura d’un mateix, i aquest equilibri depèn del coneixement que cadascú
té.
Tot i això, podríem dir que hi ha una certa
línia raonable que separa el que podem fer del que no hauríem de fer, i aquesta
línia és la que separa el símptoma de la malaltia: jo puc tractar-me la tos,
però no una bronquitis; puc tractar-me el mal de gola, però no unes angines;
puc tractar la febre, un mal de cap, el dolor d’una contusió... però, com en el
cas de la bombeta i l’endoll, he de fer-ho amb criteri i habilitat.
De vegades es diu que cadascú és el seu millor
metge d’un mateix. El que realment vol dir això és que a l’hora de tractar un
dolor, una febre... l’únic que sap amb precisió si cal o no fer un tractament,
i si aquest ha de ser més o menys intens, és un mateix perquè és qui nota com l’afecten
aquests símptomes i si prefereix aplicar o no un medicament.
Però a banda d’aquests tractaments, que
anomenem simptomàtics perquè només son per millorar símptomes, l’automedicació
responsable també juga un paper important en moltes malalties cròniques. En
aquests casos, s’intenta que cada pacient disposi de la informació adequada per
prendre ell decisions de tractament que van més enllà de millorar un determinat
símptoma.
Pot servir com exemple d’això el cas dels
pacients amb bronquitis crònica moderada o greu que amb certa freqüència fan infeccions
respiratòries que cal tractar de forma precoç per evitar complicacions. En
aquests casos s’ensenya al pacient a reconèixer uns determinats símptomes que
quan son presents fan que ell mateix comenci el tractament antibiòtic de forma
immediata sense necessitat d’haver de consultar al seu metge o al servei d’urgències.
L’automedicació informada i responsable
serveix per millorar els tractaments, incrementar l’autonomia de les persones
envers la seva salut i anar deixant una mica enrere el paper massa “paternalista”
que de vegades tenen els serveis sanitaris.
En properes entrades anirem comentant
diferents aspectes dels principals fàrmacs que podem utilitzar sense recepta
del metge i que ens podem prescriure nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots comentar qualsevol aspecte que vulguis d'aquesta entrada. Si es vol es pot fer de forma anònima, tot i que és preferible identificar-se. Si per aspectes de confidencialitat prefereixes no identificar-te públicament, pots emprar l'opció de correu electrònic jcasajuana.tgn.ics@gencat.cat