DONI'M ALGUNA COSA PER LA TOS

Comencem un nou any amb molt bon temps però això no servirà per lliurar-nos de l’epidèmia de grip que ens visita cada any en les primeres setmanes de gener. En el comentari d’octubre parlàvem del tractament simptomàtic de grip i refredats però no vaig comentar res sobre la tos. La tos és un símptoma que acompanya sovint als refredats i grip, i que moltes vegades s’allarga vàries setmanes sense cap causa específica que ho justifiqui.

Quan un pacient consulta perquè dies desprès d’un refredat encara li queda tos... el metge ja tremola. I ara que li puc donar? Disposem en la farmàcia de múltiples medicaments i altres productes per tractar la tos. Però, quina és la seva eficàcia?

El cert és que les proves que hi ha sobre la utilitat dels medicaments per la tos son molt pobres i no permeten poder afirmar de forma rotunda que els que funcionen son tal o qual. Anem a veure que és el que podem fer.

Característiques de la tos

En primer lloc cal intentar esbrinar el tipus de tos, bàsicament si es tracta d’una tos seca (estosseguem molt i fort, i arranquem poc) o tos productiva (es tracta d’una tos menys freqüent, més còmoda i que arrenca força quantitat d’expectoració). La tos productiva és un reflex útil que es produeix per l’ocupació de la via respiratòria per mucositat i que ens permet eliminar-la. En canvi la tos seca es produeix per irritació de la via respiratòria alta, notem una sensació de que tenim alguna cosa per arrencar però no podem arrencar res o poca cosa, bàsicament perquè no tenim res per arrencar encara que la sensació ens diu el contrari. Tenint en compte tot això diríem que la tos productiva cal afavorir-la (ajudar a fer net) i per això disposem dels mucolítics, mentre que la tos seca cal aturar-la i per això disposem dels antitussígens.

Mucolítics o expectorants

Els mucolítics tenen la missió de fluïdificar la mucositat perquè sigui més fàcil arrencar-la. Els més utilitzats son l’acetilcisteina (Flumil®), la carbocisteina (Pectox®), la bromhexina (Bisolvon®) i l’ambroxol (Mucosan®). Cap d’ells està finançat pel Sistema Nacional de Salut. No hi ha proves de que tinguin cap efectivitat en el tractament de la tos. Algun estudi posa de manifest que pot ser d’utilitat en persones amb bronquitis crònica greu que tenen moltes exacerbacions a l’any.

Una cosa que també s’acostuma a recomanar és beure molta aigua amb la creença de que això farà la mucositat més tova a l’augmentar la hidratació, malgrat que hi ha proves de la seva manca d’efectivitat.

Antitussígens

Hi ha diferents antitussígens comercialitzats. Podríem dir que el de referència és la codeïna i el dextrometorfan (Romilar®) seria el seu derivat més reconegut. Tampoc estan finançats pel Sistema Nacional de Salud, tot i que la combinació paracetamol amb codeïna si que està finançada i s’utilitza per aquesta indicació. Les proves que hi ha sobre la seva efectivitat no son de molta qualitat. Encara que sembla que la idea del xarop està molt associada a aquests tipus de remeis, sigui en format de xarop, comprimit, o càpsula no hi ha cap diferència en els seus resultats.

També s’han proposat diversos remeis casolans. No hi ha proves de cap d’ells excepte de la mel que si que te uns efectes antitussígens demostrats.

Altres medicaments

Antinflamatoris, antihistamínics, antibiòtics, diferents sprays... no han mostrat tampoc un efecte específic en la millora de la tos.

Quin seria, doncs, el millor tractament de la tos?

En aquestes condicions, quin tractament caldria recomanar? Doncs un grup d’experts va publicar al 2017 unes recomanacions en la prestigiosa revista Chest. Tenint en compte les seves recomanacions, i les dades d’altres estudis, més o menys es podria dir el següent:

·        En la tos seca que acompanya o deriva d’un refredat o una grip no es recomana fer cap tractament específic excepte que es tracti d’una tos molt severa que duri molts dies. En aquests casos es podria provar el dextrometorfan o la codeïna sempre tenint en compte els seus efectes secundaris. Aquest fàrmacs millor no emprar-los en menors.

