JA TENIM AQUÍ LES VACUNES... (PFIZER)

Aquesta darrera setmana ja m’han preguntat vàries vegades la meva opinió envers la vacuna de la COVID-19. La resposta no és senzilla, perquè cal tenir en compte, entre d’altres coses, que no estem parlant de la vacuna sinó de les vacunes de la COVID-19, que n’hi ha unes quantes i amb mecanismes de funcionament diferents.

A les primeries del segle XVIII, la verola era una causa important de mortalitat, i de fet va ser una de les armes amb que els “Conquistadores de Amèrica” van causar nombroses baixes entre els indígenes. L’any 1796 Edward Jenner, un metge anglès, va observar que les munyidores de vaques patien una verola molt suau a partir de les pústules de les mamelles de les vaques. Vist això va pensar que si provocava en una persona una verola “suau”, la de les vaques, podria evitar que patissin una verola greu. Va decidir fer la prova amb el fill del seu jardiner inoculant-li fluids de les “pupes” d’una munyidora infectada; i vist que funcionava la va aplicar posteriorment al seu fill, entre d’altres. Per això el nom que es va donar a aquesta inoculació: vacuna, perquè ve de les vaques (com ja vàrem comentar en l’anterior entrada). Així es va crear la primera vacuna, quan encara faltaven 100 anys perquè Robert Koch establís que els microbis podien ser causants de malalties. Una història una mica més detallada de la vacuna de Jenner la trobareu en aquest enllaç que ja vaig recomanar en una entrada anterior.

He fet aquest petit recordatori històric per entendre que, conceptualment, la idea de la vacuna és simple: introduir en el cos d’una persona l’agent que causa una malaltia, però sense força per produir la malaltia greu. El cos coneix i reconeix aquest agent i prepara les seves defenses a les que anomenem anticossos. Així, si més endavant es troba amb l’agent infecciós tindrà les seves defenses preparades per atacar-lo i destruir-lo.

Des d’aleshores son moltes les vacunes que s’han produït; algunes de gran efectivitat i que han permès reduir de forma espectacular moltes malalties (poliomielitis, diftèria...), i d’altres menys reeixides que no han arribat a tenir una gran difusió o s’han deixat d’emprar.

 

Tipus de vacunes

Encara que totes les vacunes es basen en el mateix concepte, exposar a la persona a l’agent infecciós “retocat” perquè l’organisme fabriqui anticossos específiques contra ell, hi ha diferents formes en la pràctica d’intentar aconseguir-ho, i per tant diferents tipus de vacunes:

1.      Hi ha vacunes fetes amb virus atenuats (virus vius però sense capacitat de fer mal) com la de la varicel.la o la triple vírica (xarampió, galteres i rubèola)

2.      Hi ha d’altres fetes amb els virus morts com les de la grip, o la polio...

3.      Unes altres estan fetes de trocets del virus com les de la tos ferina i el pneumococ...

4.      Hi ha una variant d’aquestes en les quals els trocets de virus no s’injecten directament sinó que s’han ficat dins d’un virus inofensiu  que li serveix de vehicle per entrar a les cèl·lules i així poder-se expandir. Hi ha l’exemple de la vacuna de l’ébola. Així son les vacunes d'Oxford i Sputnik.

5.      I un últim tipus, del qual encara no hi tenim experiència pràctica tot i que fa més de 20 anys que s’està treballant en aquest mecanisme, que son les vacunes d’ARN missatger. S’injecta l’ARN missatger que porta les instruccions perquè sigui el propi organisme que fabriqui la proteïna del virus, que el cos reconeixerà com a no pròpia i fabricarà anticossos contra ella. La vacuna de Pfizer i la de Moderna son d'aquest tipus.

Com és que s’han desenvolupat de forma tan ràpida?

Pot generar certa sensació d’inseguretat, molt raonable, el fet de que les vacunes s’hagi desenvolupat amb tanta rapidesa, però en realitat s’han desenvolupat seguint els criteris científics habituals. La velocitat amb que s’ha fet ha estat conseqüència que la quantitat de diners que s’han invertit ha estat, ateses les circumstàncies, moltíssim més elevada que el que s’havia invertit fins ara. Les tècniques aplicades, com ja hem dit, ja es treballaven des de fa anys, però els diners han aportat una acceleració absolutament espectacular.

Son segures les vacunes de la COVID?

Com tots els medicaments quan es comercialitzen, s’han fet, i s’estan fent proves de seguretat que permeten conèixer aquells efectes secundaris i riscos freqüents, i que es produeixen en un termini de temps determinat (el que duren els estudis previs que es fan).

