ENTUSIASME (INJUSTIFICAT) PER LA VITAMINA D

American Family Physician, la revista oficial del metges de família nord-americans, publicava l’any passat un editorial que deia que els metges i els pacients hem de frenar el nostre entusiasme per fer les anàlisis de nivells de vitamina D en sang, i el posterior tractament amb suplements de vitamina D. Aquest advertiment es feia en raó a la publicació d’un article d’investigació en el mateix número de la revista que deixava palès que no hi ha proves científiques que avalin que aquesta actuació produeixi beneficis en salut.

Malgrat això, si l’any 2000, 4 de cada 1000 americans de més de 70 anys prenien suplements de vitamina, en el 2014 eren 400 de cada 1000!!! El número de persones en “tractament” s’ha multiplicat per 100 en només 12 anys. Es tracta d’una autèntica epidèmia o potser és una absoluta barbaritat? Doncs més aviat això últim.

La dèria per la vitamina D ha fet que es parli d’ella com si fos útil per evitar caigudes, fractures, per prevenir problemes vasculars, per disminuir el risc d’alguns càncers... però això ha quedat desmentit pels estudis. Tot i això, la sol·licitud  dels nivells de vitamina D en els anàlisis segueix essent molt (massa) freqüent.

NIVELLS DE VITAMINA D EN SANG

Les xifres dels anàlisis que indiquen que hi ha una insuficiència o deficiència de vitamina D no s’ajusten al que seria clínicament un dèficit real i és per això que la majoria de la gent surt amb valors per sota del que ens marquen com normal. Però el cert és que pocs son els que es beneficiaran de prendre suplements per pal·liar el presumpte dèficit. Tan sols aquells amb unes xifres molt per sota de les indicades.

Així doncs, o s’ha de demanar la vitamina D en els anàlisis? Doncs s’hauria de demanar en aquells casos en que es pot preveure un dèficit real però no en la majoria de les persones.

Es pot recomanar en persones amb malalties cròniques de fetge, ronyó o tiroides, persones amb una obesitat important, que prenen moltes medicacions, o que estan internades. En aquests casos hi ha un risc real de dèficit que caldrà tractar si es confirma.

VITAMINA D I CALCI PER PREVENIR FRACTURES

Medicaments que porten vitamina D associada amb calci s’utilitzen sovint des de fa temps com a tractament per prevenir fractures.

La revista JAMA (Journal of American Medical Association), la 3a revista mèdica més influent del mon publicava ara fa un any unes recomanacions oficials sobre la vitamina D, el calci, o la combinaciód’ambdues substàncies per prevenir fractures. Desprès de revisar el conjunt dels estudis publicats sobre el tema arribaven a la conclusió de que no hi ha proves sobre la seva eficàcia, i feien la recomanació en contra de la seva utilització, excepte en gent amb osteoporosi coneguda o risc important de caigudes o amb dèficit de vitamina D.

PERÒ, MAL NO FARÀ...

De vegades tendim a pensar que malgrat que no estigui demostrada l’efectivitat, mal no farà atès que es tracta d’una vitamina. Això no és així. La vitamina D pot produir toxicitat: pedres al ronyó, afectació del cor, arrítmies, afectació renal...

Així doncs, fent una mica de resum, no cal mirar la vitamina D a la sang a les persones que no tenen risc conegut de dèficit. Si ho mirem, les xifres per sobre de 20 ng/mL han de considerar-se suficients. Xifres per sota de 12 ng/mL, comprovades en una segona ocasió poden considerar-se com deficitàries i requerir suplements i en aquests casos compte que hi ha certa tendència a donar dosi massa altes que poden implicar un risc.

MEDICINA ANTIHEROICA

“Sap més el dimoni per vell que per dimoni”. Aquesta ben coneguda dita fa esment al valor cabdal de l’experiència en la pràctica de qualsevol activitat. El coneixement, l’habilitat i la saviesa adquirida amb la pràctica continuada de qualsevol ofici va generant una manera específica de fer de cada professional que acaba tenint una forma d’interpretar la professió personal i intransferible.