·        La mel pot ser una opció útil en la majoria dels casos.

·        En la tos productiva no cal indicar cap tractament específic per la tos excepte en persones que pateixen una malaltia pulmonar crònica severa en que podríem indicar carbocisteïna de manteniment.

Com es pot veure les recomanacions son gairebé de no tractar,  perquè abans o desprès la tos es cura sola. Però en la pràctica sempre volem buscar un remei malgrat que no s’hagi demostrat efectiu. Anem empaitant, potser, l’efecte màgic del medicament. Però el que no falla mai, el que no falla mai és que el millor remei per la tos és l’últim: “Portava 2 mesos amb tos i vaig prendre aquell xarop i m’ho va solucionar”. Sabeu quin era aquest xarop? Doncs, l’últim.

VAGA DE METGES D'ATENCIÓ PRIMÀRIA

La setmana vinent, els dies 26, 27, 28, 29 i 30, hi ha convocada una vaga dels metges d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut.

Ja fa anys que va creixent el malestar entre els professionals dels CAPs i dels consultoris que senten als polítics omplir-se la boca dient que “l’Atenció Primària” és al centre del Sistema Sanitari però a l’hora d’assignar pressupostos resulta que és al ventafocs. Sembla com si l’Atenció Primària fos el “Corredor del Mediterrani”, que tothom diu que és tan important però els diners van a parar a fer kilòmetres d’AVE absolutament deficitaris.

La crisi econòmica va impactar fortament en el sistema sanitari que va veure com disminuïa sensiblement el seu pressupost a base de retallar de forma significativa la plantilla. Aquest impacte va ser més fort en l’Atenció Primària on es va retallar molt en substitucions i es van perdre moltes places a base de no cobrir les jubilacions que s'anaven produint.

La conseqüència immediata de tot això és que se li ha estat demanant als professionals que atenguin a més gent però en el mateix espai de temps, i això implica treballar amb menys temps per pacient, més pressió i en conseqüència menys qualitat i més risc de cometre errors.

S’estima que un metge de família pren una mitjana de 100 decisions en una jornada habitual. I no son decisions simples. Cal tenir en compte que en medicina poques vegades les decisions son “faves comptades” doncs la majoria s'han de prendre en un marc d’incertesa on a més dels coneixements mèdics i juga un paper important l’experiència del metge i les característiques específiques de cada pacient (valors, condicions familiars i laborals, estat anímic, situació social i econòmica...). La pressa, per la manca de temps, hi afegeix un element més de dificultat i pressió que genera estrès i insatisfacció en el professional... i la vaga que hi ha convocada és en molt bona part la conseqüència directe de tot plegat.

Una vaga és per protestar i per aconseguir. Protestar de tot això que hem dit i aconseguir canviar-ho. I com fer-ho? Doncs com diu Luis Carlos Silva, un reconegut matemàtic uruguaià professor de Salut Pública a Cuba, “parlem del que parlem, sempre parlem de diners”. Es a dir, el que es demana en aquesta vaga és augmentar de forma prou considerable el pressupost que el Departament de Salut assigna a l’Atenció Primària.

I per que calen aquests diners? Doncs en primer lloc per augmentar el nombre de professionals per aconseguir que el número de pacients que te assignat cada metge no passi de 1300 amb la qual cosa aconseguiríem disposar de 10-12 minuts per atendre cada visita; i d'altra banda per poder substituir les absències llargues de forma que es mantinguin les mateixes condicions de treball encara que falti gent.

Aquesta és la demanda principal de la vaga, totalment legítima, però el cert és que potser no es pot aconseguir perquè no hi ha disponibles suficients metges especialistes en medicina de família i segons el ritme de jubilacions previst la cosa empitjorarà de forma evident en pocs anys sense que es tingui la possibilitat de canviar-ho de forma ràpida doncs per formar un metge de família es tarda 10 anys: 6 de la carrera i 4 de l’especialitat. Per tot això cal activar des de ja mesures per animar als que hi son ara a que treballin més hores, i als que s’han de jubilar a que es quedin més temps en actiu. I també això vol dir diners.