Però, a banda d’aquests efectes secundaris, pot ser que no s’hagin detectat altres efectes molt poc habituals perquè no s’arriben a conèixer fins que moltes persones han rebut aquest tractament, i tampoc es poden detectar aquells efectes que es produeixen a llarg termini perquè no s’han utilitzat suficient temps per poder-ho detectar.

Això passa amb tots els medicaments i per això, en general, no cal tenir pressa per emprar medicaments nous, especialment si ja tenim medicaments més antics (i per tant més coneguts) que fan la mateixa feina. Però en el cas de la COVID-19 es donen dues circumstàncies que cal considerar i contrapesar amb les incerteses que genera un producte nou. Aquestes circumstàncies son: 1) que el problema que volem evitar és extens i greu i està tenint una repercussió fins fa poc inimaginable en les nostres vides i en la nostra economia; 2) que no tenim altre recurs (a banda de confinament i reduir socialització) per poder evitar-ho.

 

Son efectives les vacunes de la COVID?

Doncs genèricament podem dir que sí. Els fabricants parlen de més del 90%, però de moment les dades que s’han publicat de forma oficial només son les de la vacuna de Pfizer-Biontech, i de Moderna. Tot així, encara ens falten moltes dades que el temps ens anirà clarificant. Quedaran durant temps preguntes per respondre. Son efectives per reduir malaltia greu o només malaltia lleu i contagiositat? En quins grups de població son més efectives? Quan de temps durarà la seva efectivitat?

 

Estem anant massa de pressa en vacunar de forma generalitzada?

Doncs certament estem anant força més ràpids de l’habitual, però si tenim la situació de la pandèmia sense control, i disposem ja d’unes vacunes que resulten segures (a curt termini) i efectives, tot i que sense poder determinar de moment en quins grups de persones o en quin tipus de COVID-19 (lleu, greu, contagiositat...) , s’ha de triar entre esperar més temps, mantenint la situació actual o començar a actuar assumint un risc que sembla inferior al del propi coronavirus.

 

Jo em vacunaré

Per la meva condició de sanitari m0oferiran la vacuna sembla ser que el mes de febrer. Jo em vacunaré. Perquè crec que el risc de no fer-ho és superior al de fer-ho, i perquè crec que a banda del benefici individual el fet de vacunar-me te efectes beneficiosos en el risc col·lectiu. Per això, tot i els dubtes que podem tenir i que tindrem durant un temps en la vacuna crec que l’opció de vacunar-se és l’opció més raonable a hores d’ara.

 

La vacuna de Pfizer-Biontech

Tot i que no podem, ara per ara, escollir entre les diferents vacunes que s’han desenvolupat, i que no tenim prou dades per dir que una és millor que l’altre intentarem anar explicant les seves característiques segons vagin essent aprovades per l’Agència Europea del Medicament.

I començarem per la vacuna de Pfizer-Biontech, que ara per ara és la que s’ha començat a posar a la Unió Europea perquè és l’única aprovada a dia d’avui, i per això és la que s’administra a hores d’ara al nostre país. Es tracta d'una vacuna d'ARN missatger.

En l’estudi de la seva eficàcia varen participar més de 40.000 persones (majors de 16 anys, sans o amb malalties cròniques estables, el 40% majors de 55 anys). La meitat varen rebre la vacuna (una dosi repetida als 21 dies) i a l’altra meitat se’ls hi va administrar placebo. Es va fer un seguiment de 2 mesos. En el segon mes, es varen produir 162 casos de COVID en el grup de persones a les que s’havia administrat placebo, i només 8 casos en el grup al que s’havia administrat la vacuna, i en relació als casos greus varen ser 1 i 9 respectivament. Aquestes dades mostren una eficàcia de la vacuna del 95%. L’efectivitat comença a manifestar-se a partir dels 12 dies desprès de la primera dosi.

Quant als efectes secundaris, un 20% de les persones varen presentar efectes secundaris lleus relacionats amb la vacuna, i només varen haver 4 persones amb efectes secundaris greus relacionats amb la vacuna. Una vegada s’ha començat a administrar s’ha vist que s’han produït alguns casos de reacció al·lèrgica greu per la qual cosa es recomana no administrar-li a la gent que tingui antecedents similars, i en els que tingui algun antecedent d’al·lèrgia fer 15-30 minuts d’observació desprès de l’administració.

Aquesta vacuna requereix una conservació a -70º la qual cosa implica una dificultat important per a que estigui disponible per a la seva aplicació a qualsevol CAP o consultori.

