“Sap més el
dimoni per vell que per dimoni”. Aquesta ben coneguda dita fa esment al valor
cabdal de l’experiència en la pràctica de qualsevol activitat. El coneixement,
l’habilitat i la saviesa adquirida amb la pràctica continuada de qualsevol
ofici va generant una manera específica de fer de cada professional que acaba
tenint una forma d’interpretar la professió personal i intransferible.
Això està
present en totes les activitats professionals, i la medicina no és pas
diferent. En general, un metge no es fa els mateixos plantejaments d’actuació davant
d’una determinada situació quan és jove i acaba d’estrenar l’especialitat, que
quant ja porta anys de bagatge, de rutines, de sorpreses, d’encerts i errors
que li van configurant un “savoir faire” diferent. Tot aquell saber implícit
que et proporciona l’experiència matisa de forma marcada les decisions que
acabes prenent. Podríem dir que els metges més joves son més decidits, més
intervencionistes, perquè tenen més fe en l’eficàcia de la medicina, mentre que
els més grans son més prudents, coneixen millor el valor del “esperar i veure”,
i tenen més experiència directa en els efectes secundaris adversos de la
medicina, en la seva capacitat de fer mal.
Llegia
l’altre dia un article a la revista AMF (Actualización en Medicina de
Familia) que mitjançant una comparació entre els superherois i els metges s’ho
feia venir be per parlar de la Medicina Superheroica (la il·lustració d'aquesta entrada és d'aquest article citat).
“Els
superherois lluiten per a salvar a la humanitat amb tots els mitjans al seu
abast, i en això basen la seva identitat. Si les seves armes de primera
elecció no funcionen, utilitzaran mètodes experimentals d’eficàcia incerta. En
la batalla del be contra el mal, el fi sempre justifica els mitjans”.
A partir
d’aquesta idea l’article diu que la Medicina Superheroica es produeix “quan el
metge entra en escena com un salvador, lluitant per derrotar al mal a qualsevol
preu i convertint-se en el protagonista”. I això el pot dur a no ser prou
conscient de les seves limitacions, a no assumir les moltes incerteses de la
pràctica mèdica, i a no tenir prou en consideració les veritables necessitats
de la persona a qui atén.
Llegint
l’article em va venir al cap la visió d’un curtmetratge de dibuixos animats de
8 minuts, intitulat “La Dama i la Mort”, que ens mostra d’una manera
molt emotiva un cas paradigmàtic de Medicina Superheroica. El podeu veure en aquest enllaç.
Sense anar a
exemples tan extrems, en la pràctica rutinària també podem trobar diferents
casos més propers. El tractament de la Malaltia d’Alzheimer pot ser un bon
exemple de Medicina Superheroica, doncs tractem als pacients amb fàrmacs molt
poc efectius, que tenen no poques vegades importants efectes secundaris, quan
potser seria més raonable en molts casos aplicar una Medicina Antiheroica, més
reflexiva i prudent, més responsable i empàtica, més conscient de les
limitacions i els riscos.
Cal tenir en
compte que davant d’un diagnòstic de malaltia d’Alzheimer els familiars
directes del pacient intervindran sovint en les decisions i moltes vegades no
volen ni plantejar-se el “no fer res” com una opció a tenir en compte. A la facultat
als metges ens ensenyen que la primera regla del metge és la que va formular fa
molts anys Hipòcrates: “Primum non nocere” (El primer no fer mal). Però desprès
caiem tots en la tentació/trampa del “Primum facere” (El primer fer alguna cosa), com si
les intervencions que féssim mai poguessin fer mal. I això no és així. De vegades, no poques, és millor deixar les coses evolucionar sense intervenir-hi.
Justament en
el mateix número de la revista AMF, i sembla que per casualitat, hi havia un
editorial i un article envers els fàrmacs en el Alzheimer. Tots dos articles anaven en la
mateixa línia del que he esmentat: la poca eficàcia d'aquests fàrmacs, els seus efectes secundaris, i els dubtes sobre la seva indicació. Fàrmacs que, per cert, recentment han deixat
d’estar finançats pel Sistema Públic de Salut a França. Aquí sembla impensable
que algun polític s’atrevís a prendre una decisió així.
Aplicar una Medicina
Antiheroica resultarà casi sempre menys vistós, però sens dubte molt més saludable.
La saviesa de l’experiència del metge, curada ja una mica de l’enlluernament
tecnològic, i la confiança del pacient faciliten molt la seva aplicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots comentar qualsevol aspecte que vulguis d'aquesta entrada. Si es vol es pot fer de forma anònima, tot i que és preferible identificar-se. Si per aspectes de confidencialitat prefereixes no identificar-te públicament, pots emprar l'opció de correu electrònic jcasajuana.tgn.ics@gencat.cat