Tenint en compte tota aquesta situació considero que la vaga és necessària, doncs sense pressió els polítics no han sabut/volgut reaccionar tot i que el problema era conegut, però no tinc massa fe que en l’actual conjuntura econòmica pugui ser gaire útil. D'altra banda, considero que convocar la vaga durant tota una setmana és molt poc assenyat i alhora poc realista.

Hi ha qui pensarà que això és més un problema dels ambulatoris grans, de les ciutats, i que en l’entorn rural la situació és molt més tranquil·la, i hi ha molt de cert en això. Però no és del tot així. La ruralitat, com tot en aquesta vida, te per els metges avantatges i inconvenients. Serveixi d'exemple, sense anar més lluny, l’activitat assistencial que m'ha tocat fer aquestes setmanes i la que hauré de fer properament. En les dos darreres setmanes he fet els dilluns Rodonyà+Juncosa+Masllorenç, els dimecres Vila-rodona i els divendres Rodonyà+Masllorenç+Montferri. Només dimarts i dijous he pogut fer la meva activitat normal. Ara ve la setmana de vaga, i desprès la del pont de la constitució que només ens permetrà fer 2 dies normals. Passades aquestes 2 setmanes,  i fins a Reis, estaré tot un mes seguit fent Rodonyà+Masllorenç+Juncosa. En total hauran estat 2 mesos sense interrupció en que pocs dies podré fer activitat normal.

En aquestes condicions fas mans i mànigues per mirar d'aconseguir que això no afecti la qualitat del servei, però... Es pot entendre, que la vaga, mai desitjable, ara sí és necessària.

ELS REFREDATS I LA GRIP

Estem en plena campanya de la vacunació antigripal. Arribarà l’hivern i volem estar tots preparats. Malgrat això tindrem, com cada any, epidèmia de grip i un munt de refredats. Molta gent es pensa que qualsevol episodi de mocs, tos, esternuts... que tenim a l’hivern és la grip, però en realitat molts d’aquest episodis son refredats, i estan causats per virus diferents del virus de la grip. Atès que la vacuna és només pel virus de la grip, no impedeix que tinguem refredats ni problemes respiratoris produïts per altres virus o per bacteris.

La grip te unes característiques pròpies que la fan diferent als refredats: febre alta, mal de cap i mal de “tots els ossos”, el que es denomina en castellà “trancazo”. També tots, però no acostuma a haver gaire mocs, ni esternuts. El refredat, contràriament, no acostuma a tenir febre o potser unes dècimes, hi ha mocs i tos, i no genera tant malestar com la grip.

El factor comú entre el refredat i la grip és que són infeccions produïdes per virus i per tant no son útils els antibiòtics. Són infeccions que es curen soles i, per això mateix, et pots trobar que hi ha gent que es cura amb antibiòtic, amb el remei de la iaia, amb un pseudomedicament homeopàtic, o amb qualsevol herba medicinal. Tot això cura la grip i el refredat... perquè es curen sols.

Per tant, sinó tenim res per curar-ho, el tractament que hem de fer ha d’anar dirigit a millorar els símptomes i per això hi ha diferents opcions que s’utilitzen, però són realment eficaces?

Linda Ware, una metgessa general anglesa publica en una pàgina web de medicina basada en proves, una revisió sobre quines proves hi ha de l’eficàcia de diferents remeis que empren per tractar els refredats. Això és el que sabem fins ara.

Vitamina C

S’ha utilitzat tant per la prevenció com per al tractament de la grip. No ha demostrat ser eficaç per prevenir les refredats en general, tot i que corredors de marató i esquiadors sembla que podrien tenir un benefici real. Quant al seu efecte com a tractament, no hi ha proves de la seva eficàcia.

Combinacions d’antihistamínics, descongestionants nasals i analgèsics

És la combinació que trobem en molts productes específics que es venen a les farmàcies (Couldina®, Frenadol descongestivo®...). Te efectes positius en els símptomes, tant en adults com en nens. Sembla que la combinació més efectiva és antihistamínic amb descongestionant (Stop-cold®, Rino-ebastel®...). Cal tenir en compte que de vegades poden donar somnolència, boca seca i en algun cas mareig.