TEST RÀPID D’ANTÍGENS PER A UNS NADALS SEGURS?

Sempre que ens trobem davant d’una situació d’incertesa se’ns genera una intranquil·litat natural perquè hem de prendre decisions sense saber amb seguretat les seves conseqüències. Això ho tenim ara molt present quan intentem casar els tradicionals àpats dels Nadals amb els riscos derivats de la presència del coronavirus.

Però sembla que trobem la solució al problema gràcies a que podem disposar de les proves ràpides d’antígens que podem adquirir a la farmàcia. Tot solucionat, pensem. Però potser en realitat estem canviant una situació d’incertesa per una altra de falsa seguretat, i que te pitjors conseqüències.

Expliquem això.

Totes les proves mèdiques, totes, tenen una fiabilitat que no és del 100%. En tots els casos ens podem trobar amb falsos positius i falsos negatius. I això, no depèn només de la qualitat de la prova, sinó de la probabilitat que té una persona (abans de fer la prova) de tenir la malaltia que es vol detectar. Per entendre’ns, en el cas de la COVID-19 si estem davant d’una persona amb símptomes la probabilitat de tenir la malaltia se situa, amb les dades actuals al voltant del 15%, si es tracta d’un contacte la probabilitat és més baixa, i si es tracta d’una persona que ni te símptomes ni  és contacte, la probabilitat s’estima que és actualment del 0,5%.

Es a dir, la prova serà més fiable en les persones simptomàtiques (que és a qui els hi fem prioritàriament), menys fiable en els contactes, i prou menys fiable en les persones sense símptomes i sense ésser contacte.

Així doncs, la idea de anem a fer-nos la prova ràpida d’antígens per poder fer uns àpats de Nadal segurs, potser no serà massa bona idea.

Si volem explicar això amb números podria ser més o menys així:

Fem la prova a 1000 persones (sense símptomes i que no son contactes) i podem estimar que 5 tenen la COVID i els altres 995 no tenen la COVID (ja hem dit que amb les dades actuals la probabilitat és del 0,5%).

Dels 5 que tenen la COVID-19:

• 3 sortiran positius a la prova: veritables positius

• 2 sortiran negatius a la prova: falsos negatius

Dels 995 que no tenen la COVID-19:

• 29 sortiran positius a la prova: falsos positius

• 966 sortiran negatius a la prova: veritables negatius

Els 32 que surten positius s’hauran d’aïllar i fer estudi dels seus contactes (tot i que realment només 3 d’ells tenen de veritat la COVID.

Els 966 que surten negatius haurien de mantenir les mesures de seguretat igual que si no haguessin fet la prova, tot i que és probable que es vegin més segurs i relaxin les mesures, la qual cosa fa que a més del perill de patir un contagi, 2 d’ells resultaran força més perillosos que si no haguessin fet la prova.

Amb tots aquests números estem en situació de plantejar-nos si per tenir un Nadal més segur ens hem de fer les proves. Una opció és tenir 1000 persones aplicant les mesures de seguretat de forma adequada, encara que 5 tinguin la COVID sense saber-ho. L’altra opció és tenir 996 persones una mica relaxades i 2 d’ells amb la COVID, i 32 persones aïllades, 29 de les quals sense cap necessitat. Sembla prou més desitjable la primera opció, i a més a més és més barata.

VISITES VIRTUALS SI, PERÒ SENSE PERDRE EL NORD

 
Amb tota aquesta història de la COVID-19 sembla que la resta de  malalties no tingui importància i/o hagi desaparegut. Però res més lluny de la realitat. Tots els problemes de salut que teníem abans segueixen existint, però al damunt si ha afegit la pandèmia. Això ha provocat una sèrie de canvis en la forma d’oferir els serveis en els Centres de Salut. Una part important de l’activitat es fa de forma virtual i en alguns casos (millor dit en alguns centres) la visita presencial s’ha tornat gairebé impossible.

Fa 2 setmanes va venir a la consulta una noia: “no soc d’aquí però he intentat demanar hora al meu CAP des de fa un mes i no ho he aconseguit”. Això és el que no ha de passar de cap manera, però malauradament està passant a molts llocs.

Als nostres consultoris, amb el suport de la direcció de Vila-rodona, estem oferint des del mes de setembre un servei gairebé normalitzat. Tenim consulta en els horaris normals quasi tots els dies, deixem entrar a la consulta amb acompanyant, tenim més consultes presencials que telefòniques, atenem a la gent que es presenta sense hora... com abans. Però no es pot agafar hora per internet perquè el Servei Català de la Salut no ens deixa. Estan tractant igual als centres de Barcelona que poden atendre a 100.000 ciutadans, com els consultoris com el nostre que atenen a 500 ciutadans. Des del seu despatx apliquen mesures iguals per a realitats diferents, per comptes de deixar que els que estem a cada lloc puguem decidir coneixent la nostra realitat.