Això està present en totes les activitats professionals, i la medicina no és pas diferent. En general, un metge no es fa els mateixos plantejaments d’actuació davant d’una determinada situació quan és jove i acaba d’estrenar l’especialitat, que quant ja porta anys de bagatge, de rutines, de sorpreses, d’encerts i errors que li van configurant un “savoir faire” diferent. Tot aquell saber implícit que et proporciona l’experiència matisa de forma marcada les decisions que acabes prenent. Podríem dir que els metges més joves son més decidits, més intervencionistes, perquè tenen més fe en l’eficàcia de la medicina, mentre que els més grans son més prudents, coneixen millor el valor del “esperar i veure”, i tenen més experiència directa en els efectes secundaris adversos de la medicina, en la seva capacitat de fer mal.

Llegia l’altre dia un article a la revista AMF (Actualización en Medicina de Familia) que mitjançant una comparació entre els superherois i els metges s’ho feia venir be per parlar de la Medicina Superheroica (la il·lustració d'aquesta entrada és d'aquest article citat).

“Els superherois lluiten per a salvar a la humanitat amb tots els mitjans al seu abast, i en això basen la seva identitat. Si les seves armes de primera elecció no funcionen, utilitzaran mètodes experimentals d’eficàcia incerta. En la batalla del be contra el mal, el fi sempre justifica els mitjans”.

A partir d’aquesta idea l’article diu que la Medicina Superheroica es produeix “quan el metge entra en escena com un salvador, lluitant per derrotar al mal a qualsevol preu i convertint-se en el protagonista”. I això el pot dur a no ser prou conscient de les seves limitacions, a no assumir les moltes incerteses de la pràctica mèdica, i a no tenir prou en consideració les veritables necessitats de la persona a qui atén.

Llegint l’article em va venir al cap la visió d’un curtmetratge de dibuixos animats de 8 minuts, intitulat “La Dama i la Mort”, que ens mostra d’una manera molt emotiva un cas paradigmàtic de Medicina Superheroica. El podeu veure en aquest enllaç.

Sense anar a exemples tan extrems, en la pràctica rutinària també podem trobar diferents casos més propers. El tractament de la Malaltia d’Alzheimer pot ser un bon exemple de Medicina Superheroica, doncs tractem als pacients amb fàrmacs molt poc efectius, que tenen no poques vegades importants efectes secundaris, quan potser seria més raonable en molts casos aplicar una Medicina Antiheroica, més reflexiva i prudent, més responsable i empàtica, més conscient de les limitacions i els riscos.

Cal tenir en compte que davant d’un diagnòstic de malaltia d’Alzheimer els familiars directes del pacient intervindran sovint en les decisions i moltes vegades no volen ni plantejar-se el “no fer res” com una opció a tenir en compte. A la facultat als metges ens ensenyen que la primera regla del metge és la que va formular fa molts anys Hipòcrates: “Primum non nocere” (El primer no fer mal). Però desprès caiem tots en la tentació/trampa del “Primum facere” (El primer fer alguna cosa), com si les intervencions que féssim mai poguessin fer mal. I això no és així. De vegades, no poques, és millor deixar les coses evolucionar sense intervenir-hi.

Justament en el mateix número de la revista AMF, i sembla que per casualitat, hi havia un editorial i un article envers els fàrmacs en el Alzheimer. Tots dos articles anaven en la mateixa línia del que he esmentat: la poca eficàcia d'aquests fàrmacs, els seus efectes secundaris, i els dubtes sobre la seva indicació. Fàrmacs que, per cert, recentment han deixat d’estar finançats pel Sistema Públic de Salut a França. Aquí sembla impensable que algun polític s’atrevís a prendre una decisió així.

Aplicar una Medicina Antiheroica resultarà casi sempre menys vistós, però sens dubte molt més saludable. La saviesa de l’experiència del metge, curada ja una mica de l’enlluernament tecnològic, i la confiança del pacient faciliten molt la seva aplicació.

LA CONSULTA VIRTUAL

Les (ja no tant) noves tecnologies han canviat de forma radical la forma de treballar en gairebé tots els entorns, molts dels nostres hàbits i especialment les formes de comunicar-nos.