Antiinflamatoris i paracetamol

Alleugeren el dolor i la febre. Cal tenir en compte que els antiinflamatoris, a diferència del paracetamol, poden ser lesius per a l’estómac.

Cortisona en spray nasal

No hi ha proves de que sigui útil per alleugerar els símptomes del refredat.

All

Hi ha un estudi que troba que l’all podria servir com preventiu del refredat, però es tracta d’un estudi únic i poc consistent que no permet recolzar una recomanació d’aquest tipus. Ara be, si hi ha algú que li agrada molt l’all, podria prendre’l expressament els mesos d’hivern.

Equinàcia

Planta molt emprada a Europa i Nordamèrica. Sembla que te alguna utilitat en millorar els símptomes del refredat, i potser també un petit efecte preventiu.

Bafs de vapor

Molt emprats amb la idea que ajuda a drenar el moc, i fins i tot a matar els virus. Però en realitat no han demostrat cap utilitat en el tractament del refredat.

En conclusió...

Estem destinats a seguir patint refredats. No hi ha cap mesura preventiva que tingui proves per poder recomanar-la de forma general.

El tractament ha d’actuar només sobre els símptomes. La combinació d’un antihistamínic amb un descongestionant, amb la col·laboració del paracetamol si hi ha febre o dolor, semblaria la millor estratègia. I cal afegir-hi una mica de paciència per esperar a que la naturalesa faci la seva feina. En temes de salut sovint cal recordar aquella dita castellana: “No por mucho madrugar amanece más temprano”.

ESPECIALISTES I GENERALISTES

En el nostre sistema sanitari públic, a diferència de les mútues, no es pot anar de forma directa a l’especialista de l’hospital, sinó que és necessari que sigui el metge de capçalera el que faci una interconsulta per poder-hi accedir.

Això pot semblar un impediment o com a mínim una pèrdua de temps. És bastant generalitzada la idea que si tinc problemes respiratoris més val que vagi al metge del pulmó, si em fa mal la panxa a l’especialista de digestiu, i si tinc mal de cap al neuròleg. D’aquesta manera em veuran diferents metges especialistes que podran tractar els meus diferents problemes de la millor manera possible. Però les coses no son tan simples.

D’alguna manera seria com plantejar-se si soc un malalt o soc una persona amb una malaltia. L’especialista està preparat per tractar la malaltia, y el metge de família per tractar al pacient considerant el seu entorn.

En realitat la diferència pot ser petita en persones sanes que tenen un problema agut (unes angines, un esquinç de turmell), però és molt rellevant en pacients (generalment més grans) que tenen diferents patologies i que prenen molts medicaments.

I això no és donar mèrits a uns o criticar als altres, sinó que és la forma de treballar complementàriament. Els especialistes estan formats en àmbit hospitalari, amb pacients més greus, i han d’utilitzar mitjans més agressius i/o més intensos per tractar a aquest pacients, mentre que el metge de família fa la meitat dels 4 anys de formació de la seva especialitat fora de l’hospital i aprèn com s’ha d’actuar amb persones en el seu entorn habitual.

Així, el fet de que per anar a l’especialista sigui per indicació del metge de família no és un obstacle, és en realitat una forma de “protecció” davant dels riscos que representen els excessos de l’actuació mèdica agressiva quan no és necessària.

En el bloc d’un metge de família de Madrid podem trobar una entrada que porta per títol “¿Tiene ud. médico de cabecera?,¿No tiene médico de cabecera? ¡Peligra su salud! (¡y su dinero!)” on s’explica més clarament això que hem comentat.

Abundan més en aquest tema, un estudi publicat el mes de Juny a la prestigiosa revista British Medical Journal posava de manifest que, de mitjana, els pacients que son vistos de manera continuada pel mateix metge viuen més anys que els que no tenen aquesta continuïtat, estan més satisfets i ingressen menys a l’hospital. El diari de la sanitat, se’n feia ressò d’aquest estudi en un article recent.