I apliquen aquestes injustificades (algunes) restriccions i proclamen la idea que els canvis han vingut per quedar-se. Però tot això cal matisar-ho molt. L’aposta per augmentar les visites virtuals era una de les propostes que molts de nosaltres fèiem abans de la pandèmia, entenent que hi havia visites que fèiem que es podien resoldre fàcil i adequadament sense que fos de forma presencial: comunicar el resultat d’anàlisi o altres proves, dubtes sobre maneig de medicació, receptes caducades, consultes sobre molèsties de poca complexitat... El fet que ara ens haguem acostumat tots a aquesta via serà un dels guanys colaterals que ens haurà aportat la pandèmia. Però d’això, passar a l’extrem de posar lleons a la porta perquè la gent no pugui entrar, és perdre els papers de manera desaforada.

No podem treballar com si només existís la COVID-19. Hem de treballar saben que existeix, però que segueixen estant presents tots els altres problemes de salut que existien abans. Cal doncs normalitzar l’activitat dels consultoris, dins del possible, i tornar a oferir accessibilitat com abans.

La visita virtual (telefònica, per e-consulta, per videotrucada...) pot ser molt operativa, especialment quan el professional sanitari i el pacient es coneixen be, quan existeix una relació prèvia professional-pacient. La meva capacitat de resoldre en una visita no presencial és molt més alta quan conec al pacient i ell amb coneix a mi, i per a que això sigui així, cal seguir mantenint obertes les visites presencials, cal seguir sent raonablement accessibles i cal confiar en que els pacients saben distingir de forma adequada quan convé una visita virtual i quan convé una presencial. Posar això en dubte posa també en dubte l’essència del Sistema de Salut.

COVID-19, SEGONA ONADA: 10 PREGUNTES I 10 RESPOSTES (i 2)

6.   QUÈ PASSA AMB ELS CONTACTES DELS CONTACTES D’UN COVID-19 POSITIU?

Els contactes dels contactes han de desenvolupar activitat normal. Si el seu contacte acabes sortint positiu, passarien a ser contactes estrets (i per tant serien objecte de PCR i aïllament), però prèviament no s’ha de fer res.

7.    QUÈ SON LES PROVES RÀPIDES D’ANTÍGENS?

Disposem ja de fa uns dies d’una mena de PCR ràpida. La mostra es recull de la mateixa forma, però no s’envia al laboratori sinó que es processa al moment. En 10-15 minuts ja tenim el resultat i s’actua igual que es fa amb la PCR. En principi aquesta prova ràpida és per utilitzar-la en persones amb símptomes lleus que no portin més de 5 dies perquè és en qui s’ha vist que te alta fiabilitat.

Tot i això, es començaran a utilitzar també en contactes, especialment en aquells llocs on es produeixen demores importants en els laboratoris per tenir el resultat de la PCR.

8.     PER A QUÈ SERVEIXEN LES ANÀLISI DE SANG D’ANTICOSSOS?

La PCR detecta la presència de proteïnes del virus (que es denominen de forma general antígens) i per això serveix pel diagnòstic. Quan un virus entra en l’organisme humà aquest es defensa fabricant anticossos que ataquen al virus. Aquest anticossos es poden detectar a la sang i així sabem que aquella persona està passant o ha passat la malaltia. L’anàlisi s’indica en casos dubtosos en que la PCR no surt positiva, o en pacients greus que mantenen durant temps PCR positiva per saber si estan immunitzats.

La persona que te anticossos es considera que està immunitzada davant de noves infeccions, però encara no sabem molt be quan temps durarà aquesta immunitat, i a més no son només els anticossos els que ho determinen, sinó determinades cèl·lules de la sang, bàsicament glòbuls blancs.

9.     QUÈ HEM DE FER NOSALTRES TAL COM ESTÀ TOT?

Doncs hem de ser seriosos amb les mesures de seguretat. Ja ens sabem això de distància, mans, mascareta, però son unes mesures de protecció que deixem d’aplicar quan ens trobem amb la família o amb amics. Bona part de les noves infeccions tenen el seu origen en aquests contactes socials. Sembla com si penséssim que els familiars i els amics no transmeten la malaltia, i això és un error. En moments àlgics de transmissió, com ara, convé minimitzar aquests contactes, mantenir els elements de protecció quan els tinguem, i si es tracta d’àpats en que haurem de treure’ns la mascareta, procurar que siguin a l’aire lliure, amb distància i poca gent.