En la consulta mèdica ja no toquem físicament les radiografies, els anàlisis arriben molt més ràpid, podem veure gairebé tot el que escriuen els companys d’altres centres... i entenem la lletra dels informes i les receptes.

Però en l’aspecte de la comunicació a la consulta les coses no han canviat al ritme que la resta de coses. A banda del telèfon, la comunicació metge-pacient segueix essent cara a cara dins de la consulta i rarament trobem l’opció per a les noves modalitats que si funcionen en la vida real.

Podem pensar, i és molt raonable, que una de les parts fonamentals de la consulta és l’exploració física i això queda apartat de qualsevol comunicació que no sigui la trobada a la consulta presencial. Però, en realitat, no és ben be així. El Dr. Marañón un dels grans de la medicina espanyola del segle passat, especialista en medicina interna quan els internistes eren el “rien ne va plus” del saber mèdic, deia que el millor instrument que s’havia inventat per a la medicina era la cadira, “la cadira que ens permet asseure al costat del pacient i escoltar-lo...”.

Només escoltant el que ens diu el pacient i clarificant-ho amb algunes preguntes que li podem fer, els metges podem arribar amb precisió al 70% dels diagnòstics. No cal fer més. Puc posar d’exemples el pacient que consulta per una lumbàlgia, o per la grip ara que estem en epidèmia.  En aquests casos no cal aixecar-se de la cadira per explorar al pacient. N’hi ha prou amb parlar-ne per saber el que li passa. És cert que ens aixequem per explorar-lo, però és més una necessitat de quedar be, que una necessitat mèdica. Sorprèn veritat?

De vegades, a més de la xerrada amb el pacient cal fer una exploració, que sovint és simplement visual, i aquesta pot esser substituïda per una foto. Axí de fàcil.

Per tot això cada vegada hi ha més tendència en oferir visites virtuals, és a dir, sense el pacient davant del metge. En el cas concret de l’Institut Català de la Salut aquest servei de consulta electrònica es diu e-consulta i està disponible des de “la meva salut” (trobareu informació de com fer-ho en la columna esquerra d’aquesta pàgina web).

El telèfon te el problema de la sincronia, es a dir, les dues parts han d’estar disponibles alhora per poder mantenir l’entrevista. Això no sempre és fàcil de poder-ho articular. Per contra, la consulta electrònica, l’e-consulta, és asíncrona, és a dir no necessita d’una coincidència en el temps. Un pot fer la consulta a qualsevol hora i la resposta que pertoqui també es fa en el moment en que es disposi de temps, tot i que garantint un temps màxim de resposta.

El correu electrònic és, també, una forma de poder fer una consulta asíncrona, però l’e-consulta te l’avantatge que queda incorporada de forma automàtica a la història clínica del pacient, mentre que el correu electrònic és a banda.

El whatsapp és una eina ràpida, asincrònica però per aquesta finalitat resulta potser massa intrusiu per poder-lo generalitzar.

S’estima que, en general, 3 de cada 5 consultes podrien arribar a ser resoltes de forma virtual. Entre aquestes estarien els resultats d’analítiques o d’altres proves diagnòstiques, controls de patologies cròniques que requereixen un determinat seguiment, consulta de símptomes (incloent, per exemple, lesions de la pell adjuntant una foto de la lesió), problemes burocràtics (receptes caducades, sol·licitud d’informes), seguiment de l’evolució de problemes de salut aguts (una pneumònia, una gastroenteritis, un vertigen...).  

Hi ha persones que truquen al 061 (CatSalut Respon) per fer algunes consultes sobre salut. Possiblement la mateixa consulta feta als seus propis metge i infermer aconseguiria una resposta més personalitzada per l’avantatge de conèixer a la persona i el seu entorn.

Fa ja més d’un any que tenim disponible l’e-consulta i encara ningú l’ha utilitzat!

Animeu-vos a provar-ho!!!

