MEDICINA ANTIHEROICA

“Sap més el dimoni per vell que per dimoni”. Aquesta ben coneguda dita fa esment al valor cabdal de l’experiència en la pràctica de qualsevol activitat. El coneixement, l’habilitat i la saviesa adquirida amb la pràctica continuada de qualsevol ofici va generant una manera específica de fer de cada professional que acaba tenint una forma d’interpretar la professió personal i intransferible.

Això està present en totes les activitats professionals, i la medicina no és pas diferent. En general, un metge no es fa els mateixos plantejaments d’actuació davant d’una determinada situació quan és jove i acaba d’estrenar l’especialitat, que quant ja porta anys de bagatge, de rutines, de sorpreses, d’encerts i errors que li van configurant un “savoir faire” diferent. Tot aquell saber implícit que et proporciona l’experiència matisa de forma marcada les decisions que acabes prenent. Podríem dir que els metges més joves son més decidits, més intervencionistes, perquè tenen més fe en l’eficàcia de la medicina, mentre que els més grans son més prudents, coneixen millor el valor del “esperar i veure”, i tenen més experiència directa en els efectes secundaris adversos de la medicina, en la seva capacitat de fer mal.

Llegia l’altre dia un article a la revista AMF (Actualización en Medicina de Familia) que mitjançant una comparació entre els superherois i els metges s’ho feia venir be per parlar de la Medicina Superheroica (la il·lustració d'aquesta entrada és d'aquest article citat).

“Els superherois lluiten per a salvar a la humanitat amb tots els mitjans al seu abast, i en això basen la seva identitat. Si les seves armes de primera elecció no funcionen, utilitzaran mètodes experimentals d’eficàcia incerta. En la batalla del be contra el mal, el fi sempre justifica els mitjans”.

A partir d’aquesta idea l’article diu que la Medicina Superheroica es produeix “quan el metge entra en escena com un salvador, lluitant per derrotar al mal a qualsevol preu i convertint-se en el protagonista”. I això el pot dur a no ser prou conscient de les seves limitacions, a no assumir les moltes incerteses de la pràctica mèdica, i a no tenir prou en consideració les veritables necessitats de la persona a qui atén.

Llegint l’article em va venir al cap la visió d’un curtmetratge de dibuixos animats de 8 minuts, intitulat “La Dama i la Mort”, que ens mostra d’una manera molt emotiva un cas paradigmàtic de Medicina Superheroica. El podeu veure en aquest enllaç.

Sense anar a exemples tan extrems, en la pràctica rutinària també podem trobar diferents casos més propers. El tractament de la Malaltia d’Alzheimer pot ser un bon exemple de Medicina Superheroica, doncs tractem als pacients amb fàrmacs molt poc efectius, que tenen no poques vegades importants efectes secundaris, quan potser seria més raonable en molts casos aplicar una Medicina Antiheroica, més reflexiva i prudent, més responsable i empàtica, més conscient de les limitacions i els riscos.

Cal tenir en compte que davant d’un diagnòstic de malaltia d’Alzheimer els familiars directes del pacient intervindran sovint en les decisions i moltes vegades no volen ni plantejar-se el “no fer res” com una opció a tenir en compte. A la facultat als metges ens ensenyen que la primera regla del metge és la que va formular fa molts anys Hipòcrates: “Primum non nocere” (El primer no fer mal). Però desprès caiem tots en la tentació/trampa del “Primum facere” (El primer fer alguna cosa), com si les intervencions que féssim mai poguessin fer mal. I això no és així. De vegades, no poques, és millor deixar les coses evolucionar sense intervenir-hi.

Justament en el mateix número de la revista AMF, i sembla que per casualitat, hi havia un editorial i un article envers els fàrmacs en el Alzheimer. Tots dos articles anaven en la mateixa línia del que he esmentat: la poca eficàcia d'aquests fàrmacs, els seus efectes secundaris, i els dubtes sobre la seva indicació. Fàrmacs que, per cert, recentment han deixat d’estar finançats pel Sistema Públic de Salut a França. Aquí sembla impensable que algun polític s’atrevís a prendre una decisió així.

Aplicar una Medicina Antiheroica resultarà casi sempre menys vistós, però sens dubte molt més saludable. La saviesa de l’experiència del metge, curada ja una mica de l’enlluernament tecnològic, i la confiança del pacient faciliten molt la seva aplicació.