I a banda d’això, consultar aviat amb el CAP la presència de qualsevol símptoma i ja us direm el que cal fer.

10.   QUAN S’ACABARÀ TOTA AQUESTA HISTÒRIA?

El cert és que no ho sap ningú. Sembla que s’ha instal·lat la idea que quan tinguem la vacuna ja està tot arreglat, però hem de ser conscients que tenim moltes vacunes, però fins ara només una malaltia ha estat erradicada gracies a això: la verola. Curiosament la primera vacuna que va existir va ser la de la verola, obtinguda a partir de la verola de les vaques, d’aquí el nom de vacuna. (El lector interessat pot llegir la història aquí: “Vacuna viene de vaca”)

Hi ha malalties que han disminuït de forma notable amb la vacuna, però no estan erradicades (poliomielitis, tètanus, diftèria...), i d’altres que venen cada any de forma persistent com la de la grip. 

Per tot això, sembla molt innocent pensar que amb la vacuna farem net.

Quan disposem d’un tractament també és una de les idees que s’aporten al parlar de la durada de tot plegat. És difícil poder saber quan disposarem de fàrmacs mínimament efectiu, però cal tenir present que tenim moltes malalties víriques per les quals encara no s’ha trobat tractament efectiu.

Hem de pensar doncs que és possible que puguem tenir un cert grau de control en els propers 6, 8, 12 mesos, però que el SARS-CoV-2 es quedarà entre nosaltres i de ben segur influirà durant temps en la manera de relacionar-nos.

* NOTA: informació oficial actualitzada i fiable de l'evolució de la pandèmia es pot trobar a al pàgina web dadescovid.cat

 

COVID-19, SEGONA ONADA: 10 PREGUNTES I 10 RESPOSTES (1)

Ara que estem en ple creixement de la segona onada de la COVID-19 potser val la pena compartir algunes aspectes sobre la situació actual especialment en relació a les diferències del que fèiem al març, abril, maig, i el que estem fent ara que disposem de més coneixement i més recursos.

1.      COM ESTEM ACTUALMENT?

Si ens fixem en les xifres de nous contagis i les comparem amb la primera onada ens trobem uns números que realment esparveren. En el moment més dur de la primera onada (finals de març), es diagnosticaven 150 casos de covid-19 per cada 100.000 habitants, mentre que actualment (finals octubre), se’n diagnostiquen 400. Sembla que tripliquem la xifra, però això és enganyós doncs a finals de març no arribàvem a fer 400 PCR per cada 100.000 habitants i ara en fem més de 3300 (gairebé 8 vegades més). La xifra de nous contagis depèn de la quantitat de PCR que es fan. Per això sembla més fiable, si volem comparar, buscar dades que no depenguin tan del número de proves com pot ser els pacients COVID-19 ingressats a l’hospital, i a les UCI. Actualment estem sobre els 450 ingressats a UCI (gairebé s’ha triplicat en 2 setmanes) però a finals de març van ser 1400.

2.      QUÈ ESTEM FENT ARA DES DELS CAP?

Al març no disposàvem als CAP de proves diagnòstiques, es feien només a l’hospital en pacients amb pneumònia. Al CAP, si trobàvem possibles casos lleus, s’enviaven a casa sense proves, i no es feia estudi de contactes.

Ara a qualsevol cas sospitós se li fa una PCR i si és positiva, es localitzen els seus contactes estrets i se’ls hi fa la prova a tots. D’aquesta manera podem arribar a tancar els cercles de contagi i limitar la transmissió.

3.      QUÈ PASSA EN ELS NOSTRES POBLES?

Recentment Masllorenç sortia als diaris com el poble amb el risc de rebrot més alt de Catalunya i això va alarmar a moltes persones. Però les taxes, els indicadors o els percentatges, no son molt útils (poden ser enganyosos) quan es parla de poblacions petites. Serveixi d’exemple l’anècdota del cardenal Wojtyla (posteriorment Papa Joan Pau II) que quan parlava de la seva afició a l’esquí, deia que això era molt normal entre els cardenals polonesos, perquè el 50% esquiaven. En realitat només havia llavors 2 cardenals a Polònia, i per tant ell sòl ja representava el 50%.