DONI'M ALGUNA COSA PER LA TOS

Comencem un nou any amb molt bon temps però això no servirà per lliurar-nos de l’epidèmia de grip que ens visita cada any en les primeres setmanes de gener. En el comentari d’octubre parlàvem del tractament simptomàtic de grip i refredats però no vaig comentar res sobre la tos. La tos és un símptoma que acompanya sovint als refredats i grip, i que moltes vegades s’allarga vàries setmanes sense cap causa específica que ho justifiqui.

Quan un pacient consulta perquè dies desprès d’un refredat encara li queda tos... el metge ja tremola. I ara que li puc donar? Disposem en la farmàcia de múltiples medicaments i altres productes per tractar la tos. Però, quina és la seva eficàcia?

El cert és que les proves que hi ha sobre la utilitat dels medicaments per la tos son molt pobres i no permeten poder afirmar de forma rotunda que els que funcionen son tal o qual. Anem a veure que és el que podem fer.

Característiques de la tos

En primer lloc cal intentar esbrinar el tipus de tos, bàsicament si es tracta d’una tos seca (estosseguem molt i fort, i arranquem poc) o tos productiva (es tracta d’una tos menys freqüent, més còmoda i que arrenca força quantitat d’expectoració). La tos productiva és un reflex útil que es produeix per l’ocupació de la via respiratòria per mucositat i que ens permet eliminar-la. En canvi la tos seca es produeix per irritació de la via respiratòria alta, notem una sensació de que tenim alguna cosa per arrencar però no podem arrencar res o poca cosa, bàsicament perquè no tenim res per arrencar encara que la sensació ens diu el contrari. Tenint en compte tot això diríem que la tos productiva cal afavorir-la (ajudar a fer net) i per això disposem dels mucolítics, mentre que la tos seca cal aturar-la i per això disposem dels antitussígens.

Mucolítics o expectorants

Els mucolítics tenen la missió de fluïdificar la mucositat perquè sigui més fàcil arrencar-la. Els més utilitzats son l’acetilcisteina (Flumil®), la carbocisteina (Pectox®), la bromhexina (Bisolvon®) i l’ambroxol (Mucosan®). Cap d’ells està finançat pel Sistema Nacional de Salut. No hi ha proves de que tinguin cap efectivitat en el tractament de la tos. Algun estudi posa de manifest que pot ser d’utilitat en persones amb bronquitis crònica greu que tenen moltes exacerbacions a l’any.

Una cosa que també s’acostuma a recomanar és beure molta aigua amb la creença de que això farà la mucositat més tova a l’augmentar la hidratació, malgrat que hi ha proves de la seva manca d’efectivitat.

Antitussígens

Hi ha diferents antitussígens comercialitzats. Podríem dir que el de referència és la codeïna i el dextrometorfan (Romilar®) seria el seu derivat més reconegut. Tampoc estan finançats pel Sistema Nacional de Salud, tot i que la combinació paracetamol amb codeïna si que està finançada i s’utilitza per aquesta indicació. Les proves que hi ha sobre la seva efectivitat no son de molta qualitat. Encara que sembla que la idea del xarop està molt associada a aquests tipus de remeis, sigui en format de xarop, comprimit, o càpsula no hi ha cap diferència en els seus resultats.

També s’han proposat diversos remeis casolans. No hi ha proves de cap d’ells excepte de la mel que si que te uns efectes antitussígens demostrats.

Altres medicaments

Antinflamatoris, antihistamínics, antibiòtics, diferents sprays... no han mostrat tampoc un efecte específic en la millora de la tos.

Quin seria, doncs, el millor tractament de la tos?

En aquestes condicions, quin tractament caldria recomanar? Doncs un grup d’experts va publicar al 2017 unes recomanacions en la prestigiosa revista Chest. Tenint en compte les seves recomanacions, i les dades d’altres estudis, més o menys es podria dir el següent:

·        En la tos seca que acompanya o deriva d’un refredat o una grip no es recomana fer cap tractament específic excepte que es tracti d’una tos molt severa que duri molts dies. En aquests casos es podria provar el dextrometorfan o la codeïna sempre tenint en compte els seus efectes secundaris. Aquest fàrmacs millor no emprar-los en menors.

·        La mel pot ser una opció útil en la majoria dels casos.

