EL TALL DE DIGESTIÓ

Avui La Vanguardia publica un article que du per títol “Dos horas de digestión antes de bañarte: ¿mito o realidad?”. Potser és aquest un dels records d’infantesa més emprenyadors de l’època estiuenca, les dues hores d’espera desprès de menjar per poder-se banyar al mar o a la piscina per evitar un “tall de digestió”. L’article intenta clarificar, sense gaire encert segons el meu punt de vista, que hi ha de cert darrera aquesta tradició popular.

Val a dir que tot i que la norma més general era i és la de les dues hores, hi havia una certa variabilitat. Així en algunes famílies la tradició s’allargava fins a les 3 hores, mentre que altres tenien l’opció de no esperar si es banyaven quan encara tenien el darrer mos a la boca.

Aquesta ancestral tradició està, fins i tot contemplada en el manual “Disfruta del agua y evita los riesgos. Guía para las familias” que el Ministerio de Sanidad te penjat a la seva pàgina web. Sembla que el fet de que l’Autoritat Sanitària contempli aquesta recomanació hauria de ser prova de la seva importància, però res més lluny de la realitat. El Ministerio s’ha sumat a la tradició malgrat que el coneixement científic no avala aquesta recomanació.

Que hi ha cert en això del “tall de digestió”? Doncs hi ha molta llegenda i una mica de cert.

La mica de cert és que un canvi molt sobtat de temperatura pot provocar una pèrdua de consciència. Per exemple, una persona que en un dia molt calorós ha estat exposada al sol durant temps i que es fica de forma sobtada en aigua freda pot patir una reacció vasovagal (alteració de la part del sistema nerviós que controla la freqüència cardíaca, la respiració, la pressió arterial...) que li provoqui un desmai o inclús una arítmia severa, situacions que, estant dins de l’aigua, poden tenir conseqüències molt greus.

Per tant, hem d’entendre que el fet clau que pot generar el “tall de digestió” (que en realitat no te a veure amb la digestió) és el canvi sobtat de temperatura. I quan podríem parlar de canvi sobtat? Doncs no hi ha una definició clara, però podem aproximar algunes idees. Podem parlar de 3 elements: temperatura de l’aigua, temperatura del cos, i velocitat del canvi de temperatura.

En relació a la temperatura de l’aigua no es pot dir res amb absoluta seguretat, però hi ha algun article que s’atreveix a parlar de temperatures de l’aigua per sota dels 18 graus per poder produir aquests problemes. Aquesta és una temperatura bastant allunyada de la que tenim ara a les nostres platges*, encara que en rius o llacs d’alta muntanya podem trobar aquestes temperatures fredes de l’aigua a l’estiu.

En relació a la temperatura del cos cal tenir en compte que hi ha més risc de canvi sobtat quan està el cos massa “calent”: després d’una activitat física intensa, o d’estar exposat al sol durant molt temps. Encara que no és exactament el mateix, també podem comentar en aquest punt el fet de que la situació del cos variarà també si hem tingut un menjar mot abundant i pesat o s’hi ha estat un dinar frugal.

En relació a la velocitat del canvi de temperatura, no serà el mateix si fem una entrada sobtada a l’aigua o anem poc a poc aclimatant el cos.

Així doncs, combinant aquests 3 paràmetres podem decidir el que hem de fer. Per exemple: hem fet un dinar suau, no estem acalorats, l’aigua del mar està a 27º... ens podem banyar tranquil·lament; en la mateixa situació però l’aigua del riu està freda, podem esperar una mica desprès de dinar i/o entrar de forma pausada deixant temps a aclimatar-se; hem menjat fort i exposats al sol (estem “calents” per dins i per fora)... esperem una bona estona, sortim del sol i entrem de forma progressiva.

Per concloure, la regla de les dues hores no és raonable perquè no te en compte cap dels 3 factors implicats, només la digestió. El seny, considerant els tres factors que poden influir és la regla que cal aplicar.