De vegades, el paper que ha de jugar el metge de capçalera en l’atenció a la salut no és ben entès i per això val la pena refermar-ho, i refermar la importància de la continuïtat de l’atenció, de que sigui el mateix o els mateixos professionals els qui se’n facin càrrec.

DORMIR MOLT I POSAR POCA SAL?

En general es diu que les 24 hores del dia cal distribuir-les en 3 parts , 8 per dormir, 8 per la feina i 8 per l’oci. Això, al menys fins ara, no es fonamentava en cap estudi científic sinó que es una cosa de sentit comú.

Però el nombre d’hores que les persones necessitem dormir és molt variable i, en general, disminueix amb l’edat. Hi ha gent que amb 5-6 hores diu que ja en te prou, i també ja qui diu que si no dorm 10 hores no serveix per a res.

És un error pensar que les persones som com màquines, que totes requereixen el mateix manteniment i les mateixes actuacions per a un correcte funcionament. Hem de considerar lògic que unes persones necessitin dormir més i d’altres menys. Però això, a part de que el qui més dorm passa menys hores despert, repercuteix d’alguna manera en la salut?

La revista mèdica de la Associació Americana del Cor ha publicat aquest més un article en el que posa de manifest que els qui dormen més de 8 hores tenen més problemes de cor, més ictus i moren abans que els que dormen 8 o menys.

Si veiem el gràfic que publiquen, no es veuen diferències importants entre els que dormen 8, 7, 6 o menys hores, mentre que es dispara la mortalitat i els problemes circulatoris conforme més hores es dormen per damunt de 8.

Es deia habitualment allò de que al que matina Déu l’ajuda, doncs d’alguna manera el resultat d’aquest estudi ve a donar certa raó a la dita popular. Parafrasejant al Pep Guardiola, si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora, augmentem la probabilitat de viure més temps.

I per viure més, una de les recomanacions que s’acostuma a fer de forma generalitzada és la de disminuir el consum sodi, menjar poca sal. Doncs també aquest més un estudi de la revista The Lancet ho posa una mica en tela de judici.

En aquest estudi s’observa la ja coneguda relació entre un consum elevat de sal i l’ictus, però només en les comunitats que la mengen en quantitats molt grans. En canvi quan la ingesta de sal és molt baixa troben que hi ha una major quantitat d’infarts de miocardi i major mortalitat.

Per tant, semblaria inadequat recomanar a tothom que disminueixi la sal (podria ser contraproduent), i seria més raonable recomanar-ho a aquelles persones que fan un consum de salt per damunt de la mitjana. Als altres els podem deixar tranquils.

REMEIS QUE NO FUNCIONEN?

En els darrers dies he tingut fins a 5 consultes de característiques similars: 2 de persones que estaven prenent col·lagen, bàsicament com a tractament preventiu per millorar les articulacions, una consulta sobre quin polivitamínic utilitzar per millorar una mica el “ritme vital”, i dos més sobre alguna cosa per a la pesadesa de les cames per “mala circulació” ara que estem a l’estiu.

Encara que semblen consultes d’aspecte diferent dic que tenen un factor comú perquè totes aquelles fan referència a algun tipus de medicament per millorar o prevenir coses que no son malalties: el desgast de les articulacions que és una conseqüència natural de l’edat, el sobrepès i el sobreesforç; els moments de “to vital baix” que tots passem en determinats moments o èpoques de la vida; i la pesadesa de les cames deguda a tenir una feina que et fa estar molt temps dret quan s’ajunta amb la calor de l’estiu, i sovint amb sobrepès afegit.

En conjunt estem parlant de situacions “naturals” o “normals”, que formen part de les diferents molèsties que ens pot generar l’activitat diària, que no son patologies, però que busquem algun remei per alleugerar-les.

Però també tenen com a factor comú la dificultat que tenim per valorar nosaltres mateixos els resultats dels tractaments que podem emprar en aquestes situacions. Perquè en algunes d’elles (to vital baix, cames pesades...) les molèsties que generen tenen un curs natural oscil·lant, per la qual cosa desprès d’un temps en que estiguem més molestos, més simptomàtics, vindrà una temporada que estarem millor, amb independència de si hem emprat algun remei o no.