·        En la tos productiva no cal indicar cap tractament específic per la tos excepte en persones que pateixen una malaltia pulmonar crònica severa en que podríem indicar carbocisteïna de manteniment.

Com es pot veure les recomanacions son gairebé de no tractar,  perquè abans o desprès la tos es cura sola. Però en la pràctica sempre volem buscar un remei malgrat que no s’hagi demostrat efectiu. Anem empaitant, potser, l’efecte màgic del medicament. Però el que no falla mai, el que no falla mai és que el millor remei per la tos és l’últim: “Portava 2 mesos amb tos i vaig prendre aquell xarop i m’ho va solucionar”. Sabeu quin era aquest xarop? Doncs, l’últim.

VAGA DE METGES D'ATENCIÓ PRIMÀRIA

La setmana vinent, els dies 26, 27, 28, 29 i 30, hi ha convocada una vaga dels metges d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut.

Ja fa anys que va creixent el malestar entre els professionals dels CAPs i dels consultoris que senten als polítics omplir-se la boca dient que “l’Atenció Primària” és al centre del Sistema Sanitari però a l’hora d’assignar pressupostos resulta que és al ventafocs. Sembla com si l’Atenció Primària fos el “Corredor del Mediterrani”, que tothom diu que és tan important però els diners van a parar a fer kilòmetres d’AVE absolutament deficitaris.

La crisi econòmica va impactar fortament en el sistema sanitari que va veure com disminuïa sensiblement el seu pressupost a base de retallar de forma significativa la plantilla. Aquest impacte va ser més fort en l’Atenció Primària on es va retallar molt en substitucions i es van perdre moltes places a base de no cobrir les jubilacions que s'anaven produint.

La conseqüència immediata de tot això és que se li ha estat demanant als professionals que atenguin a més gent però en el mateix espai de temps, i això implica treballar amb menys temps per pacient, més pressió i en conseqüència menys qualitat i més risc de cometre errors.

S’estima que un metge de família pren una mitjana de 100 decisions en una jornada habitual. I no son decisions simples. Cal tenir en compte que en medicina poques vegades les decisions son “faves comptades” doncs la majoria s'han de prendre en un marc d’incertesa on a més dels coneixements mèdics i juga un paper important l’experiència del metge i les característiques específiques de cada pacient (valors, condicions familiars i laborals, estat anímic, situació social i econòmica...). La pressa, per la manca de temps, hi afegeix un element més de dificultat i pressió que genera estrès i insatisfacció en el professional... i la vaga que hi ha convocada és en molt bona part la conseqüència directe de tot plegat.

Una vaga és per protestar i per aconseguir. Protestar de tot això que hem dit i aconseguir canviar-ho. I com fer-ho? Doncs com diu Luis Carlos Silva, un reconegut matemàtic uruguaià professor de Salut Pública a Cuba, “parlem del que parlem, sempre parlem de diners”. Es a dir, el que es demana en aquesta vaga és augmentar de forma prou considerable el pressupost que el Departament de Salut assigna a l’Atenció Primària.

I per que calen aquests diners? Doncs en primer lloc per augmentar el nombre de professionals per aconseguir que el número de pacients que te assignat cada metge no passi de 1300 amb la qual cosa aconseguiríem disposar de 10-12 minuts per atendre cada visita; i d'altra banda per poder substituir les absències llargues de forma que es mantinguin les mateixes condicions de treball encara que falti gent.

Aquesta és la demanda principal de la vaga, totalment legítima, però el cert és que potser no es pot aconseguir perquè no hi ha disponibles suficients metges especialistes en medicina de família i segons el ritme de jubilacions previst la cosa empitjorarà de forma evident en pocs anys sense que es tingui la possibilitat de canviar-ho de forma ràpida doncs per formar un metge de família es tarda 10 anys: 6 de la carrera i 4 de l’especialitat. Per tot això cal activar des de ja mesures per animar als que hi son ara a que treballin més hores, i als que s’han de jubilar a que es quedin més temps en actiu. I també això vol dir diners.

