L’any 1991 el director Randa Haines va dirigir
la pel·lícula “El doctor” protagonitzada per William Hurt. Explica la història
d’un prestigiós cirurgià que no és precisament un exemple de respecte i empatia
en el tracte amb els pacients. Fins que un dia es converteix ell mateix en
pacient. Llavors veu les coses d’una altra manera. La pel·lícula complerta la podeu
veure en el següent enllaç: https://gloria.tv/video/T2gcF3sEghkL4svkiauoUdYBq
L’any 1998 jo formava part de la Comissió de
Millora de Qualitat de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.
Fent un exercici de posar-nos en el lloc del pacient vàrem escriure el llibre “Provant
de seure a l’altra cadira” que procurava explicar als metges la visió des de
l’altre costat de la taula. El seu objectiu era intentar millorar las capacitats
empàtiques dels professionals quan estan passant consulta.
Però una cosa es fer l’exercici mental i
l’altre és tenir realment l’experiència.
I fa pocs dies la vida, sempre sorprenent, em va brindar
l’oportunitat (en forma de “petit” ictus) de tenir de primera ma l’experiència
de estar a l’altre costat, de veure les coses des de la llitera.
Un diumenge al matí, davant d’uns símptomes
preocupants, prenc la decisió d’anar a l’hospital Joan XXIII. A urgències tot
va molt ràpid. Tot i que físicament jo em trobo be, davant l’eventualitat d’un
ictus la celeritat és la norma. En pocs minuts estic ja estirat en una llitera,
i duc posada la ridícula (i gairebé humiliant) bata d’hospital, oberta pel
darrera, que sembla pensada més per fer-te sentir “pacient” que per oferir
confort. Tot seguit ve el metge em pregunta i m’explora. Anàlisis,
electrocardiograma, radiografia de tòrax i un TAC cerebral. Tot estava fet en
menys d’una hora. Posteriorment, això triga una mica més, em visita el neuròleg
i m’indica la conveniència d’ingressar. Malgrat que m’ha agafat per sorpresa no
ofereixo resistència.
Un amable zelador (fins ara l’amabilitat de
tothom havia estat la nota més agradable) ve per dur-me fins al llit assignat.
“Pot anar amb cadira?”. “Sense problema”.
Ja em veig desplaçant-me còmodament en una
cadira de rodes per passadissos i ascensors desconeguts (els hospitals sempre
tenen un aire laberíntic) fins arribar a la meva habitació. Sec tranquil·lament
a la butaca, però l’auxiliar que em rep ja m’avisa: “A vostè li han indicat
repòs absolut, per tant fiquis al llit i no es pot moure”.
L’ obligació d’estar al llit sense llevar-se
per res et posa de cop i volta en una situació de dependència absoluta. Això es
complica.
Tinc com company d’habitació al senyor José.
Un paleta, jubilat fa pocs mesos, que havia patit una embòlia pulmonar feia 3
dies. Des de llavors també estava castigat a no moure’s del llit. Ell ja
portava 3 dies.
La “roda de controls” de l’hospital es posa en
marxa: termòmetres, pressions, punxades al dit pel sucre, punxades d’heparina a
la panxa (per allò de la immobilitat)... La pressió a les 24 h i el termòmetre
de les 6,30 eren les més estúpides, pensades tant sols per emprenyar.
Arriba el sopar. Crema de verdures sense sal
(3 cullerades son suficients per entendre que no és una de les seves
especialitats) i truita de patates realment bona (en realitat és simplement
correcta però la expectativa es tan baixa... Una compota de poma per rematar l’àpat.
El menjar dels hospitals es també un fet
diferencial que t’ajuda a tenir present que estàs en un entorn tutelat i un
tant despersonalitzat on la salut física és l’objectiu i la resta només son
frivolitats.
Hi ha intents de millorar això de la
despersonalització, com per exemple que el teu nom està escrit en el capçal del llit
i així les diferents persones que van entrant et diuen ”Hola Josep”. Però a
banda d’aquest detall quan les sents que parlen entre elles ets el “44-1”.
Després de sopar vaig canviar el gili-pijama
hospitalari per un meu que la meva dona havia anat a buscar a casa. Només per
això ja em vaig sentir una mica millor!
Ara només resta dormir i demà començarà la
bateria de proves. Per cert, desprès de tot el dia al llit, llum i sorolls que
entren per la porta... dormir no serà fàcil. Sort que l’ictus em dona una mica
de somnolència i això m’ajudarà.
Hauria d’orinar primer, però així estirat no
se fer-ho. M’aixeco del llit i tema solucionat. Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots comentar qualsevol aspecte que vulguis d'aquesta entrada. Si es vol es pot fer de forma anònima, tot i que és preferible identificar-se. Si per aspectes de confidencialitat prefereixes no identificar-te públicament, pots emprar l'opció de correu electrònic jcasajuana.tgn.ics@gencat.cat