EL METGE SENSE COR

Està bastant estesa la idea que els professionals sanitaris, habituats a tractar amb la malaltia, el patiment i la mort, estan “curados de espanto”, com es diu col·loquialment, i quan s’han d’enfrontar amb situacions d’aquesta mena disposen d’una cuirassa que han pogut anar construint amb el temps, que els immunitza davant els sentiments aliens.

En el decurs de la formació universitària específica, els metges estudiem l’anatomia del cos humà, el seu funcionament, les malalties físiques i psíquiques, com arribar a fer el seu diagnòstic, el seu tractament... però no hi ha cap assignatura de com gestionar els propis sentiments front el patiment, com empatitzar-hi, com comunicar amb els nostres pacients, com explica’ls-hi allò que mai voldríem dir...

L’any 2015 es va fer viral al fòrum americà Reddit.com aquesta foto d’un metge d’urgències que plorava, capcot i a la gatzoneta, recolzat en un petit mur al carrer, fora de l’àrea d’urgències, perquè acabava de morir un noi de 19 anys que estava tractant.

El mateix any 2015 el British Medical Journal es feia ressò dels resultats d’una enquesta anònima feta pel Col·legi de Metges d’Holanda a 776 metges d’atenció primària i d’hospitals. Se’ls hi preguntava, entre d’altres coses, si havien plorat a la feina en el darrer any. Les dades poden resultar sorprenents: gairebé la meitat d’ells afirmava haver plorat al menys en una ocasió en el darrer any, i una quarta part d’aquests ho havien fet en presència del pacient.

El passat més de febrer s’ha publicat al Journal of Clinical Psychology in Medical Settings un treball que presenta les dades complertes d’aquella enquesta.

Si observem els resultats segons el sexe del professional, 57% les metgesses referien haver plorat a la feina en el darrer any, mentre que en el cas dels metges la xifra és inferior, un 25% havien plorat. Però d’aquests que havien plorat, els que ho havien fet davant del pacient eren el 26% dels metges i el 23% de les metgesses.

Si observem les dades per especialitats els metges que més havien plorat davant del pacient eren ginecòlegs, pediatres i metges de família (sobre el 35%) i els que menys els d’especialitats quirúrgiques (12%). Quan s’interrogava sobre les circumstàncies que havien provocat els plors es barrejaven sentiments de compassió envers el pacient i d’impotència per no poder-hi fer res.

I com viuen i veuen els professionals implicats una situació d’aquesta mena? Doncs molts declaren que haurien preferit una "reacció empàtica" diferent al plor, però entenien que el plor era un signe de la seva preocupació/implicació en el tractament del pacient. Malgrat no considerar el plor com la resposta més adient del professional, tampoc era considerat signe de manca de professionalitat i no es va considerar que la presència d’aquest sentiment pogués induir a errors en el maneig del pacient.

Cada setmana faig una mitjana de 120 consultes. Hi ha refredats, lumbàlgies, controls de pressió o sucre, mals de panxa, febres, recollides d’anàlisi, còlics de ronyó... son consultes que en alguns casos comporten un patiment físic però estan lliures de patiment emocional, consultes en les que espot fer alguna broma per arrencar un somriure, en les que recomanes tractaments no agressius o en les que desmitifiques creences que no tenen base científica.

Però en mig d’aquestes consultes, de vegades sense esperar-ho, apareix una “consulta sagrada”, una consulta en la qual la comunicació, verbal i no verbal, ha de ser extremadament curosa, els sentiments son a flor de pell, l’empatia és més important que mai, i el temps ha de semblar que s’ha parat, que no ens pressiona, per poder fer les coses com cal. I quan acabes aquella consulta, el pacient marxa i tu et quedes amb una part d’aquell sentiment dins, però entra ja a la consulta una altra persona, aliena a l’escena anterior, i cal de nou estar distès, i somriure, i centrar-te en aquest nou cas...

Com deia al començar aquesta entrada, està bastant estesa la idea que els professionals sanitaris, habituats a tractar amb la malaltia, el patiment i la mort, estan “curados de espanto”, com es diu col·loquialment, i quan s’han d’enfrontar amb situacions d’aquesta mena disposen d’una cuirassa que han pogut anar construint amb el temps, que els immunitza davant els sentiments aliens. Però això no és així. El metge sense cor no existeix.