Tenint en compte tota aquesta situació considero que la vaga és necessària, doncs sense pressió els polítics no han sabut/volgut reaccionar tot i que el problema era conegut, però no tinc massa fe que en l’actual conjuntura econòmica pugui ser gaire útil. D'altra banda, considero que convocar la vaga durant tota una setmana és molt poc assenyat i alhora poc realista.

Hi ha qui pensarà que això és més un problema dels ambulatoris grans, de les ciutats, i que en l’entorn rural la situació és molt més tranquil·la, i hi ha molt de cert en això. Però no és del tot així. La ruralitat, com tot en aquesta vida, te per els metges avantatges i inconvenients. Serveixi d'exemple, sense anar més lluny, l’activitat assistencial que m'ha tocat fer aquestes setmanes i la que hauré de fer properament. En les dos darreres setmanes he fet els dilluns Rodonyà+Juncosa+Masllorenç, els dimecres Vila-rodona i els divendres Rodonyà+Masllorenç+Montferri. Només dimarts i dijous he pogut fer la meva activitat normal. Ara ve la setmana de vaga, i desprès la del pont de la constitució que només ens permetrà fer 2 dies normals. Passades aquestes 2 setmanes,  i fins a Reis, estaré tot un mes seguit fent Rodonyà+Masllorenç+Juncosa. En total hauran estat 2 mesos sense interrupció en que pocs dies podré fer activitat normal.

En aquestes condicions fas mans i mànigues per mirar d'aconseguir que això no afecti la qualitat del servei, però... Es pot entendre, que la vaga, mai desitjable, ara sí és necessària.

ELS REFREDATS I LA GRIP

Estem en plena campanya de la vacunació antigripal. Arribarà l’hivern i volem estar tots preparats. Malgrat això tindrem, com cada any, epidèmia de grip i un munt de refredats. Molta gent es pensa que qualsevol episodi de mocs, tos, esternuts... que tenim a l’hivern és la grip, però en realitat molts d’aquest episodis son refredats, i estan causats per virus diferents del virus de la grip. Atès que la vacuna és només pel virus de la grip, no impedeix que tinguem refredats ni problemes respiratoris produïts per altres virus o per bacteris.

La grip te unes característiques pròpies que la fan diferent als refredats: febre alta, mal de cap i mal de “tots els ossos”, el que es denomina en castellà “trancazo”. També tots, però no acostuma a haver gaire mocs, ni esternuts. El refredat, contràriament, no acostuma a tenir febre o potser unes dècimes, hi ha mocs i tos, i no genera tant malestar com la grip.

El factor comú entre el refredat i la grip és que són infeccions produïdes per virus i per tant no son útils els antibiòtics. Són infeccions que es curen soles i, per això mateix, et pots trobar que hi ha gent que es cura amb antibiòtic, amb el remei de la iaia, amb un pseudomedicament homeopàtic, o amb qualsevol herba medicinal. Tot això cura la grip i el refredat... perquè es curen sols.

Per tant, sinó tenim res per curar-ho, el tractament que hem de fer ha d’anar dirigit a millorar els símptomes i per això hi ha diferents opcions que s’utilitzen, però són realment eficaces?

Linda Ware, una metgessa general anglesa publica en una pàgina web de medicina basada en proves, una revisió sobre quines proves hi ha de l’eficàcia de diferents remeis que empren per tractar els refredats. Això és el que sabem fins ara.

Vitamina C

S’ha utilitzat tant per la prevenció com per al tractament de la grip. No ha demostrat ser eficaç per prevenir les refredats en general, tot i que corredors de marató i esquiadors sembla que podrien tenir un benefici real. Quant al seu efecte com a tractament, no hi ha proves de la seva eficàcia.

Combinacions d’antihistamínics, descongestionants nasals i analgèsics

És la combinació que trobem en molts productes específics que es venen a les farmàcies (Couldina®, Frenadol descongestivo®...). Te efectes positius en els símptomes, tant en adults com en nens. Sembla que la combinació més efectiva és antihistamínic amb descongestionant (Stop-cold®, Rino-ebastel®...). Cal tenir en compte que de vegades poden donar somnolència, boca seca i en algun cas mareig.