Realment el que va passar a Masllorenç era que varen coincidir 3 positius de diferents orígens, es va fer l’estudi i aïllament dels contactes i això ens va permetre localitzar fins a 16 persones més que havien estat contactes i eren positives i així vàrem poder tancar els 3 brots. Ara, des de fa una setmana, no han aparegut nous positius a cap dels 2 pobles. En un parell de dies, a les estadístiques, potser ja sortirem amb una taxa de 0 i sense risc de rebrot. Coses de les estadístiques en poblacions petites.

A Rodonyà, fa poc més d’un mes varen arribar a coincidir 6 casos positius, mentre que ara fa temps que no apareix cap cas nou. Le xifres estan a zero, i al mapa sortim de color verd.

4.      QUÈ PASSA SI SOC COVID-19 POSITIU?

Si m’han fet la PCR i soc COVID-19 positiu vol dir, en principi, que estic infectat pel SARS-CoV-2 (el coronavirus que causa la COVID-19), que pot ser que tingui símptomes o no, i que puc transmetre la malaltia a altres per la qual cosa he de quedar aïllat, durant un període de 10 dies que comencen a comptar des del moment de fer-se la PCR en el cas dels pacients asimptomàtics, o des del començament dels símptomes en el cas dels pacients simptomàtics sempre i quan en arribar al 10é dia portin més de 3 dies lliures de símptomes (no s’inclou la pèrdua d’olfacte perquè pot durar més temps). Per això pot passar que a algú se li faci la prova, surti positiu i desprès de 2 o 3 dies ja pugui estar al carrer, perquè els símptomes havien començat una setmana abans.

No caldrà fer cap prova per confirmar la negativització de la PCR en els pacients que no han requerit ingrés hospitalari.

5.      QUÈ PASSA SI SOC CONTACTE D’UN COVID-19 POSITIU?

Els contactes estrets d’una persona amb COVID-19 positiu s’han de fer una PCR i quedaran aïllats independentment de que el seu resultat sigui positiu o negatiu.

Es consideren contactes estrets aquells que han estat en contacte amb el positiu més de 15 minuts, sense distància i sense mascareta.

Si el resultat és negatiu, l’aïllament es mantindrà 10 dies començant a comptar des del dia de l’últim contacte amb la persona positiva sempre i quan no presenti símptomes en aquest període.

Si el resultat és positiu, caldrà fer-li un estudi de contactes i l’aïllament serà de 10 dies començant a comptar des del dia de realització de la PCR.   (Continua...)

L'EFECTE DUNNING-KRUGER I LA COVID-19

Llegia l’altre dia un comentari a la pàgina web d’un company que feia esment d’aquest fet tan habitual de que gairebé qualsevol persona porta dins un entrenador de futbol. La capacitat d’opinar i argumentar sobre el tema és alta i, malgrat no tenir gaire coneixements de futbol (la majoria no van més enllà de llegir algunes cròniques als diaris), i la consciència de ser un expert en el tema és alta.

La web esmentada venia a dir que ara hi hem afegit un altre personatge en els nostres àmbits d’expertesa: l’epidemiòleg. Gairebé tothom porta dins seu un expert epidemiòleg, amb capacitat d’opinar i de dir que és el que s’ha fet be i el que no en la història aquesta de la pandèmia.

Sobre l’any 90, un parell de psicòlegs de la Universitat de Cornell (Nova York) es van interessar en l’estudi d’un lladre que va atracar un parell de bancs a cara descoberta i que ràpidament va ser identificat i detingut. La curiositat del cas era que el lladre es va sorprendre de que l’haguessin reconegut atès que s’havia posat suc de llimona a la cara i suposava que això el feia invisible (?).

Aquest psicòlegs, David Dunning i Justin Kruger, van demanar als participants en un estudi que valoressin la seva competència en 3 àmbits: gramàtica, raonament lògic i humor. Desprès els hi van fer una sèrie de proves per avaluar-ho de forma objectiva.

Van observar que com més gran és la incompetència de la persona, menys conscient és d’això. Per contra, les persones més competents tenen tendència a infravalorar les seves capacitats i coneixements. Això és el que s’anomena efecte Dunning-Kruger.

Aquesta circumstància podríem dir que és ben coneguda. Darwin ja l’havia expressat de forma clara “La ignorància genera confiança amb més freqüència que el coneixement”.  I de fet el saber popular te frases que això ho expressen: “La incultura és atrevida”: “No hi ha res més perillós que un ximple amb iniciativa”.