Aquesta és la base de la presumpta eficàcia de molts dels remeis (prefereixo en aquets casos parlar més de remeis que de medicaments) que s’utilitzen per a tractar problemes que es resolen per si sols o que tenen un curs oscil·lant: desprès d’un temps de prendre-ho, millorarem, però no hi ha manera de saber si és per allò que hem pres, o perquè ja tocava millorar. Aquesta és la gran incògnita, i en ella es fonamenta el predicament que tenen alguns d’aquests remeis.

D’altra banda també tenim els casos en que utilitzem un remei per prevenir alguna cosa que no podem comprovar, com en el cas del col·lagen pel desgast articular. Com no hi ha manera d’observar per nosaltres mateixos el resultat, si no hi ha estudis que hagin posat en evidència la seva eficàcia, és bàsicament la fe l’únic element de mesura de resultat que tenim.

I és que, a banda de la percepció que pugui tenir cada persona en concret al prendre algun d’aquests remeis, l’única garantia de la seva utilitat real son els estudis clínics per demostrar-ho. Sabem que tots aquests remeis són molt útils per als que els venen, però només els estudis ens permeten saber si aporten algun valor als que els compren.

Doncs anem a fer un repàs del que diu el coneixement científic actual sobre aquests casos que hem esmentat.

Pel que fa als medicaments que porten multivitamines i multiminerals hi ha diferents revisions científiques publicades que demostren que no hi ha eficàcia en el maneig de les malalties cròniques, en la prevenció del càncer, o en endarrerir la mortalitat.

Quant al col·lagen en concret no hi ha estudis que avalin la seva utilització, i altres substàncies que es suposa que poden tenir efectes similars als que busquem amb el col·lagen, em refereixo  al condroitin sulfat i la glucosamina, a Espanya estan comercialitzats com fàrmacs i es venen en les farmàcies, mentre que a altres països, per exemple els Estats Units, es venen en els supers. La seva utilitat és molt, molt discreta.

Pel que fa als medicaments per tractar els símptomes de la insuficiència venosa de les cames que son molestos sobretot a l’estiu, els estudis ens diuen que poden proporcionar certa millora de l’inflor, les rampes, la pesadesa i el formigueig.

Per tant la recomanació en general seria: no te massa sentit que prengueu vitamines i col·làgens per prevenir res, i si tenir molèsties a les cames derivades de la calor de l’estiu podeu provar algun medicament flebotònic. Si us sembla que milloreu manteniu-lo els 3 mesos de més calor, i si no noteu millora en la primera caixa no val la pena repetir-ne una altra.

DES DE L’ALTRE COSTAT - i 3

Arriba el migdia del dimarts, entra l’auxiliar i pregunta per la nostra activitat intestinal. Sembla que tenen l’objectiu d’evacuació dels budells entre cella i cella. Jo encara estic en blanc però no em representa cap problema. “Doncs li donarem un laxant i si cal una lavativa”. Compte! Això es complica. El senyor José esgrimeix el mateix argument que ahir. “Jo quan m’aixequi...” Però afegeix “a mi no em posen una lavativa, ja he tingut l’experiència”.

A l’hora de dinar (no cal comentar el menú) em porten un “xupito” de duphalac® (un laxant poc agressiu). Va directament a l’aigüera. Quan per la tarda tornen a preguntar-me pels meus budells, els hi dic que ja he buidat. Així elles queden tranquil·les. I jo també.

La tarda de dimarts va passant lentament amb la (petita) esperança de que demà sigui l’últim dia de privació de llibertat per mi, i amb la (quasi) certesa de que també serà l’últim que passa el senyor José atrapat al seu llit.

Ha arribat l’hora de sopar. Una sopa de tomàquet d’aspecte espantós. M’atreveixo a provar-la. No és Michelin però és comestible la menjo. Un tall de peix del qual no reconec l’espècie. El provo. És de plàstic com el que em posa la meva neta quan juguem. No el menjo. No puc.