Antiinflamatoris i paracetamol

Alleugeren el dolor i la febre. Cal tenir en compte que els antiinflamatoris, a diferència del paracetamol, poden ser lesius per a l’estómac.

Cortisona en spray nasal

No hi ha proves de que sigui útil per alleugerar els símptomes del refredat.

All

Hi ha un estudi que troba que l’all podria servir com preventiu del refredat, però es tracta d’un estudi únic i poc consistent que no permet recolzar una recomanació d’aquest tipus. Ara be, si hi ha algú que li agrada molt l’all, podria prendre’l expressament els mesos d’hivern.

Equinàcia

Planta molt emprada a Europa i Nordamèrica. Sembla que te alguna utilitat en millorar els símptomes del refredat, i potser també un petit efecte preventiu.

Bafs de vapor

Molt emprats amb la idea que ajuda a drenar el moc, i fins i tot a matar els virus. Però en realitat no han demostrat cap utilitat en el tractament del refredat.

En conclusió...

Estem destinats a seguir patint refredats. No hi ha cap mesura preventiva que tingui proves per poder recomanar-la de forma general.

El tractament ha d’actuar només sobre els símptomes. La combinació d’un antihistamínic amb un descongestionant, amb la col·laboració del paracetamol si hi ha febre o dolor, semblaria la millor estratègia. I cal afegir-hi una mica de paciència per esperar a que la naturalesa faci la seva feina. En temes de salut sovint cal recordar aquella dita castellana: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.

ESPECIALISTES I GENERALISTES

En el nostre sistema sanitari públic, a diferència de les mútues, no es pot anar de forma directa a l’especialista de l’hospital, sinó que és necessari que sigui el metge de capçalera el que faci una interconsulta per poder-hi accedir.

Això pot semblar un impediment o com a mínim una pèrdua de temps. És bastant generalitzada la idea que si tinc problemes respiratoris més val que vagi al metge del pulmó, si em fa mal la panxa a l’especialista de digestiu, i si tinc mal de cap al neuròleg. D’aquesta manera em veuran diferents metges especialistes que podran tractar els meus diferents problemes de la millor manera possible. Però les coses no son tan simples.

D’alguna manera seria com plantejar-se si soc un malalt o soc una persona amb una malaltia. L’especialista està preparat per tractar la malaltia, y el metge de família per tractar al pacient considerant el seu entorn.

En realitat la diferència pot ser petita en persones sanes que tenen un problema agut (unes angines, un esquinç de turmell), però és molt rellevant en pacients (generalment més grans) que tenen diferents patologies i que prenen molts medicaments.

I això no és donar mèrits a uns o criticar als altres, sinó que és la forma de treballar complementàriament. Els especialistes estan formats en àmbit hospitalari, amb pacients més greus, i han d’utilitzar mitjans més agressius i/o més intensos per tractar a aquest pacients, mentre que el metge de família fa la meitat dels 4 anys de formació de la seva especialitat fora de l’hospital i aprèn com s’ha d’actuar amb persones en el seu entorn habitual.

Així, el fet de que per anar a l’especialista sigui per indicació del metge de família no és un obstacle, és en realitat una forma de “protecció” davant dels riscos que representen els excessos de l’actuació mèdica agressiva quan no és necessària.

En el bloc d’un metge de família de Madrid podem trobar una entrada que porta per títol “¿Tiene ud. médico de cabecera?,¿No tiene médico de cabecera? ¡Peligra su salud! (¡y su dinero!)” on s’explica més clarament això que hem comentat.

Abundan més en aquest tema, un estudi publicat el mes de Juny a la prestigiosa revista British Medical Journal posava de manifest que, de mitjana, els pacients que son vistos de manera continuada pel mateix metge viuen més anys que els que no tenen aquesta continuïtat, estan més satisfets i ingressen menys a l’hospital. El diari de la sanitat, se’n feia ressò d’aquest estudi en un article recent.

De vegades, el paper que ha de jugar el metge de capçalera en l’atenció a la salut no és ben entès i per això val la pena refermar-ho, i refermar la importància de la continuïtat de l’atenció, de que sigui el mateix o els mateixos professionals els qui se’n facin càrrec.