La gràcia de Dunning i Kruger va ser comprovar-ho de forma experimental i mostrar la seva possible evolució en aquesta gràfica: 1) a poc que una persona ha après alguna cosa d’un camp de coneixement, te la percepció que és el “rei del mambo”, es situa en el cim de la “muntanya de la ignorància”; 2) si aprofundeix en el tema i els seus coneixements augmenten s’adona que la cosa resulta més complicada del que pensava i  amb una mica més de coneixement cau en la “Vall de la desesperació” pensant que realment no sap gairebé res de tot el que hauria de saber; 3) és en aquest punt que comença el camí del saber (allò que deia Sòcrates: “Només se que no se res”) i el creixement de la competència s’acompanya de l’augment de percepció de competència; 4) finalment s’arriba al “altiplà dels gurus” on encara que augmentis la teva competència real, no augmenta la teva percepció al respecte, conscient sempre de que es pot seguir millorant.

Comento tot això perquè amb la pandèmia hem tingut moltes mostres de l’efecte Dunning-Kruger inclòs als nivells més alts. Podem posar com exemple a Donald Trump recomanant lleixiu o hidrocloroquina, o al nostra Govern demanant que les fases a Catalunya fossin per regions sanitàries i no per províncies. I això no s’ha acabat per la qual cosa encara estem en disposició de veure i viure nous exemples paradigmàtics d’aquest efecte.

Hem d’entendre que en la situació actual encara tenim moltes preguntes sense una resposta clara, anem transitant pel camí de la incertesa. Anem veient que van apareixen nous brots (i en seguiran apareixen) i podem pensar que alguna cosa no estem fent be. Potser si, però no ho centraria tot en això. El virus està present, les persones que l’han passat no arriben ni s’acosten al 10%, per tant és lògic que això vagi passant, però ara les condicions son diferents. Estem més preparats per detectar, podem fer proves en menys de 24 h i fer ràpidament confinaments petits i controlats, o més grans, com ara al Segrià, però menys estrictes.

Sabem que el virus es transmet per les microgotes que eliminem al parlar o al respirar. Sabem que això te un recorregut que no va més enllà del metro i mig o dos metres. Sabem que la capacitat de contagi és 20 vegades més alta en ambients tancats que a l’aire lliure. Sabem que el virus pot romandre en algunes superfícies durant hores, però no hi ha de moment proves de que d’això se’n pugui derivar un contagi. Amb tot això hem d’actuar d’una forma que disminuint el risc de contagi ens permeti fer una vida més o menys normal.

Hem de mantenir de forma individual les mesures de seguretat: distància – mans – mascareta. Cal tenir clar que si sempre estic a suficient distància no em puc contagiar, que si no puc mantenir la distància he de dur mascareta (no en els casos de grups estables), i que el rentat de mans és una mesura universal de prevenció d’infeccions. Convé evitar grups grans en espais tancats. Aquestes serien les mesures de Seguretat “EFECTIVA”.

Hi ha altres mesures que podríem anomenar de seguretat “APARENT”, son aquelles que poden fer-nos pensar que estem més protegits però no hi ha proves de que això sigui cert. Per exemple el desinfectat de taules i cadires en un bar, o dels parcs infantils. Ja hem dit que no hi ha proves que d’aquí se’n pugui derivar un contagi, i a més a més si toquem alguna superfície on sigui el virus i fem higiene de mans encara més garanties. Per tant aquestes coses son de seguretat aparent, no està del tot clar que siguin efectives però son relativament fàcils de dur a terme (s’ha de valorar en cada cas).

Per últim, hi ha accions de seguretat “FALSA”. En aquest cas no és tant que no siguin efectives, sinó que poden ser perjudicials. L’ús de guants, de forma inadequada, entraria en aquesta categoria. La higiene de mans dona seguretat, els guants poden disminuir la higiene i per tant tenir en efecte contrari al que volem. Una cosa és posar-se els guants un moment a l’entrar al super i llençar-los en sortir, i una altra es portar guants durant llarga estona sense higienitzar-los. És més recomanable no utilitzar-los.

Si actuem amb prudència raonable i raonada podem disminuir molt el risc de contagi sense alterar de manera important el nostre dia a dia. I cal recordar que si apareixen símptomes hem de trucar al metge.

LES PANDÈMIES QUE VENEN

Ara que l’activitat de la pandèmia està de baixada, cada vegada anem pensant més en les altres pandèmies que apareixeran immediatament. I no estic parlant dels presumibles rebrots que tindrem de la COVID-19, sinó en altres aspectes que son resultat, en part, dels mals causats pel virus, però sobretot de la forma com s’ha gestionat tot plegat. El confinament ha pogut aplanar la corba del coronavirus, però ha generat altres corbes que també tenen conseqüències nefastes per la salut.

I quines son aquestes “pandèmies secundàries”? Doncs en podem parlar de 3, com es pot veure en el gràfic, del qual desconec l’autoria però que ha estat il·lustrat per Escarlata Almenar.