Venen a punxar-nos heparina, per allò de la immobilitat. Ahir ja li vaig dir a l’infermera que potser no calia perquè jo no estava confinat al llit. Avui insisteixo amb més fermesa. “Aíxi, no vol posar-se-la?”, “Doncs no perquè no cal” li dic jo. “Be, doncs apuntaré que no se la vol posar”. M’estalvio un altre morat innecessari a la panxa.

I arriba la nit. Han recollit les restes del sopar i ara sabem (ja som veterans adaptats al medi hostil) que no vindrà ningú a emprenyar fins allà a les 24 hores. El senyor José decideix fer el salt a les prohibicions, com ha de ser, i aixecar-se per anar al lavabo. “Poc a poc, no sigui cas que es maregi desprès de tants dies sense llevar-se”. Així ho fa. Està una estoneta al lavabo i torna feliç, amb la satisfacció de la feina ben feta. “Això queda entre nosaltres” em diu. “Per descomptat” li dic jo “però has de recordar que quan et preguntin has de dir que no has fet de ventre”.

No crec que siguem una excepció. Deuen haver moltes complicitats entre companys d’habitació als hospitals per facilitar-se la “supervivència” front a accions i restriccions no sempre del tot raonables.

A dormir.

El termòmetre-despertador arriba puntual a la seva cita de tres quarts de set. Som a dimecres. Avui pot ser un gran dia com diu la cançó d’en Serrat. No tinc cap notícia de la ressonància però no perdo encara l’esperança.

Em menjo a gust els biscotes amb mantega i melmelada. Inclús el cafè amb llet, tot i que jo mai prenc cafè amb llet. Però no hi ha per triar.

A les 9,30 la noticia! Ve la neuròloga i em confirma que a les 13 h, em fan avui la ressonància. I que unes hores desprès, quan tingui l’informe em farà l’alta. Al·leluia!! M’afanyo a avisar a la meva dona per whatsapp.

Queden poc més de tres hores per la ressonància. Estic a gust. Comparteixo la meva alegria amb el senyor José. Ell també espera avui la seva part d’alliberament: pogué sortir del llit i moure’s una mica.

Poca estona desprès venen els seus metges. Vaja! El metge adjunt no hi és i l’han canviat per una metgessa adjunta. Voldrà dir bona sort? “Ja em puc aixecar del llit?”, “Veiem, avui ja fa els 5 dies, però segur que el van començar a medicar ja a la tarda o vespre, millor esperem a demà”. Gran gerra d’aigua freda!!! En aquest cas la metgessa ha portat mala sort.

Passejo una estona pels passadissos. L’hospital és potser l’únic lloc on pots passejar-te tranquil·lament amb pijama mentre la majoria de la gent que es mou fora de les habitacions va formalment vestida. Arriben els meus acompanyants habituals, la meva dona i el meu fill. I tornem a l’habitació.

Venen a buscar-me per anar a fer la ressonància. Entenc als pacients que no se la volen fer per claustrofòbia. El cap, privat gairebé de mobilitat i amb un morrió que abasta tota la cara, s’introdueix junt amb mig cos en una cavitat, el sostre de la qual està a uns 10 cm del nas. Millor els ulls tancats. I comença un seguit de sorolls tan potents com variats que es perllonguen durant uns 20 minuts. Buff!!

Ja soc a la habitació esperant la meva carta de llibertat em porten el dinar i un xupito de laxant. Sembla que tot i que marxo en un parell d’hores segueixen preocupats pel meu trànsit digestiu. Llenço el xupito i menjo alguna cosa.

Apareix la meva neuròloga amb el meu salconduit. M’informa que la lesió a la ressonància ha resultat una mica més gran del que ens pensàvem. Que hi farem. Tinc hora la setmana vinent pel Holter i l’altre per visita al neuròleg.

Li agraeixo a la doctora la implicació i efectivitat. Em vesteixo, li desitjo sort al senyor José (que demà el deixin llevar-se) i cap a casa. Surto per la porta de l’hospital i una brisa càlida em ve a la cara. És com una alenada alliberadora. Certament ha estat una experiència molt interessant i instructiva. Però ja n’he tingut prou, gràcies.