Si mirem el gràfic, la segona onada és la dels pacients urgents amb malalties no-covid. Per exemple aquells amb símptomes de càncer o amb alguns càncers que havien de fer tractament, que han vist endarrerides les proves diagnòstiques o els tractaments per culpa de la pandèmia que ha absorbit gairebé tots els esforços del sistema sanitari. Tal com les UCI van quedant menys ocupades cal reprendre les accions sobre aquests pacients, que sempre seran més que els que hi ha habitualment, perquè cal afegir-hi tots els endarrerits.

La tercera onada, si ens fixem en el gràfic, és la dels pacients crònics que seguien controls a les nostres consultes (hipertensió, diabetis...), i que han vist aquestes controls aturats per la COVID-19. Aquest marge de temps “fora de controls” pot haver generat descompensacions dels problemes de salut preexistents. Ara be, per treure alguna cosa positiva, potser servirà perquè algun d’aquests pacients assumeixin més autocontrols de la seva patologia i sigui més independents del sistema sanitari.

Ambdues onades, la segona i la tercera, son conseqüència directa de que el sistema sanitari ha estat ocupat (i gairebé col·lapsat) pel coronavirus i ha deixat de fer la seva activitat habitual. Però hi ha una quarta onada, més gran, més potent que afecta a moltes més persones, que seria la onada de l’impacte social. Les mesures mai vistes preses per controlar la pandèmia i el desmesurat allau informatiu han generat un clima de por, en alguns casos absolutament irracional, que és la font de quadres d’estrès post-traumàtic, d’ansietat i altres patologies mentals, junt amb un col·lapse econòmic brutal que generarà malalties i augmentarà les desigualtats en salut. Aquesta onada, ja ben present, és la que pot fer més mal de totes.

L’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) publica avui dades preliminars d’un estudi que s’està duent a terme a nivell de tota Espanya mitjançant una enquesta. L’objectiu de l’estudi és conèixer l’impacte social en la població -a nivell de salut mental, estils de vida, relacions de convivència, a nivell laboral, econòmic i estigma internalitzat- generat durant el confinament en persones adultes. Fins ara han participat 3700 persones i amb això ens podem fer alguna idea d’alguns aspectes de l’impacte sobre la salut mental. L’estudi encara està obert, i qui vulgui participar pot fer-ho contestant aquesta enquesta.

Les dades disponibles fins ara en mostren que un 24,3% de les persones enquestades ha presentat ansietat. S’ha trobat una proporció major d’ansietat en dones, entre la població més jove i entre els nascuts a l’estranger. Un 20,8% de les persones també han afirmat tenir depressió. També en aquest cas, la proporció va ser major entre les dones, la població més jove i els nascuts a l’estranger.

D’altra banda, en relació als estils de vida, s’ha detectat un augment del consum de tranquil·litzants i antidepressius (31,1%), ha augmentat el consum de televisió o plataformes digitals (66,2%) i de les xarxes socials (Instagram, Facebook, Twitter, etc.) en un 71,8%.

Pel que fa a la convivència, el 32% de les persones enquestades han manifestat estar una mica o moderadament preocupats per la convivència i un 5,8% bastant o molt preocupats. Un 17,4% de les persones viuen soles durant el confinament. Pel que fa als menors, el 32,4% viu el confinament amb un o dos menors i el 13% conviu amb una o dues persones en situació de dependència. Respecte de les condicions dels habitatges on es passa el confinament, el 10,7% no disposen de cap espai exterior (balcó, terrassa o jardí).

Un 2,2% de les persones enquestades han declarat que han patit algun tipus de violència (emocional, física o econòmica) durant el confinament, un 2,8% en el cas de les dones i un 1,7% en el cas dels homes. De les persones que han declarat violència, el 62% han reportat un augment d’aquesta durant el confinament.

El 64,6% dels participants estan poc preocupats per contraure COVID-19. No obstant, el 26% dels enquestats sí que estan bastant o molt preocupats. Pel que fa a l’estigma, el 15,3% de persones diagnosticades amb COVID-19 o amb simptomatologia compatible han tingut por o vergonya d’explicar-ho a altres persones per si eren percebudes o tractades de forma negativa. Per últim, prop del 80% de les persones enquestades considera que la pandèmia del COVID-19 representa un problema greu per a la seva economia.

Realment son dades molt preocupants que fan créixer el dubte de si farà més mal la pandèmia de la COVID-19, o les altres onades que venen desprès. Només el temps ens ho